Nou cop de timó a l’Ajuntament de Tàrrega. Junts i la CUP van fer públic aquest dimarts un acord per impulsar una moció de censura i desbancar l’actual equip de govern, format per ERC i el PSC. Aquest moviment, que es plasmarà en un ple extraordinari el pròxim 18 de març, suposarà el retorn de Rosa Maria Perelló al capdavant del consistori de la mà dels anticapitalistes durant l’any i escaig restant de mandat. Per contra, Alba Pijuan deixarà el càrrec després de set anys com a alcaldessa fruit d’un pacte amb socialistes i cupaires, que es va trencar el passat mes de juliol per discrepàncies en la municipalització de l’aigua.&nbsp;El nou escenari, que uns s’han afanyat a vendre com “un pacte forçat” i “contra natura” i els altres com una solució per garantir la “governabilitat” de la ciutat i que "va més enllà de les qüestions de partit”, obre un horitzó incert, fins i tot, pels mateixos protagonistes.El principal interrogant és l’entesa entre les dues formacions que integraran l’equip de govern. A priori, molt distants l’un de l’altre en l’aspectre polític, tot i aquell fals mantra que a la política municipal el nom dels candidats passa per sobre de les sigles dels partits. L’entesa entre el triumvirat d’esquerres ha estat el motor de la ciutat durant sis anys, però les diferències ideològiques han erosionat una relació que s’ha acabat fragmentant. Ara sembla que, en aquest nou enllaç, és Junts qui ha cedit en diversos temes que no entraven al seu full de ruta. La municipalització de la gestió de l’aigua i el Teatre Ateneu son els que més dubtes generen, però també seran el termòmetre per avaluar la possible continuïtat a llarg termini d’aquesta estranya parella.La proximitat de les properes eleccions, previstes al maig del 2027, està sacsejant per complet el tauler polític arreu de la demarcació. Els càlculs i l’aritmètica entren a la partida i algunes formacions comencen a marcar perfil pensant en els següents quatre anys de mandat. En aquest sentit, era evident que la fragmentació del Ple de Tàrrega, amb l’equip de govern en clara minoria, feia impossible tirar endavant mesures tan importants com els pressupostos. Un bloqueig polític que, en cas de perllongar-se encara més, hagués deixat ERC a la corda fluixa per la incapacitat de desencallar la situació. D’aquesta manera, es pot veure el moviment de Junts com una decisió valenta, ja que l’escenari còmode hagués estat continuar fent campanya des de l’oposició per desgastar el govern, però també com una alenada d’aire fresc per als republicans per a construir un nou full de ruta que sedueixi possibles aliances.Amb aquest moviment, Junts abandona el teòric espai polític que se li pressuposa, marcant un perfil més ‘de centre’. Serà interessant veure si aquest posicionament és l’empenta definitiva per assolir una possible majoria absoluta en cas de fer els deures o si, per contra, l’acaba perjudicant. Podria arribar a absorbir un fragment de votants del PSC o ERC, però també podria ser entès com un pas en fals per una part dels seus votants i deixar una autopista a la dreta en el qual puguin córrer partits sense representació al consistori com Aliança Catalana, PP o VOX. El tauler s’inclina i caldrà veure’n les derivades.Finalment, aquesta dificultat per trobar la clau de la governabilitat sense una majoria encara s’embolica més si mirem els últims precedents. Junts i el PSC van partir peres en el darrer mandat de Perelló, mentre que la ferida entre ERC i la CUP encara es massa recent per albirar si pot ser guarida en tan poc temps. Hi haurà reconciliacions? Aquests mesos restants de mandat poden ser vistos com una prova pilot pel següent? O ens podem trobar amb la rocambolesca situació que Junts pacti amb un partit diametralment oposat a la CUP?Tots els escenaris queden oberts. Una demostració més que a Tàrrega és impossible avorrir-se.

"Serà interessant veure si aquest posicionament és l’empenta definitiva per Junts per assolir una possible majoria absoluta o si, per contra, l’acaba perjudicant."

Tàrrega belluga el tauler

Després d’una aturada eterna del calendari de l’ACB, el Hiopos Lleida torna a competir i ho fa amb un mes de març espectacular. Visita als dos finalistes de la Copa del Rei, rep al Joventut de Badalona i tanca el mes a la pista d’un Coviran Granada amb fam de venjança.Tot plegat, havent fet un reset mental clau perquè l’equip afronti de la millor forma possible el que resta de temporada, amb la cara nova de Dani Garcia, i amb la necessitat de fer passes endavant pel que fa a intangibles com intensitat, agressivitat, energia, esforç i sacrifici.El Hiopos Lleida està tranquil, ha d’estar tranquil perquè s’ha guanyat el dret propi a afrontar el tram final del curs amb la tranquil·litat de sumar 8 victòries al compte particular i tenir el descens a la Primera FEB a 4 triomfs.&nbsp;Ara bé, la tranquil·litat no a de dur a la distensió competitiva i menys quan l’objectiu, ni de bon tros, està assolit.&nbsp;Sempre he tendit a ser una persona que si pot fer la feina avui, no sé la deixarà per demà i crec que això és el que ha de fer el Hiopos Lleida. La salvació encara no està assolida, però la permanència s’ha aconseguir al més aviat possible.&nbsp;Faltin les que faltin, es necessitin les que es necessitin, el Hiopos Lleida ha de mantenir la tensió competitiva per sumar les victòries necessàries per ser equip d’ACB la temporada vinent, viure tranquil el que resti de curs i començar a gestionar el vinent.&nbsp;La filosofia del ‘feina feta no fa destorb’, crec que és una bona forma d’afrontar les 14 jornades que queden.&nbsp;

"La filosofia del ‘feina feta no fa destorb’, crec que és una bona forma d’afrontar les 14 jornades que queden pel Hiopos Lleida"

Feina feta no fa destorb

No sé si quina nota de preocupació posaríeu al que està passant a l’Orient Mitjà en un barem sobre 10. Jo ja us avanço que ho qualificaria amb un al 9, i només tenint en compte afectacions que ens toquin a nosaltres. En clau agrària, per exemple, el gasoil agrícola s’està disparant sense previsions de quin pot ser el sostre, els fitosanitaris també sofreixen una pujada del 40% i els fertilitzants d’un 30%.I tot això d’aquests elevadíssims costos en, per exemple, conreus com els extensius (cereals i herbacis), que són els que acumulen més hectàrees al conjunt del país, no fan rendible de cap manera l’activitat. I cal recordar que aquesta és la base de l’alimentació de la ramaderia, que és el sector econòmic més fort de casa nostra i amb diferència. Per tant, podria ser que l’alimentació de les nostres explotacions es dispari, i cal recordar aquest element és el que suposa un cost més elevat de qualsevol granja.A més, no cal dir que tota la logística de distribució del món de l’alimentació i de la resta de sectors, seguirà pujant arran del cost dels combustibles però també pels impediments o reformulacions dels trajectes d’una part important de les exportacions, que és un dels puntals de l’economia catalana i lleidatana.I llavors és quan veus al bocamoll de Donald Trump amb les seves esperpèntiques aparicions. Que un pot pensar que és un llunàtic, però a vegades tinc dubtes d’això, perquè casualment prenia amb el control de Veneçuela fa poc temps, i per tant, i recordant que aquest país és una potència en l’extracció de cru; podria ser que, d’entrada, aquest efecte col·lateral d’augment de costos el pogués trampejar o minimitzar. Fins i tot en podria fer un ús polític en benefici propi.I a més, no són poques les vegades que ha amenaçat ell mateix a les altres economies fortes del món. Tant a Xina com a Europa, per exemple, els hi deia en reiterades ocasions que no li agradava la balança d’exportacions i importacions dels EUA amb aquests països i, sobretot, recordeu allò que deia, literalment “ells no ho saben però pagaran aquest desequilibri i molt més car”. Ara, fa la sensació que totes aquestes qüestions encaixin perfectament.A aquest senyor, per citar-lo d’alguna manera, se li han de parar els peus. De la forma que sigui. Perquè al seu pas, tot el que deixa són morts, fam, inseguretat i odi. Salvador Espriu escrivia “de vegades és necessari forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol”. Occident en aquest cas és el poble.

"És hora que es parin els peus a aquest senyor com sigui"

Les afectacions de l'unilateralisme fanàtic de Trump són inquantificables a casa nostra

Aquest passat cap de setmana, el futbol lleidatà amb protagonisme a competicions estatals o avantsala d’aquestes, va viure una jornada fosca i que, a més, complica les aspiracions de salvació de part dels equips. Les derrotes de l’AEM, el Lleida CF i el Mollerussa, i l’empat de l’Atlètic Lleida, porten als 4 representants de casa nostra a haver-se d’estrènyer el cinturó en el, ja ho podem dir així, inici del tram final de la temporada 25-26. Més enllà dels resultats dels equips lleidatans, van ser els dels seus rivals directes en les mateixes aspiracions els que van dur a parlar d’un cap de setmana dolent pel futbol lleidatà. Un cop acabi la temporada i es vegi on competiran el curs 26-27 els equips de casa nostra, serà el moment de reflexionar sobre la temporada crítica i complicada que han viscut i del moment tens que viu el futbol lleidatà; però això ja tocarà en el seu moment. Bàsicament perquè aquest cap de setmana, que comença el març, també ho fa el tram final de les temporades futbolístiques. A l’AEM li queden 7 jornades; a l’Atlètic Lleida 10; i al Lleida CF i al Mollerussa 11 partits per jugar. Tots tenen molts punts en joc, tots tenen (en major o menor mesura) la salvació encara a la seva disposició (AEM, Mollerussa i Lleida CF, en un aspecte de puntuació, més a prop que l’Atlètic Lleida), però tots tenen l’obligatorietat de no badar gens ni mica i sumar els màxims de punts possibles per, entre finals d’abril i principis de maig, no veure’s en una categoria inferior. Ja no importa el futbol que es practiqui; ja no importa com se sumin els punts; ja no importa on, quan, i contra qui; ara, només importa salvar-ho com sigui.

"Ja no importa el futbol que es practiqui; ja no importa com se sumin els punts; ja no importa on, quan, i contra qui; ara, només importa salvar-ho com sigui"

Salvar-ho com sigui

Avui es desclassifiquen arxius secrets del cop d’Estat de Tejero. Hi ha qui ho celebra, hi ha alguns que tenim dubtes i hi ha qui diuen tonteries. Anem a pams. És de sentit comú voler saber que va passar quan un altre militar ens va voler arrabassar la democràcia que tant va tardar en arribar. Qui no entengui que això, s’ho ha de fer mirar. Perquè ja veníem escaldats de 40 anys de repressió per un altre cop d’estat. Precisament, els mateixos que els sembla malament saber la veritat casualment són els que li segueixen dient “alzamiento” al cop d’estat de Franco. Al·leguen que és una cortina de fum de Pedro Sánchez i que, fent 45 anys d’aquests fets, que no caldria. Mateix argument que quan parlen del franquisme. Diuen allò de “no hay que reabrir heridas”, però paradoxalment són els que més viatgen en el temps per mantenir viva la ferida d’ETA.&nbsp;Sobre lo de la cortina de fum, podria ser que part de raó tinguessin, però l’argumentari, en cas de ser cert, no hauria d’eximir de dir que se n’alegren que es conegui aquesta realitat clau en la història de l’estat, per molt tard que arribi.&nbsp;Fins aquí el bloc dels que diuen tonteries.&nbsp;Ara entrem al dels que tenim dubtes, entre els que m’incloc. D’entrada perquè se’ns ha dit que es desclassificaran “arxius”, no pas “tots els arxius”. I això ja genera dubtes ben raonables i gruixuts. Un, inevitablement, es pregunta que deuen suposar aquells paperots que dècades després del succés han de seguir tancats a pany i forrellat en la foscor d’un calaix. I fent porra, perquè tots n’hem fet encara que sigui a nivell intern propi, jo penso que, pel que fa als que es desclassifiquin, alguna cosa grossa hauran de dir. Perquè sinó encara tindrà més mala ferum que només vegin la llum aquells que no són transcendents i que no responguin als interrogants que la societat té des de fa més de 4 dècades.&nbsp;Per tot plegat, d’aquesta jornada en serà tan noticiable el què aparegui en aquests documents desclassificats com el que no se citi. Avui tenim monotema servit en informatius i tertúlies de bar en un dia en què segur que sentirem tonteries encara més grans que les dels darrers dies.

"Un es pregunta quina mena de representants tenim, que no volen que sapiguem com quasi ens priven de nou de la llibertat"

Dubtes i rucades dels papers desclassificats de l'intent de cop d'estat

Tenint clar que desconec com funciona el procés d’elecció de la seu d’una Final a Quatre com la de l’Europe Cup d’hoquei patins i sabent que sobresurt dels meus coneixements quins son els passos a seguir a l’hora de pensar, dissenyar, confeccionar i presentar una candidatura per acollir un esdeveniment d’aquest calibre, crec que és evident que Lleida es mereix acollir la Final Four de l’Europe Cup. En primer lloc, és una evidència, s’ho mereix perquè a la pista s’ho ha guanyat. En segon lloc, perquè el Lleida Llista compleix el seu 75è aniversari enguany i seria un acte commemoratiu fantàstic (imagineu-vos si s’acabés guanyant). En tercer lloc, perquè el passat i l’experiència ens donen la tranquil·litat absoluta que, a escala organitzativa, la qualitat de la Final Four en aquest aspecte de gestió en serà una de garantida.&nbsp; I així podria seguir (sense entrar en un aspecte econòmic que tinc la sensació que no hauria de ser un problema) amb altres punts que porten a pensar en aquest mereixement. Lleida, el Lleida Llista i el territori es mereixen ser considerats com a tal, com a un escenari on es pugui viure una Final a Quatre d’una competició europea. Com a mínim, el que es mereix, en aquest cas el club, per respecte, és que les institucions actuïn amb l’agilitat, procediments i burocràcia pertinents perquè la candidatura en sigui una de ferma, unida i, sobretot, presentada a temps. Si després, pels motius que sigui, la Federació Europea decideix que la Final a Quatre es jugui a Itàlia, Portugal o Calafell, ja no serà assumpte nostre. Però seria força trist que les semifinals i la final de l’Europe Cup no se celebressin a Lleida per, únicament, una manca de col·laboració entre club i institucions, i uns passos burocràtics fets a destemps o amb desgana.

"Lleida, el Lleida Llista i el territori es mereixen ser considerats com a tal, com a un escenari on es pugui viure una Final a Quatre d’una competició europea."

Lleida es mereix acollir la Final Four de l’Europe Cup

Aquest dissabte, a les 18.00, hi ha una concentració a Tàrrega que demana que es revisi el Codi Penal en qüestions com assassinats amb joves a punt de complir la majoria d’edat. Tot plegat ho ha promogut la Sílvia Guerrero, mare del Juan, el jove a qui van arrabassar la vida tot just farà 6 mesos el dia de la mobilització. Aquest dimarts, en roda de premsa a la mateixa capital de l’Urgell, la Sílvia explicava que ja s’han recollit pràcticament 62.000 firmes per tirar endavant una ILP, una iniciativa legislativa popular que modifiqui l’actual llei. &nbsp;D’altra banda, la setmana passada, el Congrés dels Diputats donava llum verda a la coneguda com a Llei contra la Multireincidència. Una norma que encara ha de passar tràmits, com l’aprovació del Senat; però que no sembla que hagi d’aturar-se la seva aprovació definitiva.&nbsp;No conec a ningú (fora de l’àmbit de la política), absolutament a ningú, que no veiés imprescindible aquesta llei. Ara bé, cal recordar que la norma l’ha impulsat Junts, i que el PSOE havia deixat la seva tramitació parlamentària al calaix. Les necessitats aritmètiques de Pedro Sánchez han estat les que han provocat que els socialistes li traguessin la pols a corre cuita. Dit d’una altra manera, que han mirat abans per la seva poltrona que no pas per l’inqüestionable sentir majoritari de la seva ciutadania. &nbsp;I vinculat amb el cas del Juan, el fill assassinat de la Sílvia a Tàrrega el passat 21 d’agost, això posa a la palestra una altra evidència, que les penes per persones quasi adultes són irrisòries si es compara amb el que han fet; és a dir, exactament el mateix problema que passa amb la multireincidència. Però clar, com que no hi ha tants morts com persones que els han robat i també perquè el tema de la gestió de la seguretat als nostres carrers incomoda massa a partits com Sumar, PSOE o ERC, ni mouen peça. De fet, ni tan sols s'han posat en contacte amb la Sílvia, una qüestió que ella mateixa explicava ben dolguda. &nbsp;I tot plegat no sorprèn quan sents paraules com les que etzibava el portaveu dels republicans al Congrés quan justificava perquè es van abstenir davant aquesta votació de la llei de la Multireincièndia. Segon deia literalment Gabriel Rufián, el seu portaveu, perquè “tenia un flaire a racisme”.&nbsp;&nbsp;Frases i accions polítiques com les esmentades demostren una desconnexió total d’alguns polítics i les seves formacions. Perquè posar de nou l’etiqueta de racisme a dir que n’estàs fart de que et robin o d’haver d’estar amb els cinc sentits a tot arreu per l’alta presència d’aquests indesitjables, no té res a veure amb el racisme. Tan se fa si és un català o un de fora que comet aquests actes. Però el que no s’ha de menystenir mai és una de les qüestions més importants que pot haver-hi per a tothom, el sentir-se segur. Si això és trenca, totes les altres coses passen a segon terme.&nbsp;

"Casos com el del jove assassinat a Tàrrega l'agost passat o la multireincidència donen fer d'aquesta mala praxis"

Les necessitats aritmètiques parlamentàries no poden marcar l'agenda política

Davant el Bàsquet Girona, el Hiopos Lleida va tornar a oferir una de les seves pitjors versions: mancat de direcció, defensa i joc coral, va caure novament en la Batemon dependència, però aquesta vegada, ni el de Wisconsin va tenir el dia. Amb la derrota diumenge, la setena enguany a casa, en finalitzar el partit no hi va haver ‘haka’ conjunta entre jugadors i la grada al Barris Nord, una imatge amb què alguns s’han afanyat a parlar de “divisió” entre afició i la plantilla. No ens fem trampes al solitari. És un “toc d’atenció”, com ja ho va ser quan la grada no va voler aplaudir després de la dura derrota per més de 30 contra UCAM Múrcia. Però “divisió”, entre poc i massa, el que hi ha és exigència. Perquè és el que ens demana ser a l’ACB. Perquè més enllà dels resultats, crec que tots els qui van al Barris Nord cada dia quinze dies només demanen dues coses: entrega i gana a la pista dels jugadors, i que el club es mulli i doni respostes si hi ha aspectes que no rutllen. Perquè no podem parlar que equip i grada no van a l’una, quan no hem deixat d’animar a l’equip, de donar confiança i aplaudir als jugadors quan demostren la seva gana, com es va fer aquest partit amb Cameron Krutwig, sobretot quan fins ara, els lleidatans i lleidatanes no han fet sinó demostrar el seu compromís amb aquest equip. Per això l’afició ha de poder dir la seva, i el que vam viure diumenge, a parer meu, és la manera de fer-ho. Perquè tots podem demanar, moviments o fitxatges per xarxes, però al final, només és soroll. Si volem que els jugadors demostrin i diguin la seva al parquet, nosaltres ho hem de fer, com hem fet sempre, des del Barris Nord.

"La no 'haka' d'aquest diumenge al Barris Nord no és més que l'exigència d'una afició que demana més gana i respostes"

Exigir no és dividir

No m'allargaré gens avui. Tinc molt clar que l'empat del Lleida CF diumenge passat davant l’Europa B en va ser un de positiu. Tinc molt clar que des d'ara i fins al final de temporada signo, sempre, empatar fora del Camp d'Esports. Tinc molt clar que el Lleida CF no necessita cap victòria fora de la capital del Segrià per salvar, esportivament parlant, la categoria. Veient com està a dia d'avui la classificació del grup català de Tercera RFEF, veient com s'estan desenvolupant les jornades i tenint la sensació que tot passa pel Camp d'Esports, signo empatar sempre a domicili. L'equip, és evident, no ho guanyarà tot a l'estadi, però sí que s'ha forjat una sensació com a local que porta a l'entorn a certa tranquil·litat cada dos diumenges.&nbsp; Si la dinàmica de resultats i de control de les emocions al Camp d'Esports es mantenen, valoreu de forma positiva qualsevol empat que el Lleida CF aconsegueixi de visitant.

"Tinc molt clar que l'empat del Lleida CF diumenge passat davant l’Europa B en va ser un de positiu. Tinc molt clar que des d'ara i fins al final de temporada signo, sempre, empatar fora del Camp d'Esports."

Signo empatar sempre fora

Hores i hores d’anàlisi dels resultats de les eleccions aragoneses. I em sorprèn que entre tots els erudits que expliquen el perquè dels resultats ningú hagi fet pràcticament esment a Mercosur. No soc pas un expert en politologia, ni menys en matemàtiques. Però seré una mica agosarat. Si el volum d’explotacions agràries d’Aragó és de 42.000 segons dades del 2020 i comptem, i això pel capbaix, que unes 10 persones viuen directa o indirectament d’aquestes explotacions, això suposa que se supera el terç de la població aragonesa amb dependències econòmiques de l’agricultura o la ramaderia. I cal recordar que els dos principals partits de l’estat que també ho són d’aquesta comunitat autònoma s’han mostrat a favor d’aquest acord de lliure comerç que tant sap la pagesia que tant mal els farà. Ambdós, PP i PSOE, han baixat els resultats en aquests comicis i el que a darrera hora es va postular en contra de Mercosur, VOX, casualment ha duplicat els resultats. &nbsp;I és que per molt que s’hagi amagat volgudament aquest fet per les grans cadenes de televisió i ràdio de l’estat i també pels partits tradicionals, la pagesia i la gent que hi depèn amb l’oferiment de serveis o productes específics; saben prou bé la traïció que ha significat tot plegat. De fet, així segur que es constatarà des d’avui mateix, que comença la campanya a les eleccions a cambres agràries catalanes. Les diferents organitzacions, no en tinc cap dubte, seguiran alertant dels estralls pel sector primari d’aquest acord comercial.&nbsp;Per cert, aquesta casa, amb el programa ARRELA al capdavant es bolcarà amb aquests comicis amb dos debats, un d’agricultura i un altre de ramaderia, a més també dels resultats d’aquests el mateix divendres 27 de febrer. Aquest dissabte ja podreu veure el d’agricultura, a l’horari habitual de les 10 del matí i en repetició en idèntica hora, l’endemà diumenge. Aquestes mateixes franges seran les de la propera setmana per a la ramaderia. I és que alguns sí que tenim clar en quina societat vivim, i a la que volem donar-li la veu que es mereix. Aquí no s’imposen silencis.

"Avui comença la campanya a les eleccions a cambres agràries catalanes on aquest acord tindrà molt pes"

Mercosur no ha tingut res a veure amb els resultats d'Aragó?

Divendres passat el Departament de Justícia dels Estats Units va publicar més de tres milions de documents relacionats amb el cas Epstein. Tres milions d’imatges, correus, arxius i altres suports que&nbsp;&nbsp;han sortit a la llum després d’anys tancats amb pany i forrellat pels serveis secrets. Tres milions de píndoles repletes d’informació que oculten històries deplorables i que haurien de ser suficients per fer trontollar els fonaments del sistema que ens governa. Si fa uns anys ens expliquessin tot el que ha acabat sortint a la llum, pensaríem que un episodi com aquest sentenciaria a tots els oligarques socials, polítics i econòmics que confluïen en aquella tenebrosa illa. Una demostració inqüestionable de l’absència de principis i valors, que lapidaria el seu estatus i els abocaria a rebuig generalitzat. Però, res més lluny de la veritat, la sensació és que aquest cas acabarà passant a la història gairebé com una notícia més. La sobresaturació d’informació a la qual estem exposats dia a dia fa que sovint ens costi separar allò que és important del que no. Fa que les vergonyes més ben amagades de les elits durant anys quedin reduïdes a la indiferència un cop han quedat al descobert als ulls de tothom. I això ja no és una simple conseqüència de l’ecosistema digital, és una decisió buscada i meditada, amb la qual els més cínics en saben treure profit. Obligats a engollir dosis d’informació absurdes, mesclant veritats i mentides a un ritme molt més alt del que podríem arribar a digerir. I així passem de posar-nos les mans al cap per un escàndol a oblidar el què s’ha dit en qüestió de dies.

"Obligats a engollir dosis d’informació absurdes, mesclant veritats i mentides a un ritme molt més alt del que podríem arribar a digerir."

Sobresaturats

Aquest dissabte, Lleida torna a tenir cita europea i, com ja és habitual a la capital del Segrià, si Europa aterra a la ciutat és perquè hi juga el Pons Lleida.&nbsp; Més d’una vegada he dit que acostumar-nos a gaudir de competició europea és fer-nos trampes al solitari, és haver perdut l’horitzó, és normalitzar un fet extraordinari, fora de l’habitual per Lleida, que no ens ha de privar de destacar, enaltir i fer-nos sentir orgullosos del que està fent el Pons Lleida. Aquest dissabte, la ciutat torna a gaudir d’Europa gràcies a ell. No ens hem d’acostumar, no ho fem mai. Els llistats es juguen classificar-se per la seva 7a Final Four a l’Europe Cup i, per tant, els jugadors i el cos tècnic necessiten d’un Onze de Setembre “de gala” tal com ens deia el míster, Edu Amat, aquest dimarts al ‘Temps Afegit’. I aquí afegeixo. De gala no només a escala quantitativa, sinó en un aspecte qualitatiu. Qui per agenda pugui ser a l’Onze de Setembre ho ha de viure com si estigués a pista. Animant, donant suport, incomodant al rival i fent d’una jornada vespertina, una vetllada inoblidable per l’esport lleidatà. Com sempre, el partit no comença a les 20:30 com marca el calendari. La cita, per l’afició, comença abans, a les 20:00, a les 19:30, quan les portes s’obrin. Dissabte és dia gran a Lleida. Dissabte, de gala.

"Qui per agenda pugui ser a l’Onze de Setembre ho ha de viure com si estigués a pista. Animant, donant suport, incomodant al rival i fent d’una jornada vespertina, una vetllada inoblidable per l’esport lleidatà."

EN DIRECTE

Contra