Em posa de molt mala baba que els socialistes demanin responsabilitat per aprovar pressupostos, com si la culpa fos dels altres. Són ells els que no compleixen el que pacten i, a sobre, volen girar el focus de l’odi cap a la resta de formacions quan aquestes no se’n refien del que es pugui arribar a acordar ara.Uns pressupostos, recordem-ho, és la principal llei d’un govern. En ells, entre altres, hi ha el pla d’acció concret que es durà a terme durant l’any. Si vens de no haver complert encara el que acordaves en anteriors ocasions, com en els pactes d’investidura, no pots tenir ara la barra de tornar a demanar un acte de fe als altres partits polítics perquè no et tombin els comptes.De ben segur, que si ja s’hagués tancat allò que es firmava fa anys, ara tothom estaria disposat a negociar perquè veurien que és una via d’aconseguir coses que realment funciona. Però els sues reiterats incompliments fan que passi tot el contrari. Perquè tot plegat genera la sensació que tan fa el que pugui acabar posant en un paper que hagi signat PSC o PSOE, perquè allò no es durà a terme. I si això a mi particularment m’indigna, perquè és un trilerisme que s’ha repetit en reiterades ocasions amb partits catalans com a damnificats, encara em fa bullir més la sang escoltar després Oriol Junqueras. Aquests darrers dies aquet líder d’ERC, primer amb globus sonda i després ja obertament, deia quelcom així que “si ara ens donen altres coses, això de l’IRPF català que havíem pactat no és imprescindible”.Perdona? De veritat? Li tornaran a colar a Esquerra aquesta cantarella? El que haurien de dir és, de forma ben nítida i clara: l’IRPF recaptat a Catalunya que es quedi a Catalunya, tal com s’havia signat. I quan això és compleixi començarem a parlar de noves qüestions vinculades als nous pressupostos. I encara accentua més els dubtes de si els socialistes compliran quan escoltem a la ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero fent-se la sueca amb tota aquesta la qüestió.I és que clar... ella en menys de dos mesos té eleccions a Andalusia, és la candidata socialista, i sap que tant VOX com PP empraran el comodí dels catalans en per desgastar-la. Ja vaig alertar en aquest mateix espai que això passaria. És a dir, que o bé s’exigia que els socialistes fossin diligents ens els acords d’investidura de Pedro Sánchez i Salvador Illa, o no ho acabarien fent pel desgast que els suposaria per a futurs comicis. Ho deia tan bon punt es produïen aquestes investidures. I aquí estem. No entenc com això no ho veia venir ERC i sobretot com es deixen enredar de nou.

Els socialistes no poden demanar una responsabilitat als altres quan ells no han complert

Per seure a negociar pressupostos primer cal complir els endarreriments pactats

Aquest divendres culmina una setmana de vaga inèdita en els darrers anys per part del col·lectiu docent. Mestres i professors s’han manifestat arreu del territori català durant cinc dies amb la voluntat de recuperar el poder adquisitiu perdut i canviar les traves per ajudes com a principals consignes. Tot plegat per poder continuar prestant un servei digne en un món educatiu que, com la resta de sectors, cada dia és més complex.Una imatge em va semblar cridanera i significativa a parts iguals en les protestes d’ahir a les comarques de Girona. Docents, metges i pagesos van unir forces per fer palès un malestar comú. Plegats van tallar l’autopista AP-7, en una mobilització amb una alta càrrega simbòlica. Tres sectors bàsics, imprescindibles, però alhora distants en el seu marc d’actuació, units per mostrar el seu rebuig a la situació actual.Una discomformitat present entre tota la societat que s’estén com una taca d’oli malgrat que s’intentin apaivagar amb titulars genèrics i anuncis faraònics massa allunyats del ciutadà. O com a resultat d’uns acords de conveniència entre el Govern i uns sindicats més preocupats de protegir l’status quo que l’interès dels qui representen.El món travessa un moment convuls i el nostre país no n’és una excepció. Conflictes socials, tensió geopolítica, deteriorament dels serveis públics, més control sobre les llibertats, través i burocràcia estèril, concentració de poders, economia inestable, lideratges distants, ètica i valors a la baixa, i poca planificació a futur. Urgeix posar la persona al centre d’un sistema fet a mida pels diners.

"Tres sectors bàsics, imprescindibles, però alhora distants en el seu marc d’actuació, units per mostrar el seu rebuig a la situació actual"

Docents, metges i pagesos

Avui no m’allargaré gens bàsicament perquè el cervell està fos i no dona per a més a les hores en què estic escrivint la contra d’avui.L’escric en dimecres a les 17.00h i després de seguir les 5 hores del judici que s’ha celebrat aquest dimecres al matí a l’Audiència de Lleida amb Albert Esteve, el Lleida CF, la Fiscalia i la Seguretat Social com a protagonistes.Partint de la base de la meva manca d’experiència en judicis, tribunals i qüestions legals, ha estat una experiència que, la veritat sigui dita, espero que tardi molt de temps a repetir-se. Sense cap mena de dubte explicar un penal o un fora de joc, un canvi de dibuix tàctic, una justificació a certa substitució o d’altres qüestions relacionades amb la pràctica esportiva son molt més agradables d’explicar.En un judici tot canvia, també la densitat en les explicacions dels protagonistes. Preguntes repetitives, respostes en certs moments incongruents, convivència en el llindar de la veritat i l’engany, lluita per la raó, per defensar-se, per atacar...Escric en calent, ho sé, però quin matí... De ben cert, tots aquells amb coneixements en l’àmbit judicial no us envejo, però sí que us respecto. El proper cop, cobriu vosaltres el judici i deixeu als d’esports tranquils (aquí se m’ha escapat el riure perquè va en to de broma).Vist per sentència, veurem com acaba tot plegat.&nbsp;

"Escric en calent, ho sé, però quin matí... De ben cert, tots aquells amb coneixements en l’àmbit judicial no us envejo"

Quin matí

El món educatiu segueix en peu de guerra. En aquesta setmana de manifestacions, aquest dimecres li toca a Lleida ser l’epicentre de les reivindicacions. Veurem com respon aquí el professorat davant la disparitat d’opinions dels sindicats en si uns han tancat o no un bon acord. Recordem que CCOO – UGT han acordat amb la Generalitat unes millores que la resta d’organitzacions consideren del tot insuficients, és a dir, USTEC-STES, CGT, Intersindical i Professors de Secundaria. &nbsp;La meva percepció és que l’acord, en termes generals, també és percebut com a gens satisfactori pels docents, i que no ha agradat gens ni mica que el tanquin els qui són els sindicats majoritaris al conjunt de la societat, però no pas en el col·lectiu específic de mestres i professors.&nbsp;Tot plegat, acabi com acabi, genera una fractura entre els representants dels educadors per aquestes i futures negociacions. Perquè si normalment costa anar a la una, això de que hagin tancat un acord uns que no són majoritaris al sector i que la resta se n’assabenti per la premsa genera una ferida que serà difícil que cicatritzi. I aquesta reflexió tan obvia també se l’ha deurien fer CCOO i UGT al seu moment, però tot i així van decidir tirar pel dret tot i aquestes més que provables conseqüències. Hagués estat també molt agosarat deixar als companys fora si l’acord amb el Govern aconseguís grans fites, però amb les engrunes que s’han acabat signant, això no té cap sentit. De ben segur, que aquest sentir, el recolliran avui mateix els carrers de Lleida amb veu dels docents.

No només les reivindicacions estan al focus mediàtic, sinó també el paper dels sindicats

La mobilització dels mestres d'avui donarà diverses lectures, vagi com vagi

No m’allargaré massa avui, bàsicament, perquè és molt senzill contextualitzar el cap de setmana que tenen AEM i Lleida CF, i encara és més fàcil veure que ambdós equips es juguen part dels seus objectius en 90 minuts.No parlaré de final, no parlaré de vida o mort; però sí que és evident que l’AEM – Europa i el Lleida – Cerdanyola d’aquest diumenge i dissabte, s’atansen molt a una final o a un partit vital.El Camp d’Esports dissabte, i el Recasens diumenge, viuran dos partits que per Lleida CF i per AEM poden significar, de guanyar-los, seguir amb opcions clares i mereixements propis de salvar la categoria, la Tercera RFEF i la Primera RFEF.Ara bé, perdre (ja no dic empatar perquè crec que seria un resultat insuficient per ambdós equips) sí que podria començar a fer saltar alguna alarma. No de forma definitiva i dictatorial, però que el Lleida CF perdi contra el Cerdanyola, o que l’AEM o faci contra l’Europa, dificultarà exponencialment que els dos equips mantinguin la categoria a la fi de la temporada.Insisteixo en el fet que, tot i que una derrota significaria fer una o dues passes endarrere en la persecució de la salvació, crec que els dos equips encara tindran arguments suficients per lluitar per la permanència a partir del dilluns vinent.&nbsp;No és qüestió de guanyar o perdre, però és evident que, aquest cap de setmana, AEM i Lleida es juguen una bona part de la temporada.&nbsp;Camp d’Esports i Recasens estaran a l’altura, d’això sí que no en tinc dubtes.

"No és qüestió de guanyar o perdre, però és evident que, aquest cap de setmana, AEM i Lleida es juguen una bona part de la temporada"

Cap de setmana clau

Avui, 11M, fa 22 anys dels atemptats als trens de Madrid, el que fou l’acte terrorista més gran perpetrat fins al moment a Europa. Alguns ho recordem per la tràgica pèrdua de 193 persones, però també per aquell ignominiós “FUE ETA” del Partit Popular per tractar de no perdre vots davant unes eleccions estatals imminents. Avui, per cert, és el Dia Europeu de les Víctimes del Terrorisme. Una jornada que es va aprovar 14 dies més tard d’aquest l’atemptat. El 25 de març de 2004 es decidia que l’11 de març seria la jornada per retre homenatge al conjunt de les víctimes de terrorisme.No obstant això, la commemoració d'aquesta data mai ha tingut una gran projecció en les institucions europees i no es coneixen moviments a nivell diplomàtic perquè aquesta data sigui instituïda com un dia internacional o mundial per part de les Nacions Unides. Potser tot això ho explica que a Europa el Partit Popular és qui hi té el pes més gran i a una part important d’aquesta família política, la dels populars espanyols no els convé gaire que aquesta data pel record sigui l’11 de març.Per una raó ben òbvia: Perquè recordar les víctimes d’una tragèdia el dia que va posar els seus interessos polítics per davant d’aquestes els fa quedar ben malament. Sobretot perquè part del seu relat més demagog que sempre havien emprat i que, de fet, encara van usant perquè els ha donat molt rèdit electoral, és aquell que sempre han tractat d’esgrimir de que no s’abandonin a les víctimes, però clar, només a les del terrorisme. I no de qualsevol terrorisme, només el d’ETA. Hi ha víctimes que se les segueixen menystenint, com les de la Dana amb un president que encara no sabem que carai feia, tot i que ens ho podem imaginar; o els dels trens de Madrid, fruït de fer cas omís a un clamorós NO A LA GUERRA que s’escenificava amb el trio de las Açores. Pels més joves direm que el Trio de les Açores és aquell moment en que Toni Blair d’Anglaterra, Jose Maria Aznar d’Espanya i George Bush dels EEUU segellaven el pacte per envair Iraq. Formar part d’aquest càrtel és el que va causar l’atac jihadista a Madrid.El pretext llavors per atacar aquest país islàmic, igual com també fan ara els americans, és que comptaven amb armes de destrucció massiva. Aquestes mai van ser trobades. A més, anys després, quan es van presentar de manera pública els indicis que portaven a prendre aquesta decisió de la invasió a Iraq, semblava una broma de mal gust per la poca solidesa d’aquests.Tot plegat va desencadenar un odi d’una gran part del món àrab cap a occident, però especialment cap aquests 3 països que van acabar sofrint terribles atacs terroristes. Ara la cosa no canvia gaire, per no dir gens. La diferència substancial és que el govern d’Espanya ara no li dona carta blanca a aquesta geopolítica d’iniciar unilateralment guerres al món als EUA. El que sí que malauradament es manté és que el PP prefereix seguir sent el pagafantes dels EUA, encara que costi vides humanes a l’exterior i en puguem tornar a sofrir a casa nostra.

"Alguns ho recordem per la tràgica pèrdua de 193 persones, però també per aquell ignominiós “FUE ETA” del Partit Popular per tractar de no perdre vots davant unes eleccions estatals imminents"

Avui, 11M, fa 22 anys dels atemptats als trens de Madrid, el que fou l’acte terrorista més gran perpetrat fins al moment a Europa. Alguns ho recordem per la tràgica pèrdua de 193 persones, però també per aquell ignominiós “FUE ETA” del Partit Popular per tractar de no perdre vots davant unes eleccions estatals imminents. Avui és, per cert, és el Dia Europeu de les Víctimes del Terrorisme. Una jornada que es va aprovar 14 dies més tard d’aquest l’atemptat. El 25 de març de 2004 es decidia que l’11 de març seria la jornada per retre homenatge al conjunt de les víctimes de terrorisme.&nbsp;No obstant això, la commemoració d'aquesta data mai ha tingut una gran projecció en les institucions europees i no es coneixen moviments a nivell diplomàtic perquè aquesta data sigui instituïda com un dia internacional o mundial per part de les Nacions Unides. Potser tot això ho explica que a Europa el Partit Popular és qui hi té el pes més gran i a una part important d’aquesta família política, la dels populars espanyols no els convé gaire que aquesta data pel record sigui l’11 de març.&nbsp;Per una raó ben òbvia: Perquè recordar les víctimes d’una tragèdia el dia que va posar els seus interessos polítics per davant d’aquestes els fa quedar ben malament. Sobretot perquè part del seu relat més demagog que sempre havien emprat i que de fet encara van usant perquè els ha donat molt rèdit electoral, és aquell que sempre han tractat d’esgrimir de que no s’abandonin a les víctimes, però clar, només a les del terrorisme. I no de qualsevol terrorisme, només el d’ETA. Hi ha víctimes que se les segueixen menystenint, com les de la Dana amb un president que encara no sabem que carai feia, tot i que ens ho podem imaginar; o els dels trens de Madrid, fruït de fer cas omís a un clamorós NO A LA GUERRA que s’escenificava amb el trio de las Açores. Pels més joves direm que el Trio de les Açores és aquell moment en que Toni Blair d’Anglaterra, Jose Maria Aznar d’Espanya i George Bush dels EEUU segellaven el pacte per envair Iraq. Formar part d’aquest càrtel és el que va causar l’atac jihadista a Madrid.&nbsp;El pretext llavors per atacar aquest país islàmic, igual com també fan ara els americans, és que comptaven amb armes de destrucció massiva. Aquestes mai van ser trobades. A més, anys després, quan es van presentar de manera pública els indicis que portaven a prendre aquesta decisió de la invasió a Iraq, semblava una broma de mal gust per la poca solidesa d’aquests.&nbsp;Tot plegat va desencadenar un odi d’una gran part del món àrab cap a occident, però especialment cap aquests 3 països que van acabar sofrint terribles atacs terroristes. Ara la cosa no canvia gaire, per no dir gens. La diferència substancial és que el govern d’Espanya ara no li dona carta blanca a aquesta geopolítica d’iniciar unilateralment guerres al món als EUA. El que sí que malauradament es manté és que el PP prefereix seguir sent el pagafantes dels EUA, encara que costi vides humanes a l’exterior i en puguem tornar a sofrir a casa nostra.

Una part del món àrab atacat podria repetir tràgics atemptats a occident

Avui se celebra el dia pseudoinvisible de les víctimes del terrorisme

Nou cop de timó a l’Ajuntament de Tàrrega. Junts i la CUP van fer públic aquest dimarts un acord per impulsar una moció de censura i desbancar l’actual equip de govern, format per ERC i el PSC. Aquest moviment, que es plasmarà en un ple extraordinari el pròxim 18 de març, suposarà el retorn de Rosa Maria Perelló al capdavant del consistori de la mà dels anticapitalistes durant l’any i escaig restant de mandat. Per contra, Alba Pijuan deixarà el càrrec després de set anys com a alcaldessa fruit d’un pacte amb socialistes i cupaires, que es va trencar el passat mes de juliol per discrepàncies en la municipalització de l’aigua.&nbsp;El nou escenari, que uns s’han afanyat a vendre com “un pacte forçat” i “contra natura” i els altres com una solució per garantir la “governabilitat” de la ciutat i que "va més enllà de les qüestions de partit”, obre un horitzó incert, fins i tot, pels mateixos protagonistes.El principal interrogant és l’entesa entre les dues formacions que integraran l’equip de govern. A priori, molt distants l’un de l’altre en l’aspectre polític, tot i aquell fals mantra que a la política municipal el nom dels candidats passa per sobre de les sigles dels partits. L’entesa entre el triumvirat d’esquerres ha estat el motor de la ciutat durant sis anys, però les diferències ideològiques han erosionat una relació que s’ha acabat fragmentant. Ara sembla que, en aquest nou enllaç, és Junts qui ha cedit en diversos temes que no entraven al seu full de ruta. La municipalització de la gestió de l’aigua i el Teatre Ateneu son els que més dubtes generen, però també seran el termòmetre per avaluar la possible continuïtat a llarg termini d’aquesta estranya parella.La proximitat de les properes eleccions, previstes al maig del 2027, està sacsejant per complet el tauler polític arreu de la demarcació. Els càlculs i l’aritmètica entren a la partida i algunes formacions comencen a marcar perfil pensant en els següents quatre anys de mandat. En aquest sentit, era evident que la fragmentació del Ple de Tàrrega, amb l’equip de govern en clara minoria, feia impossible tirar endavant mesures tan importants com els pressupostos. Un bloqueig polític que, en cas de perllongar-se encara més, hagués deixat ERC a la corda fluixa per la incapacitat de desencallar la situació. D’aquesta manera, es pot veure el moviment de Junts com una decisió valenta, ja que l’escenari còmode hagués estat continuar fent campanya des de l’oposició per desgastar el govern, però també com una alenada d’aire fresc per als republicans per a construir un nou full de ruta que sedueixi possibles aliances.Amb aquest moviment, Junts abandona el teòric espai polític que se li pressuposa, marcant un perfil més ‘de centre’. Serà interessant veure si aquest posicionament és l’empenta definitiva per assolir una possible majoria absoluta en cas de fer els deures o si, per contra, l’acaba perjudicant. Podria arribar a absorbir un fragment de votants del PSC o ERC, però també podria ser entès com un pas en fals per una part dels seus votants i deixar una autopista a la dreta en el qual puguin córrer partits sense representació al consistori com Aliança Catalana, PP o VOX. El tauler s’inclina i caldrà veure’n les derivades.Finalment, aquesta dificultat per trobar la clau de la governabilitat sense una majoria encara s’embolica més si mirem els últims precedents. Junts i el PSC van partir peres en el darrer mandat de Perelló, mentre que la ferida entre ERC i la CUP encara es massa recent per albirar si pot ser guarida en tan poc temps. Hi haurà reconciliacions? Aquests mesos restants de mandat poden ser vistos com una prova pilot pel següent? O ens podem trobar amb la rocambolesca situació que Junts pacti amb un partit diametralment oposat a la CUP?Tots els escenaris queden oberts. Una demostració més que a Tàrrega és impossible avorrir-se.

"Serà interessant veure si aquest posicionament és l’empenta definitiva per Junts per assolir una possible majoria absoluta o si, per contra, l’acaba perjudicant."

Tàrrega belluga el tauler

Després d’una aturada eterna del calendari de l’ACB, el Hiopos Lleida torna a competir i ho fa amb un mes de març espectacular. Visita als dos finalistes de la Copa del Rei, rep al Joventut de Badalona i tanca el mes a la pista d’un Coviran Granada amb fam de venjança.Tot plegat, havent fet un reset mental clau perquè l’equip afronti de la millor forma possible el que resta de temporada, amb la cara nova de Dani Garcia, i amb la necessitat de fer passes endavant pel que fa a intangibles com intensitat, agressivitat, energia, esforç i sacrifici.El Hiopos Lleida està tranquil, ha d’estar tranquil perquè s’ha guanyat el dret propi a afrontar el tram final del curs amb la tranquil·litat de sumar 8 victòries al compte particular i tenir el descens a la Primera FEB a 4 triomfs.&nbsp;Ara bé, la tranquil·litat no a de dur a la distensió competitiva i menys quan l’objectiu, ni de bon tros, està assolit.&nbsp;Sempre he tendit a ser una persona que si pot fer la feina avui, no sé la deixarà per demà i crec que això és el que ha de fer el Hiopos Lleida. La salvació encara no està assolida, però la permanència s’ha aconseguir al més aviat possible.&nbsp;Faltin les que faltin, es necessitin les que es necessitin, el Hiopos Lleida ha de mantenir la tensió competitiva per sumar les victòries necessàries per ser equip d’ACB la temporada vinent, viure tranquil el que resti de curs i començar a gestionar el vinent.&nbsp;La filosofia del ‘feina feta no fa destorb’, crec que és una bona forma d’afrontar les 14 jornades que queden.&nbsp;

"La filosofia del ‘feina feta no fa destorb’, crec que és una bona forma d’afrontar les 14 jornades que queden pel Hiopos Lleida"

Feina feta no fa destorb

No sé si quina nota de preocupació posaríeu al que està passant a l’Orient Mitjà en un barem sobre 10. Jo ja us avanço que ho qualificaria amb un al 9, i només tenint en compte afectacions que ens toquin a nosaltres. En clau agrària, per exemple, el gasoil agrícola s’està disparant sense previsions de quin pot ser el sostre, els fitosanitaris també sofreixen una pujada del 40% i els fertilitzants d’un 30%.I tot això d’aquests elevadíssims costos en, per exemple, conreus com els extensius (cereals i herbacis), que són els que acumulen més hectàrees al conjunt del país, no fan rendible de cap manera l’activitat. I cal recordar que aquesta és la base de l’alimentació de la ramaderia, que és el sector econòmic més fort de casa nostra i amb diferència. Per tant, podria ser que l’alimentació de les nostres explotacions es dispari, i cal recordar aquest element és el que suposa un cost més elevat de qualsevol granja.A més, no cal dir que tota la logística de distribució del món de l’alimentació i de la resta de sectors, seguirà pujant arran del cost dels combustibles però també pels impediments o reformulacions dels trajectes d’una part important de les exportacions, que és un dels puntals de l’economia catalana i lleidatana.I llavors és quan veus al bocamoll de Donald Trump amb les seves esperpèntiques aparicions. Que un pot pensar que és un llunàtic, però a vegades tinc dubtes d’això, perquè casualment prenia amb el control de Veneçuela fa poc temps, i per tant, i recordant que aquest país és una potència en l’extracció de cru; podria ser que, d’entrada, aquest efecte col·lateral d’augment de costos el pogués trampejar o minimitzar. Fins i tot en podria fer un ús polític en benefici propi.I a més, no són poques les vegades que ha amenaçat ell mateix a les altres economies fortes del món. Tant a Xina com a Europa, per exemple, els hi deia en reiterades ocasions que no li agradava la balança d’exportacions i importacions dels EUA amb aquests països i, sobretot, recordeu allò que deia, literalment “ells no ho saben però pagaran aquest desequilibri i molt més car”. Ara, fa la sensació que totes aquestes qüestions encaixin perfectament.A aquest senyor, per citar-lo d’alguna manera, se li han de parar els peus. De la forma que sigui. Perquè al seu pas, tot el que deixa són morts, fam, inseguretat i odi. Salvador Espriu escrivia “de vegades és necessari forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol”. Occident en aquest cas és el poble.

"És hora que es parin els peus a aquest senyor com sigui"

Les afectacions de l'unilateralisme fanàtic de Trump són inquantificables a casa nostra

Aquest passat cap de setmana, el futbol lleidatà amb protagonisme a competicions estatals o avantsala d’aquestes, va viure una jornada fosca i que, a més, complica les aspiracions de salvació de part dels equips. Les derrotes de l’AEM, el Lleida CF i el Mollerussa, i l’empat de l’Atlètic Lleida, porten als 4 representants de casa nostra a haver-se d’estrènyer el cinturó en el, ja ho podem dir així, inici del tram final de la temporada 25-26. Més enllà dels resultats dels equips lleidatans, van ser els dels seus rivals directes en les mateixes aspiracions els que van dur a parlar d’un cap de setmana dolent pel futbol lleidatà. Un cop acabi la temporada i es vegi on competiran el curs 26-27 els equips de casa nostra, serà el moment de reflexionar sobre la temporada crítica i complicada que han viscut i del moment tens que viu el futbol lleidatà; però això ja tocarà en el seu moment. Bàsicament perquè aquest cap de setmana, que comença el març, també ho fa el tram final de les temporades futbolístiques. A l’AEM li queden 7 jornades; a l’Atlètic Lleida 10; i al Lleida CF i al Mollerussa 11 partits per jugar. Tots tenen molts punts en joc, tots tenen (en major o menor mesura) la salvació encara a la seva disposició (AEM, Mollerussa i Lleida CF, en un aspecte de puntuació, més a prop que l’Atlètic Lleida), però tots tenen l’obligatorietat de no badar gens ni mica i sumar els màxims de punts possibles per, entre finals d’abril i principis de maig, no veure’s en una categoria inferior. Ja no importa el futbol que es practiqui; ja no importa com se sumin els punts; ja no importa on, quan, i contra qui; ara, només importa salvar-ho com sigui.

"Ja no importa el futbol que es practiqui; ja no importa com se sumin els punts; ja no importa on, quan, i contra qui; ara, només importa salvar-ho com sigui"

Salvar-ho com sigui

Avui es desclassifiquen arxius secrets del cop d’Estat de Tejero. Hi ha qui ho celebra, hi ha alguns que tenim dubtes i hi ha qui diuen tonteries. Anem a pams. És de sentit comú voler saber que va passar quan un altre militar ens va voler arrabassar la democràcia que tant va tardar en arribar. Qui no entengui que això, s’ho ha de fer mirar. Perquè ja veníem escaldats de 40 anys de repressió per un altre cop d’estat. Precisament, els mateixos que els sembla malament saber la veritat casualment són els que li segueixen dient “alzamiento” al cop d’estat de Franco. Al·leguen que és una cortina de fum de Pedro Sánchez i que, fent 45 anys d’aquests fets, que no caldria. Mateix argument que quan parlen del franquisme. Diuen allò de “no hay que reabrir heridas”, però paradoxalment són els que més viatgen en el temps per mantenir viva la ferida d’ETA.&nbsp;Sobre lo de la cortina de fum, podria ser que part de raó tinguessin, però l’argumentari, en cas de ser cert, no hauria d’eximir de dir que se n’alegren que es conegui aquesta realitat clau en la història de l’estat, per molt tard que arribi.&nbsp;Fins aquí el bloc dels que diuen tonteries.&nbsp;Ara entrem al dels que tenim dubtes, entre els que m’incloc. D’entrada perquè se’ns ha dit que es desclassificaran “arxius”, no pas “tots els arxius”. I això ja genera dubtes ben raonables i gruixuts. Un, inevitablement, es pregunta que deuen suposar aquells paperots que dècades després del succés han de seguir tancats a pany i forrellat en la foscor d’un calaix. I fent porra, perquè tots n’hem fet encara que sigui a nivell intern propi, jo penso que, pel que fa als que es desclassifiquin, alguna cosa grossa hauran de dir. Perquè sinó encara tindrà més mala ferum que només vegin la llum aquells que no són transcendents i que no responguin als interrogants que la societat té des de fa més de 4 dècades.&nbsp;Per tot plegat, d’aquesta jornada en serà tan noticiable el què aparegui en aquests documents desclassificats com el que no se citi. Avui tenim monotema servit en informatius i tertúlies de bar en un dia en què segur que sentirem tonteries encara més grans que les dels darrers dies.

"Un es pregunta quina mena de representants tenim, que no volen que sapiguem com quasi ens priven de nou de la llibertat"

EN DIRECTE

Contra