Aquest dimarts, els docents tornen a fer vaga, i no és una protesta improvisada ni un gest puntual per fer soroll, sinó la continuïtat d’un conflicte que s’ha anat consolidant al llarg de mesos de mobilitzacions, concentracions i advertiments que, lluny de resoldre’s, han anat fixant una sensació cada vegada més estesa als centres educatius: que l’acord signat entre el Departament d’Educació i una part dels sindicats queda molt lluny de les necessitats reals que el professorat arrossega des de fa anys.Precisament per això, els sindicats amb més implantació entre el professorat no només han rebutjat aquest acord, sinó que han optat per mantenir la pressió amb quinze jornades de vaga repartides entre maig i juny, combinant aturades territorials i convocatòries generals a tot Catalunya. Ho fan perquè consideren que el pacte no aborda els problemes estructurals dels centres i perquè, a més, perceben que s’ha tancat sense recollir el malestar majoritari dels claustres, que fa temps que viuen un desgast sostingut.Quan es baixa al contingut de les reivindicacions, el que apareix no són demandes extraordinàries, sinó qüestions molt concretes i reiterades: menys ràtios, més professorat, una reducció efectiva de la burocràcia i més recursos per atendre la diversitat creixent a les aules, juntament amb la recuperació del poder adquisitiu perdut. En el fons, el que es reclama és una cosa tan bàsica com disposar de condicions que permetin exercir la docència amb qualitat i estabilitat.Però el conflicte actual va més enllà de l’àmbit estrictament salarial o organitzatiu. El que molts docents expressen és un desgast acumulat que s’ha anat normalitzant amb el temps: tutors que no poden arribar a tot, claustres saturats de tasques administratives, equips insuficients per a necessitats educatives cada vegada més complexes i una pressió constant per mantenir el funcionament del sistema amb recursos limitats. Aquesta tensió sostinguda és la que explica el nivell de mobilització actual i la seva continuïtat en el calendari.En aquest context, també s’ha d’entendre una de les decisions que més debat ha generat: la suspensió de colònies i sortides escolars en nombrosos centres de Catalunya, adoptada com a forma de visibilitzar el conflicte laboral.És evident que aquesta decisió genera incomoditat en moltes famílies, perquè les colònies tenen un pes emocional i pedagògic important dins l’experiència escolar. Tanmateix, precisament per això, també resulta necessari entendre què impliquen realment aquestes activitats des del punt de vista docent, ja que suposen jornades molt més llargues que l’horari lectiu, responsabilitats continuades durant les 24 hores i una càrrega afegida que sovint depèn més del compromís personal del professorat que no pas d’un reconeixement estructural.Per això, la mesura no s’ha d’entendre només com una font de conflicte, sinó també com una forma d’exposar una realitat que habitualment queda invisibilitzada. I, en aquest sentit, també pot tenir un valor educatiu, en la mesura que permet als infants comprendre que moltes de les experiències que viuen a l’escola impliquen un esforç sostingut dels seus mestres, que sovint va molt més enllà del que es veu a l’aula.En conjunt, aquestes mobilitzacions no es poden llegir com episodis aïllats ni com un desacord puntual, sinó com l’expressió d’un sistema que acumula tensions des de fa temps. I és en aquesta acumulació on s’entén que les protestes es mantinguin i s’estenguin en el calendari, no com un gest conjuntural, sinó com una forma de fer visible una realitat que, si no es modifica, continuarà reproduint els mateixos conflictes.

“Quan la normalitat es converteix en sobreesforç permanent, protestar deixa de ser una opció i passa a ser una necessitat.”

Raons de sobres

Després d’una temporada 24-25 històrica, el Vila-sana té a les seves mans millorar un curs on el conjunt del Pla d’Urgell va aixecar la Copa de la Reina, la Supercopa d’Espanya i el Mundial de Clubs a Argentina.Enguany, amb una plantilla millorada i que, si no és la millor, és una de les tres millors de tot Europa, el Vila-sana té entre cella i cella ampliar la seva història i la de l’esport lleidatà i aconseguir el triplet més desitjat per tot equip, Copa, Lliga i Champions.L’aventura comença aquest cap de setmana a Coimbra emmarcada en la Final a Quatre de la Champions on el Vila-sana es veurà les cares amb el Fraga a les semifinals aquest divendres buscant ser a la final de diumenge.Seguirà la setmana vinent amb la disputa de la Copa de la Reina i acabarà a finals de maig amb els play-off pel títol de l’OK Lliga Femenina.Un mes de maig on el Vila-sana pot fer història i que ha començat, a més, amb el peu dret a escala estructural. Aquest cap de setmana l’equip Fem17 del club es va proclamar campió de Catalunya i va aconseguir així la Classificació per segon any consecutiu al Campionat d’Espanya.&nbsp;

"Un mes de maig on el Vila-sana pot fer història i que ha començat, a més, amb el peu dret a escala estructural"

Vila-sana té un maig per fer història

De nou s’ha acreditat l’elevada mediocritat de la política andalusa. També en té l’estatal, però el que passa en aquesta autonomia del sud d’Espanya cada dia se supera. Només cal veure com Catalunya es colava al debat electoral dels candidats a la Junta d’Andalusia. Segur que no fou sorpresa per a ningú, però això no significa que haguem de normalitzar aquesta anomalia, el d’una manera de fer política que se serveix de la demagògia barata per tal de rascar vots. I de la pitjor categoria, aquella que, a més, ho fa atiant l’odi cap a un poble. &nbsp; Ni Moreno Bonilla del PP i actual president andalús va estar a l’altura i encara menys l’exministra d’Hisenda i candidata socialista, María Jesús Montero. El popular acusava la cap de llista del PSOE de dotar de millor finançament Catalunya en detriment d’Andalusia per la seva necessària aritmètica parlamentària al Congrés dels Diputats. Podríem dir que Moreno Bonilla estratègicament jugava bé les seves cartes perquè sap que això és un desgast per a l’adversària. Però amb més certesa podem afirmar que, de nou, la dreta espanyola torna a mostrar com de mesquina pot arribar a ser. Per què si tan dopats econòmicament estem els catalans, per què carai el Partit Popular mai ha volgut publicar les balances fiscals quan governava a Espanya? Per què no recorda l’actual president d’Andalusia quin grau d’execució tenen els pressupostos de l’estat pel que fa a inversions a Catalunya? Per què si parlem de privilegis d’alguna autonomia, no va parlar de les peonades? Per què no parla dels reiterats incompliments de l’addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, aquell que, per cert, se’n van fer un fart de criticar per després acabar-lo copiant literalment i sense ser sotmès al rodet del PSOE al Congrés? Com és que si diu que Catalunya no pot ser diferent, ell que ha encapçalat el govern andalús no ha endegat el procés per retallar també el seu estatut. També podria haver demanat públicament que se li torni a Catalunya allò que vam votar i aprovar. Si vol aquest tracte igual entre ambdós com és que mai l’he sentit demanant la gratuïtat dels peatges a Catalunya? O millor encara, que es cobrin les autopistes andaluses. &nbsp; El més trist del cas és que davant tenia una incompetent María Jesús Montero que lògicament no va saber-se defensar i, per tant, indirectament semblava donar la raó al president d’Andalusia. Tampoc era cap sorpresa, perquè quan era ministra no deixava de marejar la perdiu amb el tema del nou escenari dels recursos econòmics cap a Catalunya. Primer havia de ser un concert econòmic, després passava a reformular-se com un finançament singular (que encara és fum). També s’havia de recaptar íntegrament des de la Generalitat l’IRPF, però de nou, paper mullat. I un llarg etcètera de despropòsits. &nbsp;I després alguns no entenen per què un gruix altíssim de catalans nascuts aquí volen independitzar-se! Lògicament que l’apartat dels calés és important en l’equació, però n’estic segur que pesa més no haver de seguir aguantant personatges com aquests més temps, que el millor que tenen per guanyar unes eleccions és rajar contra la nostra nació.&nbsp;

L'actual president andalús usa el nostre país com a arma llancívola contra la candidata socialista

Moreno Bonilla tira de catalanofòbia per rascar vots   amb enormes contradiccions

Venim de les concentracions de l’1 de maig, on sindicats com UGT i CCOO sortien al carrer a Lleida a reclamar salaris dignes, dret a l’habitatge i denunciar que el cost de les crisis continua recaient sobre la classe treballadora. A tot plegat a la nostra demarcació hi hem de sumar que torna a crèixer el nombre de persones aturades, arriabant a les 17.400, 9.000 més que en el mateix punt de l'any passsat, superant el 7,3 de la població activa.A casa nostra, la persona sense feina té rostre de dona, més gran de 45 anys, amb estudis bàsics, i que porta massa temps buscant feina. No és una percepció, són dades: més de 15.600 persones aturades, sis de cada deu, són dones.En aquest context, l’edat pesa, i molt. L’edatisme és una realitat silenciosa que expulsa del mercat laboral, sobretot quan s’hi suma una baixa qualificació. De fet, gairebé el 80% de les persones aturades només tenen estudis primaris o l’ESO, fet que limita molt les oportunitats en un mercat cada cop més exigent i tecnificat.I, mentrestant, moltes empreses asseguren que no troben treballadors. És el que sovint s’anomena desajust, però potser el problema no és que falti gent, sinó que no encaixa: d’una banda, sectors masculinitzats com la construcció o el transport amb demanda, i de l’altra, sectors feminitzats com els serveis o les cures amb més precarietat i menys opcions de creixement. I al mig, les persones, atrapades.Ara bé, què passa quan sí que trobes feina? Perquè avui, treballar no és garantia de res. A Catalunya, el salari més freqüent amb prou feines supera els 1.400 euros bruts mensuals, i tot i que la mitjana és una mica més alta, el cost de la vida també ho és. El lloguer puja, la compra s’encareix i el marge per viure es redueix.Per això, el debat no pot quedar-se només en reduir l’atur, sinó en quin tipus de feina s’està generant. Perquè de poc serveix sortir de les llistes si és per entrar en la precarietat. Perquè el problema ja no és només trobar feina, sinó que, fins i tot tenint-ne, cada vegada hi ha més gent que no en té prou per viure. I això hauria de ser, com a mínim, un senyal d’alerta.

"La dona més gran de 45 anys a casa nostra té tancades les portes per tornar a incorporar-se al món laboral"

El rostre de l'atur a Lleida

Ahir va ser el Dia de la Mare.Com passa cada any, molts aprofiten per fer una trucada, regalar flors o compartir una felicitació. Però més enllà d’aquesta data, potser el que realment ens hauria de fer pensar és en tot allò que sovint donem per fet.Tenir una mare al costat, poder-li fer una abraçada, explicar-li com ha anat el dia, demanar-li consell, o simplement saber que hi és, són coses que moltes vegades semblen normals o quotidianes, fins que un dia deixen de ser-hi.És llavors quan ens adonem del valor real que tenien aquells petits gestos que semblaven tan simples. Hi ha persones que avui no poden fer aquesta trucada, que no poden compartir aquesta estona i només els queda recordar.Precisament per això, els qui sí que podem, potser hauríem d’aprendre a valorar-ho més. No només en un dia concret, no només perquè el calendari ho marca, sinó qualsevol dia.Perquè sovint esperem a les dates assenyalades per dir gràcies, per reconèixer, per demostrar estima, quan potser el més important és fer-ho a temps.Una mare hi és en els grans moments, també en els dolents, sí, però sobretot hi és en tots aquells instants petits que acaben construint una vida sencera de records.Potser el millor homenatge no és un regal, ni una publicació, ni una felicitació de compromís. Potser és simplement recordar que mentre la tenim al costat, encara som a temps de fer-li saber com n’és d’important.Perquè hi ha coses que, quan falten, ja no es poden dir, i el que es pot agrair avui… val més no deixar-ho per a demà.

“Una mare hi és en els grans moments, també en els dolents, sí, però sobretot hi és en tots aquells instants petits que acaben construint una vida sencera de records”

Mares eternes

Demà el camp de futbol de Pardinyes realitza la 4a edició del Torneig Solidari per Leire, una nena que, el 2022, va morir a causa d’un neuroblastoma. Des de llavors, la seva família, a través de l’Associació Neuroblastoma per Leire (@por_leire), organitza i promou activitats i iniciatives per recollir diners amb la voluntat de donar suport a projectes que treballen per lluitar en contra del càncer infantil.El Torneig d’aquest divendres al matí a Pardinyes és una d’aquestes cites on la solidaritat hi serà per bandera. De la mà de Lligues Lleida i el CF Pardinyes, la jornada n’és una de festiva, de record, de futbol i d’un grapat d’activitats.S’hi pot col·laborar de moltes formes. Assistint durant el matí al camp de futbol de Pardinyes, comprant les samarretes del Torneig, coca amb xocolata... També, més enllà de la cita d’aquest divendres, les opcions d’ajudar són diverses i al compte d’Instagram de l’Associació es poden consultar.En definitiva, ho dèiem a l’entrevista que fèiem amb la Sílvia, la mare de la Leire, i el José Expósito, un dels organitzadors, la setmana passada al ‘Temps Afegit’; tant de bo aquest torneig de demà no s’hagués de realitzar, però, assimilant la realitat tal com ve, toca viure-ho com una festa i com una forma de donar suport a la lluita contra el càncer infantil.&nbsp;

"El Torneig d’aquest divendres al matí a Pardinyes és una d’aquestes cites on la solidaritat hi serà per bandera"

Per Leire

Fa un any, a les 12.33 del migdia, el nostre món es va apagar. Durant unes hores, vam passar de viure hiperconnectats a recuperar gestos gairebé oblidats: buscar una ràdio amb piles, rebuscar diners en efectius oblidats en algun calaix de casa o fer xarxa amb aquells que ens rodegen, per ajudar-nos i acompanyar-nos.365 dies després, ja sabem que no va ser cap ficció apocalíptica ni una conspiració de pel·lícula. Va ser una suma de fallades tècniques, tensions acumulades i una xarxa que, en aquell moment, no va respondre com havia de fer-ho. I això potser és encara més inquietant, perquè vol dir que el problema no era impossible: era real.L’apagada va posar davant del mirall una societat moderna que sovint confon comoditat amb seguretat. Ens hem acostumat tant a la immediatesa —pagar amb el mòbil, treballar al núvol, dependre de la cobertura per tot— que oblidem que sota aquesta aparença de progrés hi ha una infraestructura que també pot fallar. I quan falla, s'atura tot, i fa un any, va quedar clar, que no estavem preparats.Des d’aleshores s’han revisat protocols, s’han promès millores i s’ha parlat molt de resiliència. Però també hi ha una veritat incòmoda: passada la por, la memòria col·lectiva es desconnecta ràpid. Hem tornat a endollar-nos com si res, confiant que aquella jornada va ser una excepció i no un advertiment.Som conscients que podem viure obsessionats per una nova apagada, però tampoc actuar com si fos impossible. Perquè el veritable progrés no és només tenir energia, sinó garantir que, quan alguna cosa falli, no ens tornem a quedar a les fosques.

"Ja han passat 365 dies de l'apagada general i no se si n'hem après res"

Un any després, encara seguim a les fosques?

Ahir, diumenge 26 d’abril, va fer 40 anys del desastre de Txernòbil.Va passar la matinada del 1986, en una central nuclear a l’actual Ucraïna. Durant una prova de seguretat, es van cometre diversos errors humans i tècnics i el reactor número 4 va acabar explotant.Aquella explosió va alliberar una gran quantitat de material radioactiu a l’atmosfera. El més greu no va ser només això, sinó la gestió posterior. Durant hores, i fins i tot dies, la informació es va ocultar i la població no sabia què estava passant. La ciutat de Prípiat no es va evacuar fins a l’endemà i molts dels primers que van intervenir, com bombers i treballadors, ho van fer sense ser conscients del perill real.Txernòbil no és només un accident. És una suma d’errors, de decisions tardanes i de manca de transparència. Quaranta anys després, el record continua viu, sobretot a través de les històries de les persones que ho van viure.Llibres com ‘La pregària de Txernòbil’, de Svetlana Aleksiévitx, recullen testimonis directes que expliquen no només què va passar, sinó com es va viure des de dins. També la sèrie ‘Chernobyl’ d’HBO ha ajudat a acostar aquest episodi a noves generacions, mostrant la magnitud real del desastre.Perquè recordar Txernòbil no és només mirar enrere. És entendre què passa quan fallen els sistemes, quan la informació no arriba, i quan es reacciona massa tard.Quaranta anys després… el record continua viu.

“La matinada del 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de la Central Nuclear de Txernòbil va desencadenar una explosió convertint-se en el primer accident nuclear en ser classificat amb un set a l'escala internacional d'accidents nuclears”

40 anys del desastre de Txernòbil

Tot i els èxits esportius del passat cap de setmana, aquests últims dies la ciutat de Lleida ha estat al punt de mira per un motiu ben diferent. La proposta de la nova ordenança de civisme per part del govern municipal ha acaparat reaccions i titulars arreu per la polèmica decisió de prohibir el vel integral als espais públic i dependències municipals.L’alcalde n’ha fet referència en els diversos actes que ha encapçalat al llarg de la setmana, polítics d’aquí i d’allà han donat el seu punt de vista sobre el tema i, a les xarxes socials, els usuaris han acabat de ficar-hi cullerada amb opinions de tota mena.Probablement el més ressenyable ha estat veure com representants de partits que estan estan a les antípodes, utilitzaven arguments totalment oposats per acabar defensant una mateixa posició. Però d’això ja tindrem temps per parlar-ne.Recuperant el fil de la polèmica ordenança, sobta que, entre el guirigall d’opinions expressades, pràcticament no haguem escoltat la veu de les mateixes afectades. I no parlo a escala mediàtica per expressar un judici de valor, parlo d’un treball de fons imprescindible en l’aspectre polític. El primer pas a l’hora de plantejar una mesura d’aquest calibre ha de ser abordar el tema amb les mateixes afectades i veure com pot afectar el seu dia a dia les decisions que es puguin arribar a prendre.

"El primer pas a l’hora de plantejar una mesura d’aquest calibre ha de ser abordar el tema amb les mateixes afectades i veure com pot afectar el seu dia a dia les decisions que es puguin arribar a prendre"

Ficar-hi cullerada

Desconec absolutament com funcionen els tràmits pertinents perquè un carrer, una plaça, una rotonda o qualsevol altre indret d’una ciutat en qüestió visqui un canvi de nom o, simplement, se li posi a una nova via urbana; però el que sí que tinc clar és que Lleida té una figura que cada any que passa s’ho mereix més.La discreció, el treball silenciós, el no voler ser el centre d’atenció ni acaparar el protagonisme en cap sentit o la passió per allò que lidera, serien bones formes de descriure a Enric Duch. El president de, l’ara, Pons Lleida, és, probablement (i sense el probablement), el directiu que més alegries ha donat a l’esport lleidatà en els darrers 15 anys. Aquest cap de setmana el conjunt llistat va aixecar la seva 4a Europe Cup. És cert que el mèrit és dels jugadors i d’un Edu Amat que, llegint notícies que van sortint els últimes dies, potser no tindrà el comiat que es mereix un tècnic que ho ha donat tot pel club. I aquí també entra la part on, de ben segur, la gestió d’Enric Duch també té alts i baixos, errors i encerts i, de fet, tocarà que el club expliqui al més aviat possible què passarà d’ara en endavant amb la figura d’un Amat, insisteixo, que ha estat clau en la passa endavant del Pons Lleida i que es mereix el màxim de respecte, admiració i reconeixement del món. Facilitats màximes, proximitat i professionalisme l’abanderen.El Pons Lleida és l’únic equip de la capital del Segrià que pot dir, amb el cap ben alt, que ha tocat xapa europea i que ha fet vibrar, de nou, Lleida amb el seu èxit esportiu i això és mèrit d’Amat, dels jugadors i de la directiva que lidera Duch.El Pons Lleida lidera l’esport lleidatà (juntament amb el Força Lleida) i Enric Duch capitaneja un vaixell que, sense ser el més bonic del món, el més elegant del món, el més ric del món o qui té una estructura més sòlida del món, és un referent i un exemple a seguir en molts aspectes i una entitat que encara té marge de maniobra en molts altres. El nomenclàtor de Lleida va canviant de tant en tant, es va actualitzant i crec, ho penso sincerament, que el nom d’Enric Duch, en algun moment de la nostra història, ha de ser considerat com un candidat a formar part del nomenclàtor de la ciutat d’una forma o altra. &nbsp;

"El nomenclàtor de Lleida va canviant de tant en tant, es va actualitzant i crec, ho penso sincerament, que el nom d’Enric Duch, s'haurà de tenir en compte"

El nomenclàtor de Lleida s’ha d’ampliar amb el nom d’Enric Duch

Alguns encara seguim afònics per culpa del Pons Lleida. I és que el que es vivia aquest cap de setmana al pavelló 11 de setembre de Lleida era moooolt bèstia. El quart títol de la Europe Cup del Lleida Llista. Els que som d’aquest club hem pogut veure com arreu del món es parlava d’aquesta espectacular gesta, la de ser qui més CERS acumula a les seves vitrines; aconseguides, a més, en només 8 anys, perquè la primera s’aixecava el 2018.&nbsp; Veure com el millor de Lleida es projecta arreu és un orgull immens. Alguns vam viure imatges en primera persona que són ja part de la història de l’esport lleidatà i de més enllà. Però de totes elles, em quedo amb les llàgrimes d’emoció del president de l’entitat, l’Enric Duch, que brollaven quan es va xiular el final del partit davant el Calafell i per tant es va certificar una remuntada per 1-2 que valia un nou títol europeu.&nbsp; Ara tothom veu al Llista com un dels grans de l’hoquei patins, i amb raó. Però cal recordar que aquest club quasi havia de tancar portes uns pocs anys abans de la primera CERS. I la convicció i el talent de l’Enric i de la gent que l’ha anat envoltant, han permès que es passi de la situació més dramàtica a l’Olimp dels Déus.&nbsp; I tot això permet que l’ara anomenat Pons Lleida ens doni aquesta lliçó de vida, que va més enllà de l’esport. I és que la perseverança i el treball constant i amb la màxima modèstia, poden portar a cadascun de nosaltres a les fites que ens proposem, per molt inaccessibles que puguin semblar.

Sempre és bo recordar d'on venim, però sobretot quan s'està al lloc més alt

La lliçó de vida del petit gran Llista

Aquesta setmana, dos fets al voltant del Centre Penitenciari de Ponent han tornat a obrir un debat que va més enllà dels casos concrets.D’una banda, l’alliberament d’un intern amb un historial molt violent i amb risc de reincidència. De l’altra, el suïcidi de l’home que va matar el seu gendre a Cappont, mentre es trobava en presó preventiva. Dos extrems diferents… però que assenyalen un mateix punt: els límits del sistema.El sistema penitenciari té una funció clara: castigar, sí, però també reinserir, i aquí és on apareixen els dubtes. Perquè hi ha casos en què la reinserció genera desconfiança, i no només dins del sistema, sinó també fora. La ciutadania rep aquestes notícies amb una barreja d’inquietud i escepticisme. Quan s’allibera una persona considerada perillosa, el missatge que queda no és jurídic… és emocional: ‘hi ha por’. Encara que sigui difusa, encara que no es digui en veu alta.Però al mateix temps, també hi ha l’altra cara. Quan una persona es treu la vida dins d’una presó, la pregunta canvia: com pot ser que no s’hagi detectat? Què ha fallat? I aquí és on el sistema queda atrapat entre dues exigències difícils d’encaixar. D’una banda, garantir drets i no sobrepassar límits. De l’altra, prevenir riscos, tant per a la societat, com per als mateixos interns.El resultat és una sensació incòmoda. La que, passi el que passi, sempre hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar del tot. Potser el problema és pensar que el sistema pot ser infal·lible quan, una vegada i una altra, s’evidencia que no ho és, i això és el que realment preocupa.El sistema detecta riscos, però no sempre els pot gestionar, té eines, però sovint es queden curtes, i, mentrestant, la ciutadania es mou entre la desconfiança i la resignació. Perquè quan el sistema falla, encara que sigui parcialment, el que es posa en dubte no és només un cas concret, és la seva capacitat de donar resposta real a situacions que, avui, encara s’escapen.

“Potser el problema és pensar que el sistema pot ser infal·lible quan, una vegada i una altra, s’evidencia que no ho és, i això és el que realment preocupa”

EN DIRECTE

Contra