Ja fa uns dies que els projectes esportius de les Terres de Lleida estan perfilant el que serà el full de ruta de les seves properes setmanes pensant en la temporada 2026/2027.La segona quinzena de juny i el juliol, sempre ho he pensat així, son claus. Són uns mesos on es construeixen els fonaments perquè els objectius que et marques al llarg de la temporada es puguin complir o no. És evident que aquestes setmanes no son caixa o faixa en el transcurs de la temporada, però està clar que fer una feina ben feta, amb calma, amb temps, organitzada, estructurada i, si a més, encertes en les decisions quan i com toquen, t’atansa molt a tenir èxits durant el curs.Els principals equips de casa nostra estan fent feina des de fa dies. Alguns amb més ritme que d’altres; alguns amb més moviments que d’altres; alguns tenint més pressa que d’altres i alguns amb més capacitat econòmica i de convenciment que d’altres; però tots treballant.En aquest sentit, sobretot aquesta setmana, he llegit diversos missatges a les xarxes socials sobre el futur del Lleida Calaveres o Lleida 1939. Molta gent està pendent de saber què passarà amb aquest projecte i on competirà i, gairebé la mateixa massa que es pregunta això, també es comença a neguitejar (amb l’experiència del passat) sobre si s’està anant tard o no pensant en un projecte de cara al curs 26/27.Fa uns dies vaig dir que cada projecte havia de tenir el seu temps de cocció i que calia esperar que les persones que hi estan al capdavant diguin quin és el seu camí. Aquest dimarts, Juanjo Lecumberri va difondre un fil a X per “tranquil·litzar” a l’entorn d’aquest nou projecte i deixar clar que la feina s’està fent i que només queda conèixer on es competirà, decisió que podria anunciar-se aquesta setmana i que pel bé de molts s’espera que així sigui.&nbsp;

"Són uns mesos on es construeixen els fonaments perquè els objectius que et marques al llarg de la temporada es puguin complir o no"

Setmanes clau

Hi ha dos calendaris: el que va de gener a desembre i el que va de setembre a juny. No es contradiuen ni s’exclouen sinó que és complementen. El que podríem anomenar com a calendari natural, el de gener a desembre, serveix per marcar l’any fiscal, per exemple, entre moltes altres coses. El que podem anomenar com a calendari escolar, el que va de setembre a juny, organitza la vida fins i tot als que no tenen fills o nets en edat escolar o no treballen en aquest àmbit. En algun països s’avança això de setembre a la segona meitat d’agost per raons climàtiques, tot i que tal com van les coses amb la calor no sé que farem amb les elevades temperatures de les aules a maig i a juny i fins i tot a setembre i part d’octubre. Caldrà pensar ja en la climatització o la instal·lació de ventiladors de sostre, amb totes les mesures de seguretat que calguin.Tot això per destacar que hem arribat a un altre fi de curs acadèmic. La imatge del canvi d’any passant full del calendari, ara podem fer-ho amb el curs 25-26. No hauria de ser, però, un simple complir amb allò que diuen de què qui dia passa any empeny aplicat als cursos dient que qui arriba a juny curs passa. Els cursos acadèmics no haurien de servir per anar passant sinó per acompanyar els creixement intel·lectual i moral dels nostres infants i joves. Això requereix, però, un sistema de qualitat. Aquest curs 25-26 ha estat un any acadèmic molt important en la reivindicació d’aquesta qualitat. Encara queda camí i encara continuarà la reivindicació perquè els canvis necessaris han de venir i vindran. Bones vacances, mentrestant.

"Aquest curs 25-26 ha estat un any acadèmic molt important en la reivindicació d’aquesta qualitat. Encara queda camí i encara continuarà la reivindicació perquè els canvis necessaris han de venir i vindran. Bones vacances, mentrestant"

Fi de curs, bones vacances

A Lleida no cal mirar gaire el calendari per saber que l’estiu és a tocar. N’hi ha prou amb sortir al carrer al migdia, buscar una ombra o comprovar com els termòmetres ja no baixen gaire dels 30 graus. La calor forma part dels estius a la plana, però cada any es fa més evident que les altes temperatures arriben abans i duren més temps.Amb la calor arriben també les precaucions. Beure aigua sovint, evitar les hores centrals del dia i protegir especialment la gent gran, els infants i les persones més vulnerables ja no són només recomanacions; són hàbits cada vegada més necessaris.Per això és important recordar que la ciutat disposa de refugis climàtics. Aquest estiu, la Paeria torna a habilitar desenes d'espais públics per protegir-se de la calor, als quals s'afegeixen prop de 1.200 comerços que també actuaran com a punts de refugi per a qui necessiti descansar o hidratar-se. I tot això coincideix amb l'arribada de la revetlla de Sant Joan. Una de les nits més esperades de l'any, però també una de les més delicades. Les altes temperatures, la vegetació seca i l'ús de petards obliguen a extremar les precaucions per evitar incendis que poden començar per una simple imprudència.L'estiu tot just comença, gaudiu l’estiu i gaudiu de Sant Joan, però mes val prevenir avui que lamentar demà!

La calor forma part dels estius a la plana, però cada any es fa més evident que les altes temperatures arriben abans i duren més temps

L’estiu obre les seves portes

La consecució de la Copa de la Reina i de l’OK Lliga Femenina porta a dir que el Vila-sana, a dia d’avui, és el millor equip d’hoquei patins de tota Espanya. Un projecte ambiciós, valent i que ha tingut clar de quina forma seguir el full de ruta que s’havia marcat ara fa uns anys i que en porta 2 recollint, en forma de títols, la recompensa d’aquest esforç.Ara bé, no només de títols viu un projecte, si bé és cert que és el premi que més sobresurt respecte a la resta. El Vila-sana, també amb les idees clares de com tirar-ho endavant, està consolidant una base hoqueística que permetrà, així ho esperen des del municipi del Pla d’Urgell, nodrir un primer equip que, a dia d’avui, s’està configurant a base d’incorporar el millor talent estatal i, fins i tot, europeu.El president, Ramon Porta, ens explicava a Ua1 Lleida Ràdio que hores d’ara tenen un projecte a 5 anys vista. Porta evidenciava que volen formar a jugadores perquè, d'una banda, siguin les millors del món i, de l'altra, juguin al primer equip del Vila-sana. Insisteixo, no es pot negar que el conjunt del Pla d’Urgell porta temps tenint un objectiu clar entre cella i cella i va a per totes per aconseguir-lo. Els títols dels últims anys li donen la raó, ara toca mantenir-se en aquesta exigència temporada rere temporada. De moment, però, a celebrar l’èxit merescut.&nbsp;

"Porta evidenciava que volen formar a jugadores perquè, d'una banda, siguin les millors del món i, de l'altra, juguin al primer equip del Vila-sana"

Projecte a 5 anys vista

Tot apunta que aquest estiu 2026, l’escenari amb el qual s’hi arriba, en serà un de diferent al del mes de setembre. En uns mesos estivals com el juliol i l’agost, les notícies esportives acostumen a estar protagonitzades per noms propis en forma d’altes, baixes i renovacions, però a Lleida, els darrers estius, ens han ensenyat que aquests tipus d’informacions es complementen o, fins i tot, passen a un segon pla, per donar peu a notícies i qüestions que sobresurten de la gespa i de les configuracions de les plantilles.Centrant-me en el futbol de la ciutat, els darrers 2-3 estius han suposat un desgast de gestió molt gran. Els comunicats, les qüestions de despatxos, federatives i burocràtiques han estat les protagonistes i aquest 2026, la història, probablement, es repetirà.Tindrem diversos fronts oberts que tocarà tractar amb la màxima cura possible. Dir només allò del qual se’n té coneixement, utilitzar el vocabulari correcte en cada cas i, sobretot, esperar al màxim possible les oficialitats per poder informar. Si basem el juny, juliol i agost en 'correcuites', suposicions, confabulacions, hipòtesis i condicionals, crec que caurem en una trampa que no ens beneficiarà a ningú. Els nous projectes com el Lleida Calaveres CF o el Lleida 1939 han de cuinar-se al ritme que la gent que està al capdavant considera oportú i el desenllaç d’altres com el Lleida CF, s’han de tractar amb la cura necessària per explicar-ho de la millor forma possible. Parlo per mi. No m’agrada, algun cop ho he manifestat. No soc amant de notícies que sobresurten de la gespa, però aquest estiu, em sembla que tocarà tornar a parlar de moltes qüestions que no es decideixen al verd. Ara bé, la repercussió que hi tenen és màxima.&nbsp;

"Si basem el juny, juliol i agost en 'correcuites', suposicions, confabulacions, hipòtesis i condicionals, crec que caurem en una trampa que no ens beneficiarà a ningú"

Toca un altre estiu llarg amb més despatxos que gespes

Aquests dies, el papa Lleó XIV es troba de visita a Espanya en el seu primer viatge apostòlic al país des que va ser elegit pontífex. El recorregut inclou Madrid, Barcelona i les Illes Canàries, amb una agenda marcada per actes institucionals, trobades amb fidels i reunions amb diferents col·lectius socials. És una visita rellevant per diversos motius. D'una banda, perquè feia quinze anys que un papa no visitava Espanya i de l'altra, perquè mobilitza milers de persones i requereix una important organització logística, institucional i de seguretat.Durant aquests primers dies, Lleó XIV ha mantingut trobades amb les principals autoritats de l'Estat, ha participat en celebracions religioses multitudinàries i ha visitat entitats socials. També té previstes diverses activitats a Barcelona a partir de demà abans de continuar el seu viatge cap a les Canàries fins divendres. Més enllà de les conviccions religioses de cadascú, una visita d'aquestes característiques continua tenint un gran impacte mediàtic i social. No tant pel protocol o per la cerimònia, sinó perquè encara hi ha persones que busquen referents capaços d’unir més que de separar. És cert que l’Església afronta reptes importants i que no està exempta de crítiques. Però també és cert que actes com aquests recorden que hi ha missatges que continuen tenint recorregut.

Més enllà de les conviccions religioses de cadascú, una visita d'aquestes característiques continua tenint un gran impacte mediàtic i social

Lleó XIV

Comença el mes de juny i, ara sí, centrant-nos en els esports d’equip, les terres de Lleida tenen pocs supervivents en aquesta temporada 25-26.Amb la fi del curs per part del Pujol CB Mollerussa que no ha pogut ratificar-se amb l’ascens a Segona FEB després d’una temporada fantàstica, Vila-sana (també el Fraga) i CFS Linyola encara tenen molt en joc.Les del Pla d’Urgell, juntament amb les fragatines, se citen aquest cap de setmana per començar la darrera eliminatòria per fer-se amb el títol de campió de l’OK Lliga Femenina. Sí o sí, l’eliminatòria s’allargarà fins el cap de setmana del 13 i 14 de juliol, en cas de necessitar un tercer partit, tot plegat s’estirarà fins al cap de setmana del 20 i 21 del mateix mes.Tercera vegada aquesta temporada en què Vila-sana i Fraga es juguen un títol. De moment, empat. Les fragatines han guanyat la Champions i les del Pla d’Urgell, la Copa de la Reina, eliminant-se a les respectives semifinals. En futbol sala, sense fer massa soroll, el CFS Linyola s’està jugant ascendir, ni més ni menys, que a Primera Divisió. Les del Pla d’Urgell han de remuntar el 5 a 3 encaixat a la pista del San Fernando aquest dissabte a casa per seguir amb el somni de l’ascens que continuaria amb una nova i decisiva eliminatòria. Linyola vibra amb el futbol sala i aquest dissabte el pavelló tornarà a presentar una imatge fantàstica.Només queden elles. Vila-sana, Fraga i Linyola allarguen les temporades esportives de casa nostra i esperem que les tanquin com s’ho mereixen, amb èxit.&nbsp;

"Només queden elles. Vila-sana, Fraga i Linyola allarguen les temporades esportives de casa nostra i esperem que les tanquin com s’ho mereixen, amb èxit"

Queden elles

Portem setmanes escoltant les reivindicacions dels docents, i els últims en dir la seva, han sigut els directors del centres. Ho han fet a través d’una carta oberta i un manifest signat per 1.343 direccions de centres públics de Catalunya, adreçat al Govern i al Departament d’Educació, però també a tots els partits amb representació al Parlament, per reclamar canvis urgents en el sistema educatiu.Una de les demandes que ha generat més debat és la possibilitat de disposar de mecanismes per evitar la continuïtat de professionals que no acreditin les competències necessàries per exercir la docència. És una proposta incòmoda, però posa sobre la taula una qüestió de fons. Els directors assumeixen cada cop més responsabilitats, però continuen tenint poc marge per configurar els equips amb què han de desenvolupar el seu projecte educatiu.La seva carta, però, va més enllà. També reclamen recuperar la cultura de l’esforç. Defensen que el benestar dels alumnes no consisteix a eliminar dificultats, sinó a donar-los eines per superar-les. I vinculen aquesta reflexió amb la preocupant davallada dels resultats educatius dels darrers anys. Al mateix temps, qüestionen la proliferació de programes i innovacions pedagògiques que han arribat als centres sense evidències clares dels seus resultats. No rebutgen innovar, sinó fer-ho amb criteri, avaluació i rigor. Menys modes i més resultats.Però una de les advertències més rellevants del manifest té a veure amb la creixent complexitat social que afronten escoles i instituts. Denuncien que l’increment de les necessitats educatives i socials de l’alumnat no ha anat acompanyat dels recursos necessaris. Per això reclamen que els tècnics d’integració social i els educadors socials formin part de manera estable de les plantilles, adaptant-se a la realitat de cada centre.En aquest context, també rebutgen que la resposta passi per incorporar els Mossos d’Esquadra com a agents mediadors als instituts. Les direccions consideren que els problemes educatius necessiten respostes educatives i que cal diferenciar clarament les funcions de seguretat de les pedagògiques. Aposten, en canvi, per reforçar les comissions socials, els serveis comunitaris i les aules d’acollida.Potser el més rellevant no és cap mesura concreta, sinó qui la planteja. Quan més de 1.300 direccions alerten que el sistema necessita més autonomia, estabilitat i recursos per fer front als reptes actuals, potser val la pena escoltar-les.Perquè si volem escoles amb autonomia, també hem de confiar en qui les dirigeix.

"Quan els directors reclamen més autonomia, recursos i capacitat de decisió, no demanen privilegis: demanen les eines per fer funcionar els centres"

Qui decideix a l’escola?

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals dificultats per a molts joves. El que abans era un pas natural en el camí cap a la vida adulta, avui és una realitat cada cop més complicada d’assolir.Els preus del lloguer continuen augmentant, mentre que els salaris no creixen al mateix ritme. Per a molts, compartir pis ja no és una opció temporal per estalviar, sinó una necessitat per arribar a final de mes. I sembla que comprar un habitatge és una possibilitat que ni tan sols es planteja.Aquesta situació està canviant la manera de viure de tota una generació. Molts joves allarguen l’estada a casa dels pares perquè no tenen cap altra alternativa viable. D’altres destinen una part molt important dels seus ingressos al lloguer, renunciant a estalviar o a desenvolupar altres projectes personals.El problema va més enllà dels números. L’habitatge condiciona decisions vitals. Condiciona quan marxar de casa, quan formar una família o quan començar una vida independent.A poc a poc, s’ha anat assumint com a normal una situació que no ho hauria de ser. S’ha normalitzat que emancipar-se sigui difícil, que trobar un pis assequible sigui una excepció i que tenir estabilitat residencial sigui cada vegada més complicat.Mentrestant, els joves continuem fent números, buscant oportunitats i adaptant-nos a un mercat que sovint ens deixa en segon pla.Perquè tenir un sostre no és només una qüestió de patrimoni o d’inversió. És la base sobre la qual es construeix un projecte de vida. I quan aquesta base trontolla, també ho fa el futur de tota una generació.

Tenir un sostre no és només una qüestió de patrimoni o d’inversió. És la base sobre la qual es construeix un projecte de vida

El nostre sostre

La temporada 2025-2026 del Pujol CB Mollerussa ja és un èxit. L’equip de la capital del Pla d’Urgell debutava aquest curs a la Tercera FEB i escrivia una nova pàgina a la història l’esport de casa nostra i, concretament, de Mollerussa, situant-se en competicions estatals.No es va quedar aquí l’equip d’un Marc Díaz, ara en parlarem, que ha realitzat una fase regular fantàstica i ha acabat obtenint un dels bitllets per, a partir d’avui, disputar la darrera passa per ascendir a Segona FEB, l’antiga LEB Plata.A Badajoz, el Pujol CB Mollerussa ha de disputar una fase en format lligueta jugant avui, demà i dissabte i, de quedar primer, seria equip de categoria superior. Si queda segon, tindria una bala extra que jugaria el diumenge.L'èxit de temoprada ja està assolit, però és cert que el Pujol CB Mollerussa lluitarà fins al final per seguir creixent a escala categories i mantenir-se com el segon equip més important del bàsquet lleidatà per darrere, només, d'un tal Hiopos Lleida. Tot plegat, liderat des de fa temporades per un Marc Díaz que s’està convertint en un dels entrenadors a tenir més en compte dins el panorama lleidatà i que, els resultats així ho diuen, té un futur esperançador a les banquetes.El territori té un equip a fases estatals per ascendir al tercer esglaó del bàsquet espanyol. Donem-li la importància que es mereix.&nbsp;

"L'èxit de temoprada ja està assolit, però és cert que el Pujol CB Mollerussa lluitarà fins al final per seguir creixent"

Ja és un èxit de temporada

Treballar ja no garanteix independència: cada cop més joves només es poden emancipar si tenen suport familiar. Emancipar-se s’ha convertit en un luxe. No és una exageració ni una sensació compartida a xarxes: són les dades. Segons l’últim Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, una persona jove hauria de destinar el 98,7% del seu salari per pagar sola un lloguer. I la taxa d’emancipació juvenil ha caigut fins al 14,5%, el mínim històric. L’edat mitjana per marxar de casa ja supera els 30 anys a Espanya, molt per sobre de la mitjana europea, que és de 26,3. Durant anys ens van repetir la mateixa fórmula: estudiar, treballar i esforçar-se era sinònim d’estabilitat. Però la realitat és una altra. Avui tenir nòmina no garanteix ni independència ni tranquil·litat. De fet, més del 70% dels joves amb feina continuen vivint a casa dels pares. A més, ni tan sols els estudis superiors garanteixen sortir-ne. Només un 20,4% dels joves universitaris estan emancipats, trencant ja d’una vegada per totes aquell mantra que el mèrit i la formació asseguren oportunitats.I aquí els salaris expliquen bona part del problema. Perquè mentre el preu de l’habitatge no ha deixat de pujar, els sous continuen estancats o creixen molt per sota del cost de vida. El preu mitjà del lloguer a Espanya ja supera els 1.170 euros mensuals, pràcticament el mateix que cobra de mitjana una persona jove. I comprar tampoc és cap alternativa realista: una persona jove hauria de dedicar íntegrament el sou de més de quinze anys per accedir a un habitatge en propietat. La conseqüència és directa: gairebé un 20% dels joves amb feina es troben en situació de pobresa, i pràcticament la meitat dels joves que viuen de lloguer estan sobreendeutats.A Lleida, sovint diem que la situació és menys greu perquè el lloguer és més assequible. I és veritat que les dades de l’Informe Social de Catalunya 2025 situen la demarcació com la més barata del país, amb un lloguer mitjà de 511 euros i un cost de vida inferior a la mitjana catalana. Però això no vol dir que el problema no existeixi. De fet, les últimes dades de l’Institut Català del Sòl apunten que la demarcació és una de les zones on més està creixent el preu del lloguer. I a Lleida ciutat, que encara està en “mercat tensionat”, la mitjana s’enfila dels 740 euros, segons dades de mercat privat.I al cap del carrer hi apareix la gran desigualtat d’aquesta generació, que ja no és entre qui treballa i qui no, sinó entre qui té una família que el pot ajudar i qui no. Cada vegada més joves només poden independitzar-se si els pares paguen una part del lloguer, avalen el pis o cobreixen despeses bàsiques, i segons les dades del OEJC, el 86,6% dels joves continuen depenent econòmicament, d’una manera o altra, del nucli familiar.&nbsp;Per tant, hem arribat a un punt, on construir un projecte vital propi i marxar de casa ja no és un pas natural en la vida de nois i noies joves, sinó que s’està convertint en un privilegi.

"Hem arribat a un punt, on construir un projecte vital propi i marxar de casa ja no és un pas natural en la vida de nois i noies joves, sinó que s’està convertint en un privilegi"

El privilegi de marxar de casa

Aquest cap de setmana, Lleida ha tornat a viure una de les seves cites més emblemàtiques: l’Aplec del Caragol. Ho ha fet amb una edició de rècord, plena de gent, ambient i uns Camps Elisis que, durant hores, semblaven no descansar mai.Però si hi ha una altra protagonista d’aquests dies, més enllà dels caragols i les penyes, és la calor.Perquè a Lleida, quan arriba la calor… arriba de veritat. I aquest cap de setmana ja s’ha començat a notar aquell ambient que anuncia que l’estiu és molt més a prop del que diu el calendari.Penyes plenes fins a la bandera, ulleres de sol, ventalls improvisats i gent buscant qualsevol ombra possible entre dinars, concerts i revetlles improvisades. Una imatge molt típica d’aquestes dates a la ciutat.I potser per això l’Aplec també té alguna cosa especial. Perquè més enllà de la festa, marca una mica aquest canvi de ritme. És aquell cap de setmana en què Lleida surt al carrer i dona la sensació que la ciutat ja entra definitivament en mode estiu.Aquest any, a més, amb xifres de participació de rècord i un ambient que ha acompanyat durant tot el cap de setmana.L’Aplec és tradició, sí. Però també és identitat. És una d’aquelles cites que només s’entenen del tot quan es viuen aquí. I entre el rebombori, les camises de les colles i aquesta calor que ja comença a apretar… Lleida ha tornat a demostrar que hi ha festes que van molt més enllà de lo normatiu.Perquè al final, hi ha coses que expliquen una ciutat millor que qualsevol eslògan.I l’Aplec… n’és una d’elles.

L’Aplec és tradició, identitat i una d’aquelles cites que només s’entenen del tot quan es viuen aquí, a Lleida

EN DIRECTE

Contra