Quina gran notícia que hi hagi aquest increment de places de trens Avant entre Lleida i Barcelona. En quatre de les freqüències que estan establertes es doblarà el nombre de seients, cosa que vol dir que facilitarà una mica la vida dels ciutadans que van i venen.Dic una mica, perquè allò que seria ideal és incrementar serveis amb més freqüències. Ahir en parlàvem amb el responsable de mobilitat de CCOO, Albert Puivecino. Ens explicava que amb aquest increment de places s’havia aconseguit la primera de les fites, però que era el començament. Que ja s’estava treballant a passar de 8 freqüències amb totes les diferents versions de l’alta velocitat a 15 per sentit de circulació, només d’Avant. Cap aquí ha d’anar la mobilitat si volem un transport segur –sí, l’alta velocitat continua sent més segur que el cotxe- i més sostenible mediambientalment. I també si volem ser pol d’atracció econòmic. I és que tenir horaris amplis amb la capital catalana suposarà un salt per poder vendre Lleida com una ciutat propera, encara més, a una de les ciutats internacionals amb més activitat empresarial d’Europa.Així que sí, bon pas, però s’ha de continuar caminant.&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;

"L'increment de places de trens Avant entre Lleida i Barcelona facilitarà una mica la vida dels ciutadans que van i venen"

Avant, bon pas i continuem caminant

La situació dels dos equips de futbol masculí de la ciutat de Lleida no és la més bona que podria donar-se. Utilitzo aquestes paraules per no fer mala sang amb ningú, però la cosa pinta bastant malament en l'àmbit classificatori... I també en allò que no té a veure amb els punts i els resultats.Si a la situació esportiva li afegim la social, doncs tenim un caldo de cultiu estrany, brut i que no crida a atansar-se als estadis (ara, de nou, dos) on es juga el futbol masculí en categories més elevades de la ciutat… Categories, que, per cert, d’elevades no tenen res, però ja ens entenem.En aquest cas, la pilota és conseqüència de la situació i no a la inversa. Un projecte que no il·lusiona i un altre que agrada als qui hi van sempre, però que no en són prou. Passi el que passi aquesta temporada, l’objectiu del curs vinent ha de ser un projecte consensuat, segurament a tercera, per a la gran majoria d’amants d’aquest esport a la ciutat... I potser a alguns no els agrada el repte, però és l’única solució. Posar-se d’acord malgrat les queixes, els enquistaments i, fins i tot, les postures de suficiència. Fer un pas endavant i començar de zero. L’odi, normalment, no porta res de bo. I avui en dia, en ambdues bandes hi ha més ulls de poll trepitjats dels uns als altres que punts a la classificació entre tots dos equips. Després es preguntaran per què hi ha més gent mirant el Barça per la tele que anant al camp del costat.&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;

"I avui en dia, en ambdues bandes hi ha més ulls de poll trepitjats dels uns als altres que punts a la classificació entre tots dos equips"

Més ulls de poll que punts

Hi ha conflictes que costen d’entendre si els veus des de fora. Evidentment, el del Pròxim Orient és un d’ells. El conflicte de l'Iran i les regions del voltant, just amb el polvorí d’Israel enreda les coses. I si a la coctelera hi posem Donald Trump, la situació està servida. És un conflicte que està escalant, i on l’estat espanyol és dels pocs països que manté certa postura de crítica. Veurem si la pot mantenir o acaba sucumbint a la realitat política que impera... O el fan sucumbir, vaja.Però hi ha altres conflictes que, sent més propers i òbviament menys bèl·lics, també costa d’entendre. No hi ha morts, és evident, ni parlem del drama d’una guerra... Però no em diran que l’Ajuntament de Tàrrega no mereix un capítol a banda.Junts i la CUP arriben un acord per fer una moció de censura i fer fora l’alcaldessa d’ERC i el seu equip, també format pel PSC. De fet, la CUP va deixar el govern el passat estiu i va deixar en minoria el, fins ara, govern de l’alcaldessa republicana, Alba Pijuan.D’aquesta manera, la juntaire Rosa Maria Perelló, passaria a ser l’alcaldessa, de nou, ja que ho va ser en un altre període.Evidentment, preferim els embolics de proximitat i sense sang... Però quasi cal una enciclopèdia per entendre-ho si no ets del municipi, oi?

"És un conflicte que està escalant, i on l’estat espanyol és dels pocs països que manté certa postura de crítica. Veurem si la pot mantenir o acaba sucumbint a la realitat política que impera... O el fan sucumbir, vaja."

Embolics de prop i de lluny

Que la nova estació d’autobusos és molt maca, em sembla que no hi ha ningú que ho dubti. No sé, si com es va dir, és la millor d’Europa, però certament dona gust de veure-la.Ahir, algunes de les veus que vam sentir en el primer dia de circulació parlaven de problemes d’informació, tot i l’esforç que, sabem, s’ha posat des de la Paeria (que, de fet, no seria la responsable d’aquesta tasca).Suposo que seran coses que aniran millorant-se i que, durant les primeres setmanes, caldrà certa paciència davant de la dualitat de serveis entre la nova i la vella. Malgrat tot, crec que al final el canvi es notarà.Per cert, per donar-li bon rendiment, dic jo, caldrà ampliar el servei, oi? Les connexions no només han de ser les tradicionals. Ara hi ha prou espai per sortir més de dos i tres autobusos quasi immediatament. Per tant, hi ha moltes capitals de comarca de tot Catalunya, com també altres poblacions importants, que no tenen cap connexió amb Lleida. Potser ha arribat l’hora de deixar de ser la 'ciutat llunyana' i començar a ser la ciutat de les connexions. Tenim l’eina, ara falta emprar-la.

"Potser ha arribat l’hora de deixar de ser la 'ciutat llunyana' i començar a ser la ciutat de les connexions. Tenim l’eina, ara falta emprar-la."

Els usos de la nova estació

Em sembla que avui toca parlar d’aquesta ràdio i del fet que, any rere any, va consolidant el projecte. Prop de 56.000 oients no està pas malament, oi? Això saben què vol dir? Que s’ha fet bé la feina i que vostès ho han corroborat amb la seva confiança. Suposo que hi ha moltes raons que confirmen això. Una clara és la proximitat, evidentment. Parlar del temps de Lleida i no del de la Diagonal o la Castellana crec que és un punt molt a favor... Però la proximitat també és una altra cosa. Ser conscients de qui ens escolta i a qui va dirigit el missatge. Saber quan hem de fer broma amb vostès i quan ens demanen informació. No creure’ns millor que ningú, però tampoc pitjor pel fet de ser d’aquí. Explicar-ho tot des del seu punt de vista, que és el mateix que el nostre: Lleida... I, sobretot, fer companyia. Perquè la ràdio és això, és una manera de fer companyia. Més que qualsevol altre mitjà. No és només llegir unes notícies o recitar un paper. És saber que els acompanyem sempre, és a dir, quan es lleven, van en cotxe, fan el dinar o el sopar... a tota hora. Són els nostres companys de viatge. 56.000 companys, Déu n’hi do!&nbsp;Per un viatge molt més llarg! Gràcies i visca la ràdio de Lleida!&nbsp;&nbsp;

"Són els nostres companys de viatge. 56.000 companys, Déu n’hi do! Per un viatge molt més llarg! Gràcies i visca la ràdio de Lleida!"

De nou, gràcies!

Segurament molts de vostès hauran anat al cinema a veure la pel·lícula Balandrau, el vent salvatge. I n’hauran sortit colpits i sense paraules. La pel·lícula és molt bona, molt rigorosa i molt ben aconseguida, però el que deixa sense paraules és el relat i el llegat que deixa aquesta història verídica. La principal lliçó que ens deixa Balandrau és que la muntanya és sempre qui mana. Sempre, sempre, sempre mana la muntanya. Quan fem un cim és perquè la muntanya ens deixa, més enllà de la nostra condició física. I això cal tenir-ho molt clar, sempre. No és l’humà qui mana, és la natura. I la segona lliçó és que cal tenir respecte per la muntanya. Por no, però respecte sí. Aquell grup no va cometre cap irresponsabilitat: havien mirat la meteorologia, van girar cua quan van veure que la neu estava gelada, anaven amb roba preparada en una muntanya que no té cap dificultat. Però el temps va canviar de sobte i ho va canviar tot i per sempre. D’aquell grup d’amics, només en va sobreviure un. El Josep Maria Vilà és un exemple de superació, de vida, de resistència i de coratge. I aquesta és la tercera lliçó que ens dona Balandrau: visca la vida, sempre!

"La principal lliçó que ens deixa Balandrau és que la muntanya és sempre qui mana"

El llegat de Balandrau

Les pedres sempre han estat un símbol important per a l'ésser humà. Abans de crear la roda ja fèiem símbols funeraris basats amb aquest element inert, però indispensable. Les pedres ens han allotjat, han estat eina, i fins i tot han marcat la nostra literatura. Aquesta importància que li hem donat fa que la tinguem present en molts moments, com és el cas d'una inauguració. Avui es posa la primera pedra de Torre Salses. Maleïda per uns, esperada per altres, aquesta pedra pot ser filosofal, per aquells que la veuen com el manà bíblic, però també pot ser una d'aquelles que es posen a la sabata, per qui es pensa que acabarà amb la Lleida que coneix. Jo penso que una pedra és una pedra. I que tot en dependrà de l'ús, com sempre. Per cert, suposo que no veurem una pedra, sinó un tros de ciment... Els temps també canvien.

"Maleïda per uns, esperada per altres, aquesta pedra pot ser filosofal, per aquells que la veuen com el manà bíblic, però també pot ser una d'aquelles que es posen a la sabata, per qui es pensa que acabarà amb la Lleida que coneix."

La primera pedra

Més trens i gestió de Ferrocarrils. Això és el que tindrem per a la línia de Manresa a partir de la tardor. Una gran notícia que esperem que marqui el principi d’un sistema de Rodalies com toca per al territori de Lleida. Ha de ser un principi, però ni de bon tros hem de pensar que amb això ja està. Ho dic perquè ja sabem què passa. Fem el gran anunci i després tot queda així durant temps, fins que algú de la societat civil crida un “recordeu allò?”, per tal que el polític en faci cas, just abans de la darrera oportunitat, és a dir, en el precís moment d’una campanya electoral a la vista. Més o menys, un any abans... I tornem-hi. Un temps mes de demora i silenci, un nou avís ciutadà, i una altra engruna per fer veure que... La mobilitat, ho hem dit des d’aquí mil vegades, és un dret dels ciutadans que quasi ha esdevingut bàsic, i fer-ho amb mobilitat col·lectiva ha de ser una absoluta prioritat, tot i la manca d’iniciativa pública, tenint en compte els necessitats. Està molt bé l’anunci per a aquesta línia, però faltarà incrementar la resta de línies del territori... i no oblidar que la nostra demarcació, malauradament, té poques vies i molt vehicle col·lectiu rodat. S’ha d’incrementar, i molt. Cal que ens posem les piles pel bé de la ciutadania... i més, si volem treure el cotxe privat de les carreteres, cremar menys petroli i evitar accidents.

"Està molt bé l’anunci per a aquesta línia, però faltarà incrementar la resta de línies del territori"

Bon anunci

No us perdeu l’Obrim l’Arxiu, la càpsula setmanal de la Xus Llavero, d’avui. Parla sobre la publicació dels arxius del 23-F i de la llei que ho regula. Realment és molt interessant. Què n’opineu sobre l’obertura d’aquests expedients? A veure, que sí, que té un puntet de “parlem d’això i deixem de parlar d’altres coses” és evident, però també és cert que pot ser interessant saber alguna de les qüestions que van passar. Ara, aviso i no crec que us faci espòiler, no es dirà res de nou, ni quedarà res clar. Sinó, no ho publicarien. Vosaltres teniu curiositat per veure alguns dels papers classificats de l’Estat? A mi, m’agradaria conèixer expedients sobre OVNIS, el cas Manises, per exemple. I sobre l’1 d’octubre, també estaria bé saber qui va donar ordres i qui no. I si parléssim de qüestions més llunyanes? Què voldríeu saber? La boda d’Isabel i Ferran i com va anar, seria curiós. O com els anglesos no van donar suport al poble català en la guerra de Successió i la invasió de Barcelona. D’aquestes coses, però, els arxius no sé si guarden gaires secrets. Queda massa lluny. Jo, sincerament, amb saber com funciona la sala del VAR quan juga el Barça i el Madrid ja en tindria prou, però això... Això encara és més difícil que desclassificar els papers del CNI.

"Jo, sincerament, amb saber com funciona la sala del VAR quan juga el Barça i el Madrid ja en tindria prou, però això... Això encara és més difícil que desclassificar els papers del CNI."

Papers classificats

És quasi ja una tradició parlar del moment que Tejero va arribar al Congrés i va dir allò de “quieto todo el mundo”.&nbsp;Aquest va ser el tret de sortida d’allò que es coneixeria com el ’23-F’. Avui fa quaranta-cinc anys d’aquell moment. El 23 de febrer de 1981. La tria de la data no va ser casual: el president de govern electe Adolfo Suárez havia dimitit el 29 de gener i això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat.&nbsp;Com que el dia abans, quan es va produir la primera votació, no va haver-hi majoria, tocava una segona volta. Va ser aleshores, durant la votació, a les 18:20 h, quan 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle. La pregunta sempiterna i que ara es podria fer en aquesta data mig rodona. Es podria repetir? I el més important... Tindria el mateix resultat? Hi ha qui diu que el cop d’estat no va tenir efecte visible, però sí que va canviar –a pitjor, des d’un punt de vista democràtic- l’inici de la democràcia. Jo, sincerament, no tinc ganes de capítols conspiranoics, però sí que és cert que sense la pressió de les armes i sense una mostra de poder, potser... i dic potser, no estaríem parlant de coses tan bàsiques com el finançament o el respecte lingüístic, per exemple. No sé, què n’opinen vostès? I què? Estem més lluny o més a prop del 23-F?&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;

"I què? Estem més lluny o més a prop del 23-F?"

23-F?

Avui, vaga de metges i amb tota la raó. Més enllà de valoracions salarials -aquí no hi entro, ja que tots els col·lectius tenen la seva reivindicació sobre això i tothom, suposo, té raó en demanar més- em quedo amb la queixa de fons sobre un sistema que no funciona. Amb això no hi ha dubtes. La sanitat catalana era la millor de l'estat i una de les més potents d'Europa. Era així. Als anys noranta tothom parlava de manera orgullosa d'aquest emblema de país. Ara, diguéssim que això no és tan clar. Explico un cas particular i que m'ha passat més d'una vegada. No és normal que per a una visita convencional en un CAP et donin data per a més enllà del mes. El sistema no funciona, i la solució no és reduir encara més els minuts d'assistència dels professionals al pacient. Encara menys, la solució no està a incrementar les altes per raons pecuniàries i no de salut, com planteja la conselleria... Perquè saben l'última, no? Aquella que proposa premiar als CAP que donin més altes... Fins a un 5% més de pressupost! Ah! I no val allò de la Catalunya dels 8 milions actuals amb infraestructures de la Catalunya dels 6. Doncs potser la solució, dic jo, és posar prou professionals per als 8 milions... O no es paguen més impostos amb més treballadors? Ah, i si falten diners, potser que els treguin d'altres carteres. Segur que els ciutadans els ajudaran a trobar de quina cadira... perdó carpeta es poden moure.

"La sanitat catalana era la millor de l'estat i una de les més potents d'Europa. Era així. Als anys noranta tothom parlava de manera orgullosa d'aquest emblema de país."

Vaga de metges

Ahir durant la tertúlia va aparèixer un tema molt interessant, com a mínim això crec jo. Que quedi clar que no dic que ningú es referís a la qüestió en els termes que ara explicaré, però sí que va donar peu al debat amb una frase que fins i tot, reconec, mal explicada, pot sortir de context. La frase de “parlem de les coses que són importants” i que tantes vegades hem sentit repetides, tot sortint de la boca de diversos polítics. Reitero que ahir la vam comentar, però no en el sentit que ara explicaré. Moltes vegades, sembla que part de la classe política ens diu què és important i què no. Són capaços de renyar-nos per parlar de diferents qüestions, amb la prerrogativa que parlar de certs temes trenca la convivència. Mirin, hi puc estar d’acord, però resulta que avui en dia tenim una sèrie d’organitzacions (no en diria ni partits) d’extrema dreta que utilitza els falsos arguments sobre qüestions que, sobretot, estan al carrer. Ens agradi o no, els hagin traslladat aquests mateixos grups filo feixistes, o simplement la realitat és aclaparadora... Però hi són. La convivència entre cultures, la seguretat, l’incivisme al carrer... Són debats que, potser de manera errada, però hi són, conviuen al carrer amb l’economia, l’habitatge, la sanitat... I a sobre es barregen... Perquè l’extrema dreta s’encarrega de barrejar-los. Així que apareix un nou condiment a l’amanida del conflicte. Un condiment que barreja allò que les forces tradicionals volen negar que estigui al debat. I què fa la gent? Doncs escoltar aquells que han fet la barreja i donen una solució ràpida. Una solució que no trobaran a la trinxera bona . Sí, bona... la suposada ‘antifeixista‘ que s’omple la boca de parlar del poble. I el poble també és aquell que pateix el conflicte al carrer... vaja, és sobretot aquest poble que demana solucions i que no les troba allí on tocaria. Unes solucions mesurades i pensades des de les polítiques socials, com ha passat tota la vida. Estem abandonant la ciutadania perquè hi ha coses més importants? Doncs ja em diran quines.&nbsp;&nbsp;&nbsp;

"Estem abandonant la ciutadania perquè hi ha coses més importants? Doncs ja em diran quines."

EN DIRECTE

Editorial