El Correllengua agermanat 2026, bé; l’estat global del català, de Catalunya, malament.&nbsp;Enguany hem viscut un revifada de participants, entitats, associacions, castellers, passadís d’honor a la flama de moros i cristians,&nbsp;increment d’adhesions i de molt més públic assistent a les diverses actuacions de grups musicals i de cultura popular amb personatges de bandera com el Sr. Postu i la conducció de l’acte a càrrec del Joan Baró, presentador de luxe i compromès de cap a peus. Per tots els països la llengua de qui ha guanyat més batalles s’imposà a sang i foc i ara, amb policies, funcionaris i jutges que són igual o més contundents que les dictadures, monarquies o democràcies que les sustenten. Només amb el legislatiu ja obren els cavallons per on fan passar la nostra aigua i suors que només rega els seus bancals. La feina prèvia la fa cada dia el seu legislatiu amb més de 500 lleis i reglaments que en el nostre cas obliguen i privilegien en castellà en tutti quanti matèries, des dels medicaments a les «lechugas». Tot neix de la sacrosanta constitució espanyola redactada amb soroll de sabres, que&nbsp;només obliga a conèixer el castellà i, quaranta-vuit anys després, si la rectifiquessin seria pitjor per a Catalunya.Tots i arreu saben que llengua és nació i els constants atacs als residus de català provenen de partits espanyols: de manera frontal els de dreta i ultradreta mentre els altres fan el&nbsp;«que cunda el efecto...». Però a la pràctica tots són letals. I mentre, alguns de casa volen ser més amables i no demanen cap esglaó en català alhora de renovar permisos, de la mateixa manera que exoneren als funcionaris i tribunals. Recordem que alguns dels nostres els parlem en castellà quan els criden o en debats a les Corts Espanyoles...Amb raó la flama de l’actual Correllengua 2026 es va iniciar a Prada, als peus de la tomba de Pompeu Fabra, que fou el punt crucial de la nostra llengua i bressol de fets cabdals de la nostra mil·lenària nació. Amb tot, personalment i també com a integrant de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya em vaig sentir dolgut en un aspecte: que durant el pas per Lleida del Correllengua els responsables del nostre turó de la Seu Vella van declinar la meva petició de fer sonar uns minuts el nostre emblemàtic i majestuós campanar, mentre que uns dies després sí que vaig aconseguir que sonessin les campanes de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona, el dia en què es va esdevenir el recorregut per la ciutat tarraconense.Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat, perquè tant de fora com de dins deixem de considerar el Català com una cosa secundària, regional i casolana i la convertim en necessària pel ciutadans que restin entre nosaltres de manera que, com diu en Vicent Partal, Catalunya esdevingui la nació del català.&nbsp;<h1> </h1>

"Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat"

Correllengua 2026

El debat sobre la prohibició del vel integral reapareix sovint en períodes políticament sensibles. No és casualitat. Són mesures amb una gran rendibilitat electoral: visibles, fàcils d’explicar i dirigides a un fenomen molt minoritari que, tanmateix, genera una forta càrrega emocional.L’experiència d’altres països europeus és clara. Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones. En alguns casos, fins i tot passa el contrari: més aïllament i reclusió, menys accés a l’espai públic i multes que recauen sobre les mateixes dones, aprofundint la seva vulnerabilitat.Per això costa no veure-hi una operació més simbòlica que transformadora. Es legisla sobre una peça de roba, però no sobre les condicions materials que limiten la llibertat real. Mentrestant, el debat públic es desplaça cap a un terreny identitari que mobilitza votants, però simplifica problemes complexos.Si l’objectiu és combatre la coerció, les eines existeixen i són unes altres: autonomia econòmica, accés a educació i feina, intervenció comunitària i protecció efectiva davant pressions o violència. Polítiques molt més rellevants, però, certament, menys vistoses i amb poc o gens rèdit electoral. La pregunta no és si volem menys burques als carrers. És si volem més llibertat real per a les dones o si, en el fons, estem instrumentalitzant el feminisme com a coartada per a un rebuig que no ens atrevim a dir pel seu nom.

"Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones"

Vels integrals

Els resultats al camp no acompanyen. Les classificacions dels equips de futbol lleidatans són desastroses. Ens auguren que l’any vinent estarem en lligues inferiors, o fins i tot pitjor. L’economia és molt preocupant. Si vingués un Messi, com ha passat a Cornellà, aniria molt bé. Però de Messi només n´hi ha un. El panorama pel futbol a Lleida és desesperant. Crec que només hi ha dues ciutats capitals de província a l’estat espanyol que no tenen cap equip entre les 3 lligues principals: la 1, la 2 i la primera Rfef. Lleida n’és una de les dues. Un equip de futbol és un altaveu i amplificador molt important de la ciutat i del territori. Permet projecció i alimenta l’autoestima. Lleida necessita de les dues coses. És per això que tot i sabent de la complexitat del context, de l’enverinament dels sentiments, de la poca traça en gestionar la situació, de la mala sort en no entrar la pilota i tot el que es vulgui, cal amb urgència deixar l’estómac i el cor de banda i posar tot el cap i la intel·ligència que tinguem per trobar una proposta viable i il·lusionant que permeti tenir presència a Lleida de futbol amb projecció i que ens faci créixer l’autoestima que bona falta en tenim.Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!&nbsp;

"Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!"

Què farem amb el Fútbol a Lleida?

A la socialdemocràcia li correspon garantir la cohesió social. Això implica vetllar per una interacció adequada entre les persones de la ciutat, tot cercant l’equilibri entre drets i deures propi d’una societat lliure i democràtica.L’ordenança de civisme de Lleida té com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania, respectant els drets que han costat tants anys de consolidar, però també actuant amb fermesa contra l’incivisme&nbsp;les pràctiques que poden vulnerar la dignitat de les persones.La Paeria proposa prohibir l’ús de qualsevol peça de roba o indumentària que oculti el rostre en els espais públics, que són espais de convivència compartida. Ho fa amb la voluntat de garantir la dignitat de les persones. Aquesta prohibició no s’aplicaria en llocs de culte ni en situacions en què sigui habitual o socialment acceptat cobrir-se el rostre, o quan es faci en exercici d’un dret fonamental. Així, celebracions com la Setmana Santa o el Carnestoltes en quedarien excloses.El burca que porten algunes dones musulmanes quedaria inclòs en la prohibició si el Ple l’aprova. Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona, i la llibertat religiosa no pot prevaldre per damunt d’aquesta dignitat.&nbsp;

"Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona"

Burca

L’altre dia vaig anar a comprar fruita i verdures. Vaig entrar en una botiga familiar al bell mig del carrer Humbert Torres de Lleida i em va atendre un dels germans propietaris de l’establiment: un dels que cada matí aixeca la persiana, que prepara el gènere, que neteja, que atén els clients i que, al final del dia, torna a abaixar-la. Tots ells sols. Tots amb constància i sacrifici. La seva història no és única.El que fan ells és el que fan tants i tants autònoms del comerç a Lleida. I molts altres que podria anomenar i que seria interminable… Però tots ells són els meus herois. Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores, fent de tot: comprar, vendre, atendre, comptar, fregar, cuinar, servir i tornar a començar. Si deixem morir el petit comerç, deixem morir el nostre poble.Mentre uns viuen de discursos i subvencions, ells es guanyen el pa amb esforç, dignitat i coratge. Quan comprem en una d’aquestes petites botigues, no només ens enduem un producte. Ens enduem una història: la d’algú que ha cregut en el seu ofici, en la llibertat i en la dignitat de guanyar-se la vida. Tots ells comparteixen la mateixa essència: arrel, constància i servei al municipi.El futur d’un país només serà fort si sap trobar l’equilibri entre la potència de la gran distribució i l’ànima del petit comerç. Com a empresari, sempre em posaré al costat dels autònoms i petits comerciants.No per menysprear els grans, sinó perquè sense arrel no hi ha futur. I l’arrel que manté viva Lleida i molts pobles és la persiana que cada matí algú aixeca amb esforç, amb llibertat i amb dignitat.Per tots vosaltres, el més lleial reconeixement!

"Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores"

L’esforç del petit comerç

El diumenge 26 d’abril l’AV Balàfia juntament el Xavi T’hai d’Esports&amp;Events, molts patrocinis, importantíssims,&nbsp;i donabalàfia associació farem la 44a Edició de la “Cursa popular de Balàfia" porta el nom de “Bonaventura Baldomà i Rius”, el millor atleta de les contrades lleidatanes del segle XX. Farem la 44a edició i anem fent camí cap al mig segle. Mentrestant aquesta junta de l’associació veïnal vol que sigui un esdeveniment multitudinari de celebració pel barri de Balàfia i per Lleida.Aquesta Cursa, &nbsp;no és només una festa esportiva, és una experiència que es viu amb tots els sentits. És la festa de la primavera del nostre barri. Una festa familiar per excel·lència on la mare, pare, tiet, tieta, avi o àvia corren juntament amb tota la família, a la Cursa Popular, a la Cursa inclusiva, a les Curses infantils i a la participació en tota la infraestructura que comporta aquest esdeveniment.&nbsp;És l’oportunitat perfecta per sortir de casa, de la rutina, marcar-se un repte i potser, demostrar-nos fins on podem arribar. També ho es per l’associació, més de 100 voluntaris i voluntàries treballem des de fa més d’un mes perquè tot estigui al seu lloc i el mateix dia, quan l’acabem, ens omplen de satisfacció els comentaris dels i les corredores: una amabilitat excel·lent al guarda-roba, al repartiment de dorsals, a l’entrega de samarretes, aquest any en homenatge a la Saga Star Wars i a la princesa Leia que com l’Alexia Putellas, fa reverència a les corredores que cada cop són més a la Cursa! Les dones som el 50% de la població i a Balàfia treballem per la seva participació en tots els àmbits, en la quantitat i qualitat que ens correspon !! es de justícia. A la nostra Cursa, posem els mitjans perquè això sigui així, amb un calaix a la sortida per donar-los visibilització, a l’entrega de premis que són iguals i al podi també! Seguirem treballant perquè vagi a més!! Repeteixo un agraïment immens a totes i tots els voluntaris sense ells no ho podríem aconseguir !! Vivim l’esperit d’equip!Tant si ets principiant com si ja tens experiència, a la Cursa Popular de Balàfia, trobaràs el teu lloc. No es tracta només de competir, sinó de compartir moments, riures i esforços amb persones que, com tu, tenen ganes de moure’s, fer salut i gaudir.El 26 ens espera una jornada plena d’emocions.&nbsp;Reserva la data i no deixis que t’ho expliquin!&nbsp;Vine a formar part d’aquesta gran experiència. Participa! I als veïns i veïnes disculpeu si en un moment o altre us fem alguna molèstia, si ens acompanyeu formareu part de l’equip de la Cursa de Balàfia! Ens veiem a la línia de sortida!&nbsp;

"Tant si ets principiant com si ja tens experiència, a la Cursa Popular de Balàfia, trobaràs el teu lloc"

"Cursa popular de Balàfia"

Aquesta setmana passada s’ha obert el procés de regularització d’estrangers aprovat pel govern espanyol per decret de data 14 d’abril i anunciat des de bastant abans. Al cap de pocs dies es va obrir el procés per via telemàtica. Aquest dilluns s’ha obert presencialment.El despatx des d’on treballo cada dia dona davant mateix de l’oficina d’atenció ciutadana de la Paeria. Des de fa dies hi veig una cua inacabable d’estrangers que hi van a demanar papers, no se si els de l’empadronament o els que acrediten la seva condició de persones vulnerables.És lamentable veure tanta gent pendent d’una cua que creuen que els donarà accés a un estatus millor. Espero i desitjo que ho aconsegueixin.Jo m’he passat quaranta anys ensenyant dret romà a la Universitat de Lleida. I no puc deixar de recordar que un dels punts bàsics que ensenyàvem era la distinció entre estrangers i ciutadans. Però els romans sabien que necessitaven els estrangers i els facilitaven l’accés a la ciutadania. Això han fet tots els grans imperis. Tancar-se és recloure’s i la por al nouvingut no deixa de posar de relleu una inseguretat respecte d’allò que tu creus que és la teva civilització. Us animo a obrir-vos als nouvinguts, com hem fet tantíssimes vegades en la nostra història.Però no siguem fleumes, sis plau. Arrosseguem una cultura mil·lenària. No sé si és per estar-ne orgullós, però és la nostra i si no la defensem nosaltres, ningú més la defensarà. A tots aquests nouvinguts, exigim-los que siguin respectuosos amb aquesta cultura. I si ho són, deixem-los que segueixin la seva, per molt estranya que ens sembli. El nostre llegat és el respecte. Mentre que ens respectin, que facin el que vulguin.

"A tots aquests nouvinguts, exigim-los que siguin respectuosos amb aquesta cultura. I si ho són, deixem-los que segueixin la seva, per molt estranya que ens sembli"

Comença la regularització d’estrangers

Deia Manuel de Pedrolo que "L'idioma és la columna vertebral d'una cultura, l'únic instrument que assegura la seva preservació”. Conscients d’això mes d’un miler d’entitats s’han aplegat per organitzar el Correllengua Agermanat, una cursa no competitiva de relleus que travessarà els Països Catalans de punta a punta, començant a Perpinyà, a la Catalunya Nord, i acabant a l'Alguer, passant pel Principat, el País Valencià i les Illes Balears. En 17 etapes es recorreran més de 1.500 quilòmetres.La flama també passarà per Ponent. Més de vint entitats de tot tipus, des d’esportives com el Lleida CF, el Hyopos o el Lleida llista blava, sindicats com USTEC o entitats de la societat civil com Omnium Cultural o l’Ateneu cooperatiu la Baula han treballat en l’acolliment a la nostra ciutat.&nbsp;Un acolliment que no oblidarà, com no pot ser d’altra manera, la Franja assegurant que hi haurà un tram dedicat a aquest bocí dels Països Catalans i comptant, també, amb l’adhesió de el Casal Jaume I de Fraga i el Moviment FranjolíEn un moment on es parla de la regressió del català, que sembla que tot son males notícies envers la nostra llengua, iniciatives com aquestes, com diu el poema -alegres i combatives – son una espurna d’esperança i una empenta per fer, del català, eina de cohesió social.&nbsp;El dia&nbsp;21 d'abril rebrem la flama a la Plaça Sant Joan perquè com es deia a la primera edició del Correllengua l’any 1995 a Mallorca: “La llengua és vida, i la fem córrer entre tots.”

"El dia 21 d'abril rebrem la flama a la Plaça Sant Joan perquè com es deia a la primera edició del Correllengua l’any 1995 a Mallorca: “La llengua és vida, i la fem córrer entre tots"

El 21 d’abril, Correllengua Agermanat a Lleida

Lluny de l’època en què la Mediterrània era com el nostre estany de Banyoles, on des del segle XIII al XVIII va regir el dret marítim català en el món mercantil i de navegació, sota els mandats de Catalunya i Aragó, cinc segles després del seu naixement, el 1707,&nbsp;es va suprimir la legislació marítima i l’activitat dels Consolats de Mar per causa del decret de Nova Planta. La jurisdicció pròpia del ius mercatorum en els principals ports de la mediterrània també va passar més tard a l’atlàntic com a veritable dret internacional i base de l’actual ordenament jurídic . L’anorreament de la nostra nació va ser una de les conseqüències de la invasió borbònica de Catalunya, amb l’excusa que es tractava d’una guerra de Successió. En el sotmetiment al mandat absolutista dels borbons van aprofitar per suprimir les Constitucions de Catalunya, la Generalitat, les altres institucions, així com&nbsp;tot el dret internacional derivat del secular Consolat de Mar de Barcelona.Decantats, confiscats i obligats a cedir els nostres guanys i avenços per enfortir els nostres adversaris, en part per decisions nostres, però sobretot per l’implacable, constant i ferotge lluita en els camps jurídic, social, administratiu, legislatiu i policial dels dos grans partits espanyols que s’alternen en el govern central, en l’actualitat hem quedat com un convidat de pedra a callar i creure. Aquesta contundència espanyola s’aplica a voltes amb subtilitat «para que cunda el efecto...», motiu pel qual sembla que estem abonats a les causes perdudes.Entre aquestes causes perdudes hi ha les que regalem nosaltres i les originades pels nostres poderosos veïns francesos, però sobretot pels amos espanyols que malden per fer-nos desaparèixer. I el que els molesta especialment és el nostre reconeixement com a nació en antecedents històrics europeus que té una cultura i llengua pròpia, ni millor ni pitjor, però diferent i sobretot nostra. La seva lluita de segles s’està imposant, apropiant-se això sí del pastís que representa la nostra activitat econòmica i la nostra excel·lència en molts camps de la investigació, de la cultura... Mentre que en el panorama mundial alguns autòcrates inicien pel seu compte guerres injustes i il·legals en les que ens volen involucrar, a Lleida han coincidit en pocs dies les majories d’assemblees de tota mena d’entitats i associacions, a tocar del pas del Correllengua i de les eleccions de l’ANC que ha de votar i elegir els nous membres del Secretariat Nacional d’acord amb les normes estatutàries. També es produirà l’assemblea anual i eleccions de la nova junta de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, a Os de Balaguer, punt de trobada d’interessats en el món de les campanes, però també de la música, la cultura, l’art i les activitats artesanes.Activitats i causes que semblen perdudes o regalades són les que de bona fe i pacíficament portem a terme des de Catalunya en molts camps d’afectació local, nacional i mundial: esforços per aturar les guerres, promoure i formar per a una una cultura de pau, acollir nouvinguts i refugiats, formar infants i joves pel seu benestar personal i familiar, foment d’espais reisdencials i solidaris, i moltes altres activitats que d’entrada semblen inútils o impossibles però que no podem descartar pels pocs resultats que tinguin d’entrada ni pel nostre benestar moral i emocional.&nbsp;

"Activitats i causes que semblen perdudes o regalades són les que de bona fe i pacíficament portem a terme des de Catalunya en molts camps d’afectació local"

Causes perdudes o regalades

La filosofia ens ofereix tres consideracions sobre el significat de la civilització: 1. La civilització és progrés ja que és ordre i humanització. En aquest costat hi trobaríem autors com Plató i Aristòtil, Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino, Kant i els historicistes del XIX. 2. La civilització ens aporta allunyament de la Natura i per tant barbàrie. Rousseau entre els moderns seria la màxima expressió i també d’alguna manera Nietzsche, juntament amb tots els alternatius del segles XX i XXI. 3. La tercera possibilitat diria que la civilització aporta patiment, però és el preu que necessitem pagar per poder conviure. Freud seria un bon representant. Només renunciant a la força del mascle alfa hi ha ésser humà i civilització, tot i que generant-nos neurosis.Tot plegat a tomb d’aquells que creient-se els més forts del món volen imposar-se i així, conscientment o inconscientment, ensorrar la civilització, en sentit metafòric, però també en sentit hiperealista d’engegar la humanitat a fer punyetes pel potencial destructor que hem acumulat. El preu de ser contemporani és no poder ser conscient del que es viu, deia Goethe, referint-se que només la història ens dona perspectiva. Potser estem vivint moments crucials i no en som conscients.&nbsp;Ara bé, cal recordar que la humanitat sempre se n´ha sortit i també se´n sortirà ara, recuperant el seny i la civilització. Bona Pasqua!&nbsp;

"El preu de ser contemporani és no poder ser conscient del que es viu, deia Goethe, referint-se que només la història ens dona perspectiva. Potser estem vivint moments crucials i no en som conscients"

La força i la civilització

Aquesta setmana els mitjans de comunicació locals feien ressò de l’agressió que un àrbitre va patir durant el partit de futbol Magraners - Bordeta per part d’un jugador que li va etzibar un cop de cap. Després de la lògica suspensió del partit 25 aficionats de l’equip local van entrar al terreny de joc per increpar-lo pel que&nbsp;el col·legiat és va haver de retirar a la zona de vestidors entre més insults del públic.Malauradament aquest no eéun fet aïllat. Per motius familiars hem toca (i m’agrada) desplaçar-me setmanalment a diversos camps de Lleida&nbsp;a veure partits del futbol de base i veig repetir-se determinats comportaments. Especialment entre els pares i alguna mare que sovint, com deia Xavier estrada en la presentació del seu llibre “ projecten les seves pròpies expectatives” quan el que haurien de valorar és “si s'ho han passat bé, si els hi ha agradat"Seria hipòcrita si no digués que a mi també se’m escapa algun renec i demano alguna targeta contra l’equip contrari que és injustament negada, que li exigeixo més contundència amb el visitant i que sigui més cassola quan juguem al nostre camp, perquè això també es el futbol.Però la línia de l’agressió, de les invasions de camp, dels insults racistes o masclistes és una línia vermella i els primers que l’han de respectar son els pares com a exemple dels fills i filles que son al camp.Deia Eduardo Galeano sobre els arbitres que “su trabajo consiste en hacerse odiar. Unica unanimidad del fútbol: todos lo odian. Lo silban siempre, jamás lo aplauden” i afegia que “a veces, raras veces, alguna decisión del árbitro coincide con la voluntad del hincha, pero ni así consigue probar su inocencia. Los derrotados pierden por él y los victoriosos ganan a pesar de él. Coartada de todos los errores, explicación de todas las desgracias, los hinchas tendrían que inventarlo si el no existiera. Cuanto más lo odian, más lo necesitan.”Perquè l’àrbitre sublima, gairebé més que l’equip contrari els errors al camp i la culpa de les derrotes i malgrat tot hi ha qui és vol fer arbitre. Aquest cap de setmana alguns vam aplaudir a Edwin Victoriano Abreu, el col·legiat que va arbitrar el Balafia - Almacelles.&nbsp;Doncs moltes gràcies perquè gràcies a vosaltres podem gaudir d’aquest joc tan meravellós que és el futbol. ( i quan juguem al nostre camp escombreu una mica cap a casa coi!)

"La línia de l’agressió, de les invasions de camp, dels insults racistes o masclistes és una línia vermella i els primers que l’han de respectar son els pares com a exemple dels fills i filles que son al camp"

Maleïts àrbitres

Potser us passa que sovint a les xarxes socials, a mi em passa a l’Instagram, són plenes de vídeos de gossets. Si és així, és simplement perquè us agrada veure els cadellets fent-ne de les seves. A mi no me’n surten mai! El que em surten són imatges de motos antigues, del Tintín i de vins. ﻿Segurament només us surten coses que us interessen. Si heu consultat algun web d’electrodomèstics és perquè penseu comprar-ne algun, i rebreu molts de vídeos d’aquests aparells. I no és pas l’efecte aquell que quan havíem tingut criatures vèiem anuncis de bolquers i un cop grans sembla que desapareixen de les pantalles. No és això, el que passa té un nom. Una paraula que s’ha posat de moda: l'algoritme. En poques paraules, les xarxes ens espien, saben què mirem, coneixen els nostres gustos, fins i tot els més amagats. Ja no és el Germà Gran (Big Brother) de l’Orwell. És molt més, és el Gran Pare Algoritme. Potser no és del tot dolent, això, però presenta un grandiós problema quan es tracta de rebre informacions. Per posar un exemple, si veieu que us surt molt l’alcaldessa de Ripoll, és perquè la seguiu (independentment que tingui un extraordinari equip que sap treballar a les xarxes socials). Podríeu pensar que també està bé que us aparegui informació sobre allò que us agrada, però això comportarà que desapareguin continguts que no estan en la vostra línia de pensament i això no va a favor de tenir una idea de com és el món. A poc a poc l’algoritme procurarà que només veieu els que us donen la raó. És com llegir només els diaris que tenen una línia editorial que s’adiu amb les nostres conviccions. Si mirem només un canal de TV o escoltem una sola emissora de ràdio no estarem del tot informats. Per no dir que contínuament ens bombardejaran amb notícies que no és que siguin tendencioses, sinó que són directament i totalment falses. Valdria la pena desenvolupar capacitat de triar el gra de la palla. Perquè si no ho fem podem acabar amb una idea desfigurada de com són les coses. És absurd voler que ens donin sempre la raó. Amb tot això, és normal preguntar on és la veritat informativa. El primer que hauríem de fer és confiar en el periodisme i conèixer quin peu calcen les capçaleres. I tot seguit assumir que la veritat informativa és el conjunt del quiosc, al dial de la ràdio o a la TV. I, sobretot, fer com Josep Pla, que sempre tenia a punt la pregunta: i tot això, qui ho paga?

"El primer que hauríem de fer és confiar en el periodisme i conèixer quin peu calcen les capçaleres. I tot seguit assumir que la veritat informativa és el conjunt del quiosc, al dial de la ràdio o a la TV"

EN DIRECTE

Opinió