De fet el títol és: com anem de dignitat, respecte pels nostres referents i conservació del nostre patrimoni material i immaterial?Els edificis que per diferents circumstàncies familiars, socials o polítiques estan relacionats amb Francesc Macià i Llussà, l’Avi, que fou el 122è President de la Generalitat de Catalunya en són diversos i alguns d’ells situats a ponent. El 1933 a Barcelona el president va col·locar la primera pedra a un immoble amb projecció social, compost de cinc edificis que contenen 207 habitatges, impulsat al seu moment per la Generalitat republicana i denominat Casa Bloc. En canvi la residència familiar de Macià al centre de Lleida a la que el 1907 l’arquitecte i historiador Lluís Domènec i Montaner en va modificar l’interior amb una destacada decoració modernista amb vitralls i una gran llar de foc escultòrica, el 1980 va patir el destí que corren&nbsp;molts edificis notables de Lleida: l’enderroc.Quan a la casa senyorial privada situada a la comuna de Prats de Molló i la Presta (Vallespir), llogada el 1926 per Francesc Macià, aleshores coronel a l’exili, com a centre d’operacions i seu del seu Estat Major. avui en dia està administrada per l’Associació Casa Macià després que fou adquirida el 2020 per l’empresari Jaume Aragall, membre d’Eines de País, que en cedí l’ús per 20 anys a l’esmentada associació de la que en formen part catalans del nord i del sud de Catalunya entre els quals l’exconseller de Cultura de la Generalitat a l’exili, l’honorable Lluís Puig i Gordi. Cal esmentar que el proppassat dia 17 una delegació composta per diversos socis i membres de la junta de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya es van desplaçar per fer el lliurament d’una campana commemorativa perfilada pel secretari de la Confraria a més de campaner, carillonista i músic, i fosa sota el disseny de l’escultora Ció Abellí, vocal de la pròpia Junta, per situar-la a la fornícula existent a la dreta de l’entrada principal de l’esmentada Vil·la. L’acte d’agraïment de la donació fou presidit pel propi exconseller Lluís Puig.El balanç a Ponent de les cases de Macià no pot ser més desgraciat: a més de l’enderrocament de la casa familiar a Lleida&nbsp;abans esmentada, la finca d’estiueig i refugi polític del president, espai simbòlic del republicanisme català coneguda com Cal Macià o Casa Vallmanya d’Alcarràs, Segrià, clama al cel perquè fa anys i panys que pateix una constant i accelerada degradació i molts ponentins som testimonis del progressiu ensorrament del poc que queda, en un procés que es coneix prou bé un cop col·lapsen les cobertes d’un edifici. Em pregunto si des de Ponent i també d’altres indrets amb responsabilitat i poder de casa nostra ho podíem fer pitjor. I tot això no serà per falta d’escrits i reportatges als mitjans així com d’accions i manifestacions de molta gent de la societat civil i d’entitats culturals conscienciades per la preservació del patrimoni material i per la memòria històrica.

"El balanç a Ponent de les cases de Macià no pot ser més desgraciat"

Cases Macià

Diuen que considerar que la corrupció no és pot evitar, només disminuir, perquè forma part de la naturalesa humana, és ser de dretes. Creure que la corrupció és pot erradicar, ja que podem fer un ésser humà nou, és ser d’esquerres. Els qui creuen això darrer creuen que les condicions socials són les que creen les actuacions corruptes de les persones. Segons ells es pot fer desaparèixer la cobdícia dels humans. Alguns, fins i tot, des d’una superioritat moral es permeten dir que ja se sap que el fet de ser dretes correspon a unes determinades condicions econòmiques i socials que al no existir en els d’esquerres fa que la corrupció només pugui estar a les dretes. Quina ingenuïtat, o mala fe. La corrupció ve de voler poder, voler tenir, o voler ser. Qualsevol de les tres formes t’encamina cap a la corrupció.Les raons per les quals hi ha qui creu que es pot erradicar la corrupció amb la transformació social va lligat a una determinada concepció del món per la qual el social està per damunt del natural, si és que hi arriba a existir alguna cosa de natural en relació a l’humà. Aquest debat és tan antic com la mateixa filosofia. I el debat continuarà. Però el que hem de fer és que la corrupció sigui la mínima possible, la faci els de dretes com els que es diuen d’esquerres, que en això no hi ha diferències.

"Però el que hem de fer és que la corrupció sigui la mínima possible, la faci els de dretes com els que es diuen d’esquerres, que en això no hi ha diferències"

La corrupció, un drama que no hauria de ser

En societats cada vegada més fragmentades, la sensibilització social esdevé una responsabilitat compartida. Les entitats socials, certament, tenim un paper clau que va més enllà d’acompanyar i atendre persones en situació d’exclusió. Tant important com és la tasca de donar resposta a les diferents casuístiques que se’ns presenten, ho és també la feina de sensibilització i visibilització.&nbsp;Des d’Arrels Sant Ignasi ens esforcem per transmetre la nostra missió en espais, sovint allunyats, de realitats de vulnerabilitat. Realitzem tallers en centres educatius, fem accions d’incidència pública a la ciutat de Lleida, participem en jornades de sensibilització, entre altres. L’objectiu final és contribuir a crear una ciutat més justa, lliure d’estigmes i de discursos d’odi, on la dignitat de totes les persones sigui reconeguda i protegida. Però tenim molt clar que aquesta finalitat no ha de ser només nostra: es tracta d’un repte compartit que necessita la implicació de tots els actors del territori.Com a responsable de comunicació de l’entitat, i periodista de formació, estic constantment en contacte amb els mitjans de comunicació.&nbsp;Des d’Arrels Sant Ignasi volem donar a conèixer les realitats amb què ens trobem, informació útil sobre la vulnerabilitat o els canvis de tendències en les desigualtats que observem. És especialment clau treballar de la mà dels mitjans. Ja que aquesta tasca només és efectiva si es construeix de manera compartida, de manera que hi col·laborin els diferents actors socials de la ciutat. En ciutats mitjanes com Lleida, el paper dels mitjans de comunicació és especialment rellevant: el que expliquen no només informa, sinó que contribueix a configurar mirades, prioritats i debats col·lectius.Partint de la teoria de l’agenda setting sabem que la premsa té la capacitat de posicionar què es considera rellevant i què no, per exemple, en el darrer any hem vist com han format part del debat públic temes com la seguretat o els refugis per a persones en situació de sense llar. A banda de l’ús polític d’aquests temes – i el ressò que això comporta- , potser aquests no haguessin tingut la repercussió&nbsp;que han tingut sense l’altaveu que han suposat els principals mitjans de la ciutat. A més, en els darrers temps, estem veient com determinats discursos poden contribuir, de vegades sense voler-ho, a simplificar o estigmatitzar realitats molt complexes, especialment quan parlem de persones en situació de sense llar o d’exclusió social.Som conscients que el món del periodisme treballa sovint sota pressió, amb ritmes ràpids i amb la necessitat de captar l’atenció en un entorn altament competitiu. També sabem que les xarxes socials han accentuat aquesta dinàmica, premiant sovint el missatge més immediat o impactant. Precisament per això, creiem que pren encara més valor la feina rigorosa, contextualitzada i curosa que alguns dels professionals ja s’esforcen per fer. El llenguatge que s’utilitza, els enfocaments que es trien o les veus que s’incorporen en una peça informativa poden marcar la diferència entre reforçar estereotips o contribuir a trencar-los. Petits matisos poden tenir un gran impacte en la percepció social i, sobretot, en la dignitat de les persones de les quals parlem.Des d’Arrels Sant Ignasi creiem fermament que construir una Lleida més justa i oberta no és només una tasca de les entitats socials o dels mitjans, sinó un repte col·lectiu. Des del respecte als rols de cadascú, tenim l’oportunitat —i la responsabilitat— de crear relats més complets, més justos i més humans. La pregunta és si estem disposats a fer-ho.

"Des d’Arrels Sant Ignasi creiem fermament que construir una Lleida més justa i oberta no és només una tasca de les entitats socials o dels mitjans, sinó un repte col·lectiu"

La sensibilització social: una responsabilitat conjunta

Primer de tot, cal dir que no soc dels que malparlen contra la intel·ligència artificial. De fet, tinc moltes ganes d’entendre com aplicar-la i de poder ser més eficient, productiu i capaç d’integrar-la en les meves tasques professionals. Que em resumeixi correus electrònics, que m’ajudi a fer infografies vistoses o m’assessori sobre què és urgent i què és important. Que m’organitzi la logística diària i que em faci els processos més feixucs per poder dedicar-me al que és més m’agrada. El problema és que la IA és tan bona que m’acabarà substituint. A mi, a tu, a nosaltres. Com que és inútil combatre-la, m’hi afegeixo i que sigui el que Déu vulgui.La IA ens ha robat moltes coses. La intimitat, per exemple. Coneix tots els nostres interessos, la portem ficada a l’aplicació de missatgeria, als correus electrònics, al banc i a la consulta del metge. Ens ha despullat de la capacitat d’esforçar-nos i ha segrestat la nostra atenció. No cal adquirir coneixements ni comprendre el perquè de les coses. Tenim tota la informació i la història del món en aquesta “pantalleta” que és l’extensió de la nostra mà. Tant se val si, al cap de dos minuts, no recordem el què hem llegit. Es torna a buscar i assumpte resolt. És com l’oli que s’escampa i, a poc a poc, s’introdueix en tots els racons de la nostra vida. O gairebé en tots.He olorat un perfum i he recordat que també el duia algú que vaig conèixer a l’adolescència. La IA no em robarà la capacitat d’evocar el passat de la mà d’una olor. Tampoc m’usurparà l’habilitat de gaudir d’un passeig pel bosc, de respirar fondo, de nedar al mar o de menjar un tomàquet a l’agost. És incapaç de substituir l’emoció d’escoltar una cançó, llegir un llibre o veure una pel·lícula. La IA no pot arrabassar-nos la nostra essència d’éssers socials. De gaudir organitzant àpats a casa, conversant, rient i brindant. No pot substituir la satisfacció de saber que ajudes algú que ho necessita, ser solidari, de cuidar i d’abraçar les persones que estimes. M’aferro a les emocions, perquè la IA no me les pot prendre. De moment...&nbsp;

"La IA ens ha robat moltes coses. La intimitat, per exemple. Coneix tots els nostres interessos, la portem ficada a l’aplicació de missatgeria, als correus electrònics, al banc i a la consulta del metge"

Pobresa emocional

Bon dia Avui us faré dues invitacions, la primera, pel dia 28. I què passa aquest dia?Des de la Comissió de Barris Violetes de la FAVLL en col·laboració amb la Universitat de Lleida, us convidem a commemorar el dia 28 de maig, Dia d’acció per la Salut de les Dones amb una xerrada amb el títol: Descobrint el cervell, quan tot funciona i quan no ? amb la Dra. Sara Salvany Montserrat de reconeguda trajectòria! Dona. Fes una acció per la teva salut. Amb la UdL que ens atansa la Ciència als Barris, farem una jornada reeixida. Ajuntem “la Acadèmia” amb la gent del barri.&nbsp;Pensant que el món veïnal sigui un espai per a fer divulgació científica, reflexionar i cuidar-nos!Les desigualtats de gènere travessen de manera transversal l’àmbit de la salut i condicionen tant l’accés als serveis sanitaris com el diagnòstic, el tractament i els resultats en salut de dones i homes. En el marc d’una societat patriarcal, els estereotips de gènere, la divisió sexual del treball i la interacció amb altres eixos de desigualtat —com la classe social, l’origen, l’edat o l’orientació sexual— generen desigualtats persistents que impacten directament en els drets i el benestar de les dones, per això posem a l’agenda del món veïnal aquesta data.L'origen d'aquesta commemoració es de 'any 1987, quan en una reunió de la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius &nbsp;i&nbsp;la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib van proposar la creació d'un Dia Internacional d'Acció per a la Salut de les Dones.L'objectiu d'aquest esdeveniment, que cada any se celebra el 28 de maig, és fer difusió de l’estat de salut de les dones, de les seves necessitats i mancances, les demandes, i del compromís de les administracions i la societat per donar-hi resposta.Anoteu 🗓️ 28 de Maig&nbsp;🕚 18.00h&nbsp;📍 Centre cívic de BalàfiaSala de Lectura Maria Mercè Marçal Serra&nbsp;🎟️ Accés lliureI la segona, pel dia 29 de maig el SOPAR DEL BARRI DE BALÀFIA. Uns dels reptes que ens enfrontem el moviment veïnal i la societat en general, avui per avui, son els discursos d’odi, la batalla cultural i la desinformació. Son actors que dificulten la convivència i alimenten la por i la desconfiança en l’àmbit de la comunitat. No fa massa i encara ara a Balàfia ens enfrontem amb aquests discursos que res a veure tenen amb els valors que històricament ha tingut el barri, el nostre barri de Balàfia, barri acollidor, generós, integrador. Aquest moviments busquen això, situar una &nbsp;problemàtica on no n’hi ha i tensen i posen al centre de l’agenda veïnal aquesta confrontació, però no ho aconseguiran! Amb el sopar comunitari del barri de Balàfia a proposta de totes els entitats del Grup Dinamitzador, nosaltres construïm narratives per reforçar la convivència, sumem, fem bon veïnatge, treballem per equitat, la participació i busquem temps per conviure amb pau,Us esperem el 28 a la xerrada de ciència als barris el 29 al sopar comunitari de Barri, tot a Balàfia, naturalment!

"Les desigualtats de gènere travessen de manera transversal l’àmbit de la salut i condicionen tant l’accés als serveis sanitaris com el diagnòstic"

Salut de les dones

Fa tot just quinze dies que va entrar en vigor el decret llei de la Generalitat que ha modificat la legislació urbanística aplicable als municipis rurals. Per entendre’ns aviat i ràpid, es tracta dels municipis que tenen menys de 2.000 habitants, amb alguns matisos. Aquests pobles representen gairebé el 85% dels existents a la nostra demarcació provincial.Naturalment entenc que els oients, com jo mateix, estem a favor de la discriminació positiva i l’atenció diferenciada en favor d’aquests municipis. Fa molts anys que ens venim exclamant contra una legislació genèrica que intentava aplicar els mateixos patrons legislatius a una ciutat com Lleida o a un municipi com Cava, que només te 40 veïns. Per desgràcia, la legislació urbanística ja és prou complicada (fixeu-vos en el POUM que tenim en marxa); però quan pensem en municipis petits ens apareix com a absolutament inassolible. I jo crec que això és una de les pitjors coses que ens pot passar: que tinguem lleis que sapiguem que no es compliran.En aquest sentit, bravo per la nova regulació. Però no tant bravo. En primer lloc, perquè s’ha dictat com a decret llei? Ja m’he referit en altres articles a l’abús que els governs fan d’aquest recurs. La Constitució el preveu només per a casos d’urgència en què no sigui raonable la tramitació d’una llei. En aquest cas la urgència hi era des de fa més de trenta anys. Però què impedia que es tramités al Parlament com un projecte de llei ordinari? Ja no venia d’un any més o menys. O s’hagués pogut incloure dins de l’Estatut dels municipis rurals que es va aprovar l’any passat.Sobre el fons, em reservo l’opinió. Com que no hem tingut gaire ocasió de debatre’l amb calma, l’hem de pair. Com a mínim, s’ha obert una escletxa.

"Una de les pitjors coses que ens pot passar és que tinguem lleis que sapiguem que no es compliran"

Atenció als municipis rurals

Durant el procés, convuls, de creació del cartipàs municipal en aquell ja llunyà 2015, des de la Crida per Lleida vam proposar la creació d'una regidoria dels Països Catalans. Una regidoria que havia, entre d’altres, d’establir vincles polítics, econòmics i culturals amb altres municipis i regions que formen part dels Països Catalans, promocionar l'ús del català i les seves variants en un marc comú o reforçar la visió de Lleida com a peça clau dins del mapa nacional que defensa l'independentisme d'esquerres. Pot semblar una “boutade”, però no ho era en absolut. Teníem molt clar que els municipis són un espai cabdal en el procés d'alliberament nacional i que nosaltres, com a independentistes, volíem que Lleida en formés part i fos exemple.Finalment davant l'oposició de les forces unionistes, la tebiesa de ERC i la indiferència del Comú que la va considerar identitària i “que no formava part de les urgències de la ciutat”, no va tirar endavant. Malgrat tot, la història demostra la importància dels municipis en els moviments d’emancipació social, tant a nivell històric, on ens podríem remetre, per exemple l’abril del 1931 en les diverses proclamacions de la República Catalana en municipis d’arreu del territori (Lleida entre ells), com , en dates mes properes, quan el 2009 Arenys de Munt va plantar la llavor de les consultes per la Independència i va donar embranzida a un procés que va culminar el 1 d’octubre del 2017.&nbsp;Es evident, doncs, que l’Ajuntament es una baula imprescindible per aquells i aquelles que volem la independència d’aquest bocí de país. I des d’aquesta òptica entenc que no es pot bastir&nbsp;cap proposta unitària a nivell municipal que no contempli, de manera clara i transparent, aquest compromís&nbsp;(com tampoc, evidentment, la indestriabilitat amb l’emancipació social). Estic convençut que a construcció d’espais polítics a nivell municipal des de les esquerres, si fos possible, hauria de passar, ineludiblement per aquest compromís amb la llibertat del pais en el marc dels Països Catalans i la voluntat de les persones que hi vivim.

"Malgrat tot, la història demostra la importància dels municipis en els moviments d’emancipació social"

La independència, des dels municipis

El Correllengua agermanat 2026, bé; l’estat global del català, de Catalunya, malament.&nbsp;Enguany hem viscut un revifada de participants, entitats, associacions, castellers, passadís d’honor a la flama de moros i cristians,&nbsp;increment d’adhesions i de molt més públic assistent a les diverses actuacions de grups musicals i de cultura popular amb personatges de bandera com el Sr. Postu i la conducció de l’acte a càrrec del Joan Baró, presentador de luxe i compromès de cap a peus. Per tots els països la llengua de qui ha guanyat més batalles s’imposà a sang i foc i ara, amb policies, funcionaris i jutges que són igual o més contundents que les dictadures, monarquies o democràcies que les sustenten. Només amb el legislatiu ja obren els cavallons per on fan passar la nostra aigua i suors que només rega els seus bancals. La feina prèvia la fa cada dia el seu legislatiu amb més de 500 lleis i reglaments que en el nostre cas obliguen i privilegien en castellà en tutti quanti matèries, des dels medicaments a les «lechugas». Tot neix de la sacrosanta constitució espanyola redactada amb soroll de sabres, que&nbsp;només obliga a conèixer el castellà i, quaranta-vuit anys després, si la rectifiquessin seria pitjor per a Catalunya.Tots i arreu saben que llengua és nació i els constants atacs als residus de català provenen de partits espanyols: de manera frontal els de dreta i ultradreta mentre els altres fan el&nbsp;«que cunda el efecto...». Però a la pràctica tots són letals. I mentre, alguns de casa volen ser més amables i no demanen cap esglaó en català alhora de renovar permisos, de la mateixa manera que exoneren als funcionaris i tribunals. Recordem que alguns dels nostres els parlem en castellà quan els criden o en debats a les Corts Espanyoles...Amb raó la flama de l’actual Correllengua 2026 es va iniciar a Prada, als peus de la tomba de Pompeu Fabra, que fou el punt crucial de la nostra llengua i bressol de fets cabdals de la nostra mil·lenària nació. Amb tot, personalment i també com a integrant de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya em vaig sentir dolgut en un aspecte: que durant el pas per Lleida del Correllengua els responsables del nostre turó de la Seu Vella van declinar la meva petició de fer sonar uns minuts el nostre emblemàtic i majestuós campanar, mentre que uns dies després sí que vaig aconseguir que sonessin les campanes de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona, el dia en què es va esdevenir el recorregut per la ciutat tarraconense.Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat, perquè tant de fora com de dins deixem de considerar el Català com una cosa secundària, regional i casolana i la convertim en necessària pel ciutadans que restin entre nosaltres de manera que, com diu en Vicent Partal, Catalunya esdevingui la nació del català.&nbsp;<h1> </h1>

"Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat"

Correllengua 2026

El debat sobre la prohibició del vel integral reapareix sovint en períodes políticament sensibles. No és casualitat. Són mesures amb una gran rendibilitat electoral: visibles, fàcils d’explicar i dirigides a un fenomen molt minoritari que, tanmateix, genera una forta càrrega emocional.L’experiència d’altres països europeus és clara. Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones. En alguns casos, fins i tot passa el contrari: més aïllament i reclusió, menys accés a l’espai públic i multes que recauen sobre les mateixes dones, aprofundint la seva vulnerabilitat.Per això costa no veure-hi una operació més simbòlica que transformadora. Es legisla sobre una peça de roba, però no sobre les condicions materials que limiten la llibertat real. Mentrestant, el debat públic es desplaça cap a un terreny identitari que mobilitza votants, però simplifica problemes complexos.Si l’objectiu és combatre la coerció, les eines existeixen i són unes altres: autonomia econòmica, accés a educació i feina, intervenció comunitària i protecció efectiva davant pressions o violència. Polítiques molt més rellevants, però, certament, menys vistoses i amb poc o gens rèdit electoral. La pregunta no és si volem menys burques als carrers. És si volem més llibertat real per a les dones o si, en el fons, estem instrumentalitzant el feminisme com a coartada per a un rebuig que no ens atrevim a dir pel seu nom.

"Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones"

Vels integrals

Els resultats al camp no acompanyen. Les classificacions dels equips de futbol lleidatans són desastroses. Ens auguren que l’any vinent estarem en lligues inferiors, o fins i tot pitjor. L’economia és molt preocupant. Si vingués un Messi, com ha passat a Cornellà, aniria molt bé. Però de Messi només n´hi ha un. El panorama pel futbol a Lleida és desesperant. Crec que només hi ha dues ciutats capitals de província a l’estat espanyol que no tenen cap equip entre les 3 lligues principals: la 1, la 2 i la primera Rfef. Lleida n’és una de les dues. Un equip de futbol és un altaveu i amplificador molt important de la ciutat i del territori. Permet projecció i alimenta l’autoestima. Lleida necessita de les dues coses. És per això que tot i sabent de la complexitat del context, de l’enverinament dels sentiments, de la poca traça en gestionar la situació, de la mala sort en no entrar la pilota i tot el que es vulgui, cal amb urgència deixar l’estómac i el cor de banda i posar tot el cap i la intel·ligència que tinguem per trobar una proposta viable i il·lusionant que permeti tenir presència a Lleida de futbol amb projecció i que ens faci créixer l’autoestima que bona falta en tenim.Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!&nbsp;

"Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!"

Què farem amb el Fútbol a Lleida?

A la socialdemocràcia li correspon garantir la cohesió social. Això implica vetllar per una interacció adequada entre les persones de la ciutat, tot cercant l’equilibri entre drets i deures propi d’una societat lliure i democràtica.L’ordenança de civisme de Lleida té com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania, respectant els drets que han costat tants anys de consolidar, però també actuant amb fermesa contra l’incivisme&nbsp;les pràctiques que poden vulnerar la dignitat de les persones.La Paeria proposa prohibir l’ús de qualsevol peça de roba o indumentària que oculti el rostre en els espais públics, que són espais de convivència compartida. Ho fa amb la voluntat de garantir la dignitat de les persones. Aquesta prohibició no s’aplicaria en llocs de culte ni en situacions en què sigui habitual o socialment acceptat cobrir-se el rostre, o quan es faci en exercici d’un dret fonamental. Així, celebracions com la Setmana Santa o el Carnestoltes en quedarien excloses.El burca que porten algunes dones musulmanes quedaria inclòs en la prohibició si el Ple l’aprova. Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona, i la llibertat religiosa no pot prevaldre per damunt d’aquesta dignitat.&nbsp;

"Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona"

Burca

L’altre dia vaig anar a comprar fruita i verdures. Vaig entrar en una botiga familiar al bell mig del carrer Humbert Torres de Lleida i em va atendre un dels germans propietaris de l’establiment: un dels que cada matí aixeca la persiana, que prepara el gènere, que neteja, que atén els clients i que, al final del dia, torna a abaixar-la. Tots ells sols. Tots amb constància i sacrifici. La seva història no és única.El que fan ells és el que fan tants i tants autònoms del comerç a Lleida. I molts altres que podria anomenar i que seria interminable… Però tots ells són els meus herois. Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores, fent de tot: comprar, vendre, atendre, comptar, fregar, cuinar, servir i tornar a començar. Si deixem morir el petit comerç, deixem morir el nostre poble.Mentre uns viuen de discursos i subvencions, ells es guanyen el pa amb esforç, dignitat i coratge. Quan comprem en una d’aquestes petites botigues, no només ens enduem un producte. Ens enduem una història: la d’algú que ha cregut en el seu ofici, en la llibertat i en la dignitat de guanyar-se la vida. Tots ells comparteixen la mateixa essència: arrel, constància i servei al municipi.El futur d’un país només serà fort si sap trobar l’equilibri entre la potència de la gran distribució i l’ànima del petit comerç. Com a empresari, sempre em posaré al costat dels autònoms i petits comerciants.No per menysprear els grans, sinó perquè sense arrel no hi ha futur. I l’arrel que manté viva Lleida i molts pobles és la persiana que cada matí algú aixeca amb esforç, amb llibertat i amb dignitat.Per tots vosaltres, el més lleial reconeixement!

"Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores"

EN DIRECTE

Opinió