Aquest dimarts coneixíem la notícia que la jutge de la secció d’instrucció del Tribunal d’Instància número 4 ha ordenat reobrir la investigació per l’assassinat d'Isaac Martínez el 9 de novembre de 2006 al barri de Cappont quan sortia amb cotxe d’un pàrquing. L’objectiu se centra a determinar si l’únic investigat i exculpat en la causa va utilitzar una arma de foc el dia dels fets. Una reobertura del cas que té lloc pocs mesos abans que faci 20 anys dels fets, quan el delicte ja hauria prescrit. I aquí és on entra en escac un sistema judicial que diu voler aconseguir justícia. En 20 anys el dolor per una mort violenta prescriu? No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no. Si l’objectiu del sistema judicial és fer justícia, un cas com aquest -i com tants d’altres- evidencia que, de moment, just no és. Veurem com evolució el cas a partir d’ara, però en un cas com aquest el que també posa de manifest és la perseverança, el coratge i la insistència de la família. I és admirable. &nbsp;

"No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no"

Que la justícia sigui justa, encara que arribi tard

L’Ajuntament pedani de Sucs demana disposar d’un servei de taxi a demanda per garantir una bona mobilitat per als seus veïns. És una petició que fa el seu president-alcalde i que, per part de la Paeria, s’ha respost que s’estudiarà. És complexa i cap de les dues parts se n’amaga i, potser, no acaba sent una realitat perquè es troba una millor solució que acaba resolent les mancances actuals. Sigui com sigui, el debat sobre la mobilitat hauria d’incloure sempre totes les casuístiques, també les de les Entitats Municipals Descentralitzades. I és que massa sovint les reflexions i les decisions que s’acaben prenen afecten només les ciutats i obliden els veïns més propers com poden ser els de Sucs. Veurem quina rebuda tindrà la proposta quan es faci formalment, quin marge de maniobra podrà tenir la Paeria i com ho rebran els principals afectats que haurien de ser, no oblidem, els destinataris de totes les decisions i polítiques que es prenen.&nbsp;

"Massa sovint les reflexions i les decisions que s’acaben prenen afecten només les ciutats i obliden els veïns més propers com poden ser els de Sucs"

Per guanyar habitants, primer cal arribar-hi

Si hi ha una cosa que ha demostrat la setmana passada és que les potes que sostenen el sistema pública no només trontollen, sinó que estan a punt de caure. I si no es fa res, acabaran caient. Manifestacions, vagues, talls de carreteres en educació i en sanitat. Manifestacions, vagues i talls de carreteres en dos dels pilars d’una societat. No és casualitat que siguin aquests dos pilars els que estiguin trontollant. És el resultat d’anys de retallades i de no voler mirar-ho de cara. Si s’hagués tingut la valentia d’apostar per una educació i sanitat pública de qualitat, d’entrada no s’haurien aplicat retallades, però, a més, s’haurien revertit molt més abans. Ara, el que es pugui fer són pedaços. Tot i això, de pedaç en pedaç també s’avança i no es pot treure mèrit als acords assolits. No resolen el problema, perquè realment no el resolen i si amb un acord et surten tantes persones als carrers, massa suport és evident que no té, però com a mínim és un pas per començar a canviar-ho. Caldrà veure com evolucionen les manifestacions, les queixes i les demandes. Però sí que estaria bé entendre una cosa: es pot discrepar, però per la sanitat i per l’educació també cal lluitar-hi.&nbsp;

"Caldrà veure com evolucionen les manifestacions i les demandes. Però sí que estaria bé entendre una cosa: es pot discrepar, però per la sanitat i per l’educació també cal lluitar-hi"

Blindar el sistema públic

El Museu de Lleida ha presentat el nou pla estratègic teixit per millorar i potenciar l’espai cultural. Un pla estratègic que supera el milió d’euros. Un pla que mira cap al futur amb el passat i el present ben present per arrelar el millor que s’ha fet fins ara amb l’objectiu de consolidar-ho en un futur. I el futur del Museu de Lleida, i de tots els museus, passa per molts eixos: saber-se readaptar, buscar nous públics, fidelitzar perfils i edats. Però en aquest futur, la ciutadania també hi té un paper clau i és el d’entendre la importància essencial que té la cultura en una societat. Un museu no pot ser un espai tancat, reservat només a la curiositat d’uns quants i un espai llunyà per la majoria de la ciutadania. Un museu, encara que tingui portes, ha de ser l’espai més obert al món. Perquè on es guarda la història és on hi ha les portes del futur.&nbsp;

"Un museu, encara que tingui portes, ha de ser l’espai més obert al món"

Un milió d’euros per reforçar la cultura

La decisió de retirar els pressupostos per part del Govern és un onada d’aire per a poder continuar negociant amb l’oposició la seva aprovació. No és la situació ideal i, segurament, no és la que voldria el PSC. Però també reflecteix, com a mínim, una voluntat de diàleg i d’entesa i, en un moment com l’actual, no és de demèrit. Després d’aquesta decisió, caldrà veure com evolucionen les negociacions; com se superen els principals esculls i, també o sobretot, com s’explica tot aquest procés a la ciutadania. Una ciutadania que cada vegada està més allunyada de la política, que no entén i ni tan sols vol entendre què implica tenir o no tenir pressupostos, i que la resposta a això sempre és l’antipolítica. El país sempre guanya tenint pressupostos, perquè sempre hi guanyen els ciutadans. Ara bé, també cal tenir memòria i entendre que les negociacions, encara que siguin llargues, no vol dir que siguin errònies. És més, a vegades com més llarg el camí, més fructífer acaba sent. Que així sigui.&nbsp;

"El país sempre guanya tenint pressupostos. Ara bé, també cal entendre que les negociacions, encara que siguin llargues, no vol dir que siguin errònies"

Que el camí sigui llarg, però fructífer

Avui Lleida acull el segon congrés de la Seu Vella 35 anys després del primer. En aquesta jornada hi participaran experts en patrimoni i història i s’abordarà tot el turó. Unes jornades que han de permetre analitzar i estudiar fulls de ruta per ser capaços de transmetre la importància d’entendre i conèixer el patrimoni i la història de la ciutat. Un patrimoni que massa sovint no és que no es conegui, és que no es respecta. I això sí que ens hauria de fer posar les mans al cap. Perquè es pot no tenir molt coneixement sobre una qüestió, però el respecte hauria de passar per damunt de tot. I, sobretot, el més greu és quan si que se sap la història que hi ha darrera del patrimoni i es decideix obviar-la per malmetre'l. D’aquesta reunió, veurem què n’acaba sortint. Veurem què n’acaba sortint, per exemple, de ser patrimoni de la humanitat.&nbsp;&nbsp;

"El més greu és quan si que se sap la història que hi ha darrera del patrimoni i es decideix obviar-la per malmetre'l"

Entendre el patrimoni per reivindicar-lo

Amb el nou contracte de neteja definitivament adjudicat, ara caldrà esperar a veure’n la practicitat i el seu funcionament. És un contracte que millora l’actual, que ha de superar un pas endavant com a ciutat i, segur, que sobre el paper això ho suposa. Ara bé, també caldrà veure com es posa a la pràctica, si les millores descrites s’acaben traduint en una ciutat més neta o no. I això, malauradament, no només serà gràcies a un nou mètode de neteja o de treball. La neteja i el civisme és cosa de tots i per molt que s’incrementin les mesures, si no creix la consciència col·lectiva que l’espai públic és de tots i per a tots, no servirà de res. I això, molt em temo, que no s’arreglarà en un o dos anys. Les solucions són multes i sancions? Potser sí; són campanyes de conscienciació? Potser també. No tenim una solució màgica per entendre que cal respectar l’espai comú, que els carrers no són contenidors i que la convivència ha de ser el pal de paller d’aquesta ciutat. El nou contracte és una bona notícia, un canvi de societat, també ho seria.&nbsp;

"No tenim una solució màgica per entendre que cal respectar l’espai comú i que la convivència ha de ser el pal de paller"

Una ciutat neta, repte de tots

És dilluns i comença una nova setmana. Una nova setmana que implica començar, també, una nova etapa. Quan els mitjans som els protagonistes de les notícies no és massa bon símptoma, però, malauradament, a vegades cal ser-ho. A partir d’avui, ua1 Lleida Ràdio comença un nou cicle amb el compromís, el rigor i la professionalitat per bandera. L’últim dia del 2025 ja vaig dir que aquest equip feia esforços ingents per explicar tot allò que passa a la demarcació i que els fan, a més, amb pocs recursos i amb més dificultats que facilitats. I això requereix un compromís que tots i cadascun d’ells han demostrat sobradament. Per això, és incomprensible que qui posa la cara visible no assumeixi el mateix o major compromís que la resta. Un compromís que va lligat amb l’autoritat ben entesa. Perquè l’autoritat es pot tenir perquè s’és autoritari o perquè la gent et respecta i a un equip no se’l pot humiliar, menystenir, ridiculitzar, infantilitzar i criticar contínuament. A un equip se l’ha d’acompanyar, guiar i cohesionar des del respecte i l’empatia. La nova etapa la comencem també amb la certesa que el periodisme només surt bé quan es fa en equip i en equip vol dir que on no arriba un, arriba l’altre; la certesa que Kapuściński tenia raó quan deia que per ser bon periodista, primer cal ser bona persona. El millor que té aquesta ràdio és el seu equip humà i amb ells al costat – i sempre a la seva alçada-, ara sí, ens posem a treballar. &nbsp;

"L’autoritat es pot tenir perquè s’és autoritari o perquè la gent et respecta i a un equip no se’l pot humiliar, menystenir, ridiculitzar, infantilitzar i criticar contínuament"

Nova etapa

Fa dotze anys que vaig obrir aquest micro per primer cop. No imaginava que, una feina de mitja jornada per a compensar una altra amb un sou justet acabaria sent la meva vida. Un projecte que m’he cregut des del primer a l’últim dia. La ràdio de Lleida. I la meva sort és que molta gent ho ha vist de la mateixa manera. Quan vaig començar érem prop de 4.000 oients, avui en som prop de 56.000. Per a arribar a l'ànima de tots vostès vam fer un canvi radical i valent. No sé si recorden que fa dotze anys, pel 104.5 de l'FM sonava un programa matinal de 3 hores. Pel que fa a la informació només teníem els butlletins horaris. Comptàvem amb un programa musical d'una hora, a més de mitja hora d'esports. I el Lleida, clar. En poc temps, 'quatre canyes' i molt de talent de l'equip de Ua1, i sobretot, molt d'esforç de tots, vam passar a una graella on les 24 hores del dia poden escoltar què passa a la ciutat i el territori, a més de tres retransmissions esportives, recursos de la xarxa i la nostra germana, la plataforma de pòdcast Lleida24. I els vídeos, on ens posen cara.&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;I això ha estat gràcies a la persona que em va acollir i que sé que quan li vaig dir que ho deixava, que necessitava un canvi per salut mental –i física- va intentar convèncer-me que em quedés... i que quan li vaig dir que no -jo ho sé- li vaig veure humitejar els ulls... una miqueta. Gràcies, Ignasi, per tot!&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Mentre anàvem creixent amb vosaltres, la meva vida també girava com un mitjó. Quan vaig començar en aquesta emissora començava a viure en parella. Uns anys després ens vam prometre. Pel mig, i en plena celebració dels deu anys i l’èxit de l’emissora (ara queda lluny, però vam aparèixer citats en portades nacionals i internacionals per l'entrevista a Puigdemont!) va morir mon pare... Un any després em vaig casar, vaig tenir un amor de filla i vaig escriure un llibre, amb més o menys fortuna... i després va arribar l’altre menut.I va arribar el premi Ràdio Associació, i anys després vaig assumir la direcció... Buf! Massa coses. Bé, dels meus 33 anys als 45 sols actuals.Vaja, una vida que ha crescut –i a casa ho han viscut així- amb la ràdio. Sé que, ara, els meus fills com moltes vegades, estaran a casa escoltant això, juntament amb la meva companya de vida, la Remei. Gràcies per tot el que hem viscut i gràcies per acceptar i animar-me a fer els canvis que ara vindran.Deixo aquest mitjà i marxo a la tele. Aquesta no me l’esperava ni jo. Tota la vida, com he explicat sempre, des dels vuit anys, pensant en i amb la ràdio. I ho continuaré fent. Espero que els més de vint anys d’experiència radiofònica siguin una bona bossa d’aprenentatge en aquest nou trajecte, on hauré d’aprendre molt i molt de noves formes de fer. I estic convençut que, més endavant em tornaré a trobar, d’una manera o una altra, amb el meu ‘altre gran amor’ com és la ràdio... Bé, en soc usuari i ho seré tota la vida. Agraeixo tota la feina de tots els professionals que han fet gran aquesta emissora, la ràdio de les Terres de Lleida. Estic convençut que els treballadors d'aquesta casa continuaran fent les coses bé. O potser millor! Malgrat tibantors i conflictes típics d’una feina, sempre, tots, ho sé, hem fet el millor per aconseguir l’objectiu: arribar a tots vostès amb la proximitat i l’amor per la ràdio com a bandera.Avui marxo, però no em vull acomiadar. Moltes gràcies a tots, amics. 56.000 amics que, segur, ens trobarem pel camí! &nbsp;

"Avui marxo, però no em vull acomiadar. Moltes gràcies a tots, amics. 56.000 amics que, segur, ens trobarem pel camí!"

No em vull acomiadar

Ahir van desallotjar les barraques que hi havia a l'avinguda Josep Tarradellas de Lleida. La Paeria va oferir allotjament a les vuit persones que vivien en situació d’insalubritat. De fet, segons expliquen els treballadors, hi havia una situació extrema, on les rates hi eren presents. Calia una acció, i potser ha durat massa, fins i tot.El cert és, però, que actuar en aquestes situacions no és fàcil. Cal tenir una mica de mà esquerra i, sobretot, empatia amb la gent que acaba d’aquesta manera. Tothom té unes raons i unes situacions que poden fer –i asseguro que puc ser jo mateix, o vostè que ens para atenció- que en qualsevol moment ens trobem amb una mà al davant i una al darrere. I no ha de ser gens còmode sortir-se’n.El problema principal és el de sempre, des de fa anys: precarietat i habitatge. Calen més polítiques socials, i les calen ara. El problema és que això va en contra de les ‘propostes miracle’ de tants partits, fins i tot alguns d’esquerres, que advoquen per reduir impostos.Recordo que les polítiques públiques les paguem tots, i això vol dir que l’administració recapta. Si volem evitar aquestes situacions i ajudar el del costat (perquè mai sabem si serem nosaltres el següent) no ens queixem per un euro de més o de menys a l’IBI o a les escombraries... que, al cap i a la fi, va d’això.&nbsp;&nbsp;&nbsp;

"El problema principal és el de sempre, des de fa anys: precarietat i habitatge"

Va d'això

Una gran notícia que la final a quatre de l’Europe Cup es jugui a Lleida, primer pel fet que els llistats tindran més números d’aconseguir la quarta copa, una fita mai aconseguida a la segona competició del Vell Continent que patina sobre quatre rodes. I, en segon lloc, evidentment, per a la ciutat. Esdeveniments com aquests ajuden a fer una economia més dinàmica, un pol d’atracció. Una competició on vindran aficionats de tota Europa -molt a o pocs, però vindran- és un impuls per a les botigues, l’hostaleria, per a les indústries que estan relacionades amb qualsevol cosa que suposi una preparació especial per a la final four... Tot compta. Una supernotícia!Parlant de pols d’atracció comercial, l’estació de busos ja es deixa notar en positiu als carrers Democràcia i Cardenal Remolins. Ens ho van dir ahir a la <a href="https://www.ua1.cat/article/322833/democracia-i-cardenal-remolins-ja-noten-mes-afluencia-de-compradors-per-la-nova-estacio-dautobusos" target="_blank">secció de PIMEC</a>. Això és excel·lent. Cap aquí ha d’anar el comerç. Buscar pols d’atracció que no siguin exclusivament les superfícies més grans al voltant, ja que això tampoc es garantia de res. Cal que tots plegats repensem els models. Esdeveniments, serveis, patrimoni... Són les atraccions necessàries per assegurar la continuïtat del comerç de tota la vida.

"Són les atraccions necessàries per assegurar la continuïtat del comerç de tota la vida"

Pols d'atracció

El mercat utilitza qualsevol excusa per a apujar preus. Ho sabem. La guerra de l’Iran i amb les conseqüències a futur (recordem, A FUTUR) sobre el preu ha estat la guspira que els venedors de combustible han aprofitat per aplicar ARA l’increment de preus. És a dir, gasoil comprat fa dos mesos a preu de fa dos mesos, es ven al suposat preu a l’alça que tindrà al maig. Extraordinari.Això és aplicable a tot, ja que tot cau com una peça del dominó. Si la matèria principal són les energies fòssils, doncs tot pateix aquest increment: alimentació, mobilitat, llum... tot.I aquí sempre ens fem la mateixa pregunta. I això, qui ho controla? Si existeix control quina és la raó per la qual es deixa fer? I si no n’hi ha, quina és la raó per la qual no hi és?Mentre fem la reflexió toca venerar aquell sant italià que tant ens acompanya des de fa temps “Sant Paganini”... Ara que ve la Setmana Santa serà qui tindrà més devots a la processó.

"Ara que ve la Setmana Santa, serà qui tindrà més devots a la processó"

EN DIRECTE

Editorial