Parlar d’habitatge s’ha convertit en una constant del debat polític. I ja era hora. Però el problema no ha començat ara, ni desapareixerà quan deixi de sortir als titulars. Fa anys que els joves tenim dificultats per emancipar-nos i trobar un habitatge assequible s’ha convertit en una cursa d’obstacles.A Lleida també passa, i ens hauríem de preguntar quin futur té una ciutat on cada vegada és més difícil començar una vida pel nostre compte. De què serveix estudiar, treballar i esforçar-se si, quan arriba el moment d’emancipar-se, els números no surten? No demanem viure de luxe, sinó poder viure a casa nostra sense destinar-hi gairebé tot el sou.Des del Jovent Republicà fa anys que defensem que l’habitatge ha de ser una prioritat política, perquè sense unes condicions materials dignes no hi ha emancipació possible ni llibertat real per decidir com volem viure. Durant massa temps, però, s’ha tractat l’habitatge com una oportunitat de negoci abans que com un dret. Mentre uns acumulen propietats i rendes, molts joves no saben com arribaran a final de mes. No podem acceptar que tenir un sostre depengui del patrimoni familiar o de la sort de trobar un lloguer assequible.Tampoc podem passar per alt la contradicció de qui defensa públicament el dret a l’habitatge mentre participa de les mateixes dinàmiques especulatives que denuncien. El rendisme té conseqüències reals, i la coherència política es demostra amb fets, no només amb paraules.En el meu cas, em considero una privilegiada: mai no m’ha faltat res i soc conscient que molta gent ha hagut de superar dificultats que jo no he viscut. Però, fins i tot amb les oportunitats que he tingut, emancipar-me continua sent extraordinàriament difícil. Què passa, doncs, amb els joves que encadenen feines precàries, cobren salaris insuficients o no tenen una xarxa familiar que els pugui ajudar?A Lleida no ens podem resignar a aquesta situació. Necessitem més habitatge assequible, polítiques públiques valentes i una Paeria que assumeixi la responsabilitat de garantir que viure a la ciutat sigui una possibilitat real per a tothom. Perquè no es tracta només de pagar un lloguer, sinó de decidir quin model de ciutat volem: una Lleida on els joves puguem arrelar, desenvolupar el nostre projecte de vida i participar-hi, o una ciutat on quedar-s’hi depengui cada vegada més dels diners que tenim o dels que tenen els nostres pares.Jo no em vull resignar a haver de marxar de Lleida perquè no em puc emancipar. L’habitatge no pot ser una promesa electoral ni un negoci a costa de la majoria. Ha de ser un dret garantit, i això exigeix decisions polítiques, recursos i voluntat de transformar la realitat. No d’aquí a uns anys, ni quan torni a ocupar titulars. Ara.

"A Lleida no ens podem resignar a aquesta situació. Necessitem més habitatge assequible, polítiques públiques valentes i una Paeria que assumeixi la responsabilitat de garantir que viure a la ciutat sigui una possibilitat real per a tothom"

Volem poder viure a Lleida

Ningú ho tria. Ningú escull acabar en situació de sensellarisme, més aviat aquest sistema l'empeny a acabar-hi. Des de l'entitat, l'any passat vam atendre 1.105 persones en situació de sensellarisme a la nostra ciutat, Lleida. I remarquem, darrere de cada número hi ha una persona, una realitat de vida, un trencament de les oportunitats i sobretot una desprotecció severa. El fet de no tenir una llar, un lloc on sentir-se protegit, on crear un projecte de vida, implica una gran dificultat per tirar endavant i recuperar l'estabilitat. Hi ha moltes casuístiques que poden fer que algú acabi en situació de carrer, però no podem caure en individualitzar una realitat que és una responsabilitat col·lectiva. En una societat avançada, en la qual suposadament vivim, hauria de ser intolerable que algú pugui quedar sense un lloc on viure. El primer pas és blindar de manera efectiva l'habitatge com un dret i no com una mercaderia, que la necessitat d'accedir a una llar d'un individu vagi per sobre de la voluntat d'un altre de treure'n un benefici. El segon pas és deixar de fomentar l'exclusió cap aquells qui viuen el sensellarisme. La manca d'habitatge et porta a fer ús dels, ínfims, recursos que tens al teu abast per cobrir les teves necessitats bàsiques. Rentar-se a la font, dormir al carrer, demanar suport o aliments són accions que han de deixar de criminalitzar-se. La prohibició d'aquestes accions destinades a suportar el dia a dia no ataca l'arrel del problema, només el fa més difícil i endureix unes condicions de vida que ja són extremadament precàries. Per això, des d'Arrles Sant Ignasi demanem al ple de l'Ajuntament un canvi de plantejament de la nova ordenança municipal de civisme i convivència, una normativa més humanista que no criminalitzi les persones que veuen en situació de pobresa a la vegada que demanem recursos públics inexistents de higiene personal. T'animem a sumar-te a defensar que tothom tingui una llar, aquest lloc on pertànyer. Només amb l'acció col·lectiva podrem garantir que en un futur el sensellarisme sigui inimaginable.

"En una societat avançada, en la qual suposadament vivim, hauria de ser intolerable que algú pugui quedar sense un lloc on viure"

El sensellarisme, un repte col·lectiu

Soc d'esbart, concretament de l'Esbart Arrels de Lleida, i aquesta setmana hem rebut el Premi Antoni Carné a l'Activitat Cultural de l'Any, que atorga l'ENS de l'Associacionisme Cultural Català. Un reconeixement que ens arriba per la feina que fem amb el Festival d'Arrel, un projecte que vol apropar la dansa tradicional catalana als pobles petits de les terres de Ponent. L'any passat, a més, ja vam rebre el Premi Morratxa, atorgat per l'Agrupament d'Esbarts Dansaires. Dos reconeixements que ens omplen d'orgull, però que també ens conviden a reflexionar sobre el valor de la cultura popular i, sobretot, sobre les persones que la mantenen viva.Ja era hora que es reconegués la feina de totes aquelles persones que, de manera voluntària, dediquen hores i esforços a preservar, difondre i fer créixer la dansa tradicional catalana. Si mirem altres festivals de dansa del país, trobem projectes que compten amb equips professionals que hi treballen durant la seva jornada laboral. El Festival d'Arrel, en canvi, es construeix a partir de les hores lliures, la il·lusió i el compromís de les persones que formem part de l'esbart i de totes les que s'hi impliquen. Sovint, quan parlem de cultura popular, pensem en les expressions que tenen més visibilitat, les que disposen d'espais cedits, de grans recursos o fins i tot de programes setmanals a la televisió. Però la cultura popular també són les expressions més petites, les que no sempre ocupen titulars. La dansa tradicional n'és un exemple clar, i a les terres de Ponent tenim un patrimoni cultural que mereix ser conegut, compartit i reivindicat.Els esbarts no som entitats que apareixem únicament per la festa major. Som associacions vives, espais de trobada setmanal, de convivència, d'aprenentatge i de cohesió social. Al darrere de cada actuació hi ha assajos, vestuari, recerca, organització i moltes hores de dedicació. Per això, el Festival d'Arrel va més enllà de portar dansa tradicional als pobles petits. Vol fer arribar la cultura allà on, massa sovint, les propostes culturals tenen menys presència; crear vincles entre generacions i demostrar que les nostres tradicions no són una peça de museu, sinó una expressió viva que podem continuar construint col·lectivament.Aquests premis ens fan sentir orgullosos, però també ens donen més força per reivindicar el paper de la cultura popular en la nostra vida quotidiana. Perquè la cultura no es manté viva només amb grans esdeveniments o amb discursos institucionals. Es manté viva gràcies a les entitats, al voluntariat i a totes les persones que, setmana rere setmana, decideixen dedicar-hi una part del seu temps.I, sobretot, aquest reconeixement és de totes les persones que han fet possible el Festival d'Arrel i que formen part de l'Esbart Arrels de Lleida. Sense la seva feina desinteressada, la seva constància i la seva il·lusió, res de tot això seria possible.Continuarem ballant, organitzant, compartint i reivindicant. Perquè les nostres tradicions mereixen futur, perquè la cultura popular és de tothom i perquè, quan les espardenyes s'aixequen, també s'aixeca tot allò que ens manté units com a poble.Amunt Arrels!

"I, sobretot, aquest reconeixement és de totes les persones que han fet possible el Festival d'Arrel i que formen part de l'Esbart Arrels de Lleida"

Espardenyes amunt!

1937 durant la guerra civil. Encara que ja queda ben poca gent que pugui recordar-lo personalment, o precisament per això, crec que és absolutament necessari recordar aquella salvatge agressió i el context en què es va produir. És ben possible que la majoria d’oients pensin que una situació com la de 1937 seria impossible de repetir avui en dia. Hi estic d’acord. Però en bona part és impensable precisament perquè l’hem patida, la recordem i no volem que es reprodueixi. Per això és important rememorar-la i ser-ne conscients, com de tota la nostra història.Aquest estiu hem commemorat també els 90 anys de l’esclat de la guerra en què es va produir aquell bombardeig i de l’inici dels quaranta anys de dictadura feixista que se’n va seguir. D’aquest període sí que encara som molts els que en tenim un record personal ben viu. I estic segur que a tots ens esgarrifa contemplar com sembla que se’n perd la memòria i inclús alguns intenten banalitzar episodis, símbols i consignes que responen a la ideologia que vam haver de patir durant tants anys i que, entre d’altres coses, va ser també l’avaladora del bombardeig del 2 de novembre.No podem fer com si res davant d’aquests rebrots. Ens ha costat molt –ens està costant molt— superar i vèncer tota aquella ronya que va provocar tantes morts i tants patiments. Però oblidar-ho seria com si no hagués servit de res, incloses les morts del 2 de novembre i totes les demés que es van produir. No ho dic com un simple deure moral amb els que ho van patir. És que no puc deixar de pensar que també podria ser l’inici d’un camí que pogués portar a reproduir-ho.

"No podem fer com si res davant d’aquests rebrots. Ens ha costat molt –ens està costant molt— superar i vèncer tota aquella ronya que va provocar tantes morts i tants patiments"

Memòria d’una salvatjada

L’11 de setembre de 1978, en plena Transició, una manifestació convocada pel PCE(i) recorria els carrers de Barcelona sota el crit de «Fora les forces d’ocupació». En arribar al carrer Ferran, el pas barrat per la policia va obligar alguns manifestants a buscar un camí alternatiu cap a la plaça Sant Jaume. Entre ells hi havia Gustau Muñoz, un jove militant de només 16 anys, que poc després va caure assassinat per un tret de bala per l’esquena disparat per un policia.Ni tan sols el seu enterrament va estar exempt de repressió. Les autoritats van avançar quatre hores el sepeli per evitar que es convertís en un acte de protesta. Quan els seus companys van arribar a l’Hospital Clínic, Gustau ja havia estat enterrat.Aquest divendres, en el marc dels Premis 2N a la lluita antifeixista i per les llibertats, Marc Muñoz ens va recordar que la memòria ha d'anar sempre acompanyada de justícia, reconeixement i reparació. L'acte també va reconèixer la trajectòria de Dones de Lleida, amb 45 anys de lluita feminista a la ciutat, i el compromís social i polític del Clapton CFC, un club que es defineix com a antifeixista, antisexista, antiracista i antihomòfob.Com deia Neus Català: «L’única mort que em preocupa és la de la memòria». Per això és tan important mantenir-la viva, amb tota la seva força i dimensió política: per aprendre del passat, recuperar forces i continuar avançant.I d’aquí la importància dels Premis 2N a la lluita antifeixista i per les llibertats, un guardó creat l'any 2018 per l'Ateneu Cooperatiu la Baula inclòs dins d’un cicle de més de 20 actes organitzats per entitats de Lleida que ha esdevingut referencia imprescindible a la nostra ciutat.Perquè recordar no és només mirar enrere: és també una manera de fer justícia i de construir futur.

"Perquè recordar no és només mirar enrere: és també una manera de fer justícia i de construir futur"

Memòria, justícia i reparació: els premis 2N

Entà compréner era realitat actuau dera Val vam a enumerar quauques dates, actes, e arguments que mos ajuden a hè'c.Es prumèrs poblants d’Aran se remonten fòrça facilaments ath Neolitic e Edat deth Bronze. Testimòni d'açò son es alinhaments litics, es enterraments, desparières destraus de pèira ja polida e es petroglifics deth Plan de Beret, de Coeilàs, o der Estanh Nere deth Horcalh. Es pèires de Mijaran, Uelh de Garona, Arroja, Hilhòla e Hicada, mèrquen eth pas des prumères civilizacions que remontèren eth cors dera Garona e dera Palharesa en&nbsp;direccion entà Ibèria e entara Gàlia respectivaments.Enumeracions diuèrses coma era tribu des Garumne de qui hè mencion Cesar, o eth pòble Airenosi deth quau parle Polibi enes moments d’Anibal ne son es pòbles indigènes qu'abitauen en moment dera aucupacion romana, es territòris que posterioraments formèren era Civitas des Convenae. Pompeo ath sòn retorn d’Ispània dempús dera derròta de Sertòri sus er an 72 a.C. fondèc era vila de Lugdunum en emplaçament dera actuau Sent Bertran de Comenge. Des d’aquiu e aprofitant er antic camin que remontaue era Garona se bastic era cauçada Petrae Albae que pren eth sòn nòm der antic nòm deth Pòrt dera Bonaigua e qu’amassarie Tolosa e Lugdunum damb es tèrres ispanes.

"Des d’aquiu e aprofitant er antic camin que remontaue era Garona se bastic era cauçada Petrae Albae que pren eth sòn nòm der antic nòm deth Pòrt dera Bonaigua e qu’amassarie Tolosa e Lugdunum damb es tèrres ispanes"

Aran, prehistòria e antiquitat

Ma filla estudia al complex educatiu de la Caparrella, als afores de Lleida. Molts dies, hi arriba en transport públic. En autobús. Des de l’estació d’autobusos de Lleida o des de la parada de la gasolinera Colomé, a l’antiga N-II.Quan puja a l’estació d’autobusos, hi ha lloc per seure. L’autobús enfila la rambla de Ferran. Va fent parades. Però, a Indíbil i Mandoni, no queden seients lliures. I, la gent que puja a les següents parades, ha d’anar plantada.Arriba un punt, quan està tan rebotit -gent asseguda i dreta-, que l’autobús se salta parades. Més d’un dia, ma filla, quan s’espera a la gasolinera Colomé, ha vist 5 o 6 autobusos de l’L10 -la línia de la Caparrella- que passen davant seu i no paren.Això a l’anada. Perquè, a la tornada, és pitjor. Una muntanya de viatgers a la parada. Cops, empentes i rodolons. Un dia, van fer caure ma filla i es va fer mal al genoll. Un altre dia, a un noi se li van tancar les portes just darrere seu i la motxilla li va quedar com un acordió. Un altre dia, a un noi quasi l’atropella l’autobús quan era punt de pujar. I un altre dia, un noi que era a mig pujar, com que l’autobús va arrencar furient, va caure a terra. La llei de la selva, la llei del més fort, tonto l’últim.El servei de l'L10 és deficient. Fa 20 anys que és deficient. Ho sap tothom i és profecia. Molts estudiants arriben tard a classe i han de tornar tard a casa. Perquè, a segons quines hores, hi ha poca freqüència de pas -entre les 11:05 i les 13:05, de dilluns a dijous, no hi ha autobús. I perquè els autobusos no poden, amb tants passatgers.Ni la Paeria ni Autobusos de Lleida són prou bons per arreglar-ho. Que potser no saben quanta gent estudia i treballa a la Caparrella? Va, us ajudo: a la Caparrella, amigues i amics, hi ha un institut de secundària i formació professional, INEFC, l’Escola d’Hostaleria i Turisme, l’Institut Gaudí de la Construcció, edificis de la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Grup de Sanejament Porcí i fins i tot la DOP Garrigues!Feu alguna cosa, per favor. No pot ser, tan pocs autobusos per a tants milers de persones. Molts usuaris viuen l’experiència d’agafar l’L10 com un insult. Un insult d’anada i tornada.

"El servei de la L10 és deficient, i fa 20 anys que ho és. Ho sap tothom i és profecia que molts estudiants arriben tard a classe i han de tornar tard a casa"

L'autobús de la Caparrella (un insult d'anada i tornada)

Bon dia&nbsp;Avui poso en valor que estem en un estat de dret que garanteix els drets de les dones que són drets humans. Ara se’n està qüestionant algun, on hem arribat!!, perdrem&nbsp;aquesta empara ?? ho recordo als i les oients d’Ua1 ràdio i els dono les gràcies per escoltar aquesta opinió !! .Aquesta darrera setmana Lleida ha esdevingut la capital del feminisme, no hi va estar tot, es cert,&nbsp;però hem tingut l’oportunitat de gaudir d’unes jornades històriques, el&nbsp;I Congrés de Dones que Mouen ciutats amb molt talent i molta sororitat. Felicitació a les organitzadores!!Encara parlem de desigualtat entre dones i homes al 2026, de manca d’oportunitats i de falta d’equitat i segons les prediccions n’haurem de continuar parlant fins al 2150, ja que les expertes diuen que caminem molt lentament,&nbsp;pot ser?&nbsp;per tant, així ho farem, en continuarem parlant!!Quan es va començar a parlar de l’esdeveniment, el món veïnal es va sentir interpel·lat i des del primer moment vam participar en tot el que ens vam demanar, una salutació especial a les dones que l’han representat! Juntes amb altres col·lectius es va veure necessari que hi hagués un espai per explicar els projectes de la ciutat “L’Àgora de les Dones” va superar totes les previsions!Nosaltres vam presentar la Guia de Recursos “Totes som Punts Lila de la FAVLL” un treball coral de la CONFAVC per sensibilitzar contra les violències masclistes a la nostres veïnes i veïns i donar informació clara i concisa a qui ho necessita; impulsat per la Comissió de Barris Violetes, el Grup motor, més dones del món veïnal implicades, el Cercle Violeta de Balàfia, el comerç de diferents barris i de proximitat i l’ajut de l’administració. A Catalunya, fins ara, aquest any,&nbsp;hi ha hagut 4 dones assassinades! Prendre la paraula es un acte d’homenatge cap a elles!Acabo amb un desig&nbsp;i una proposta: que n’hi hagi més de Fòrums com aquest amb l’administració implicada! De part de les entitats, món veïnal i voluntariat fa molts anys que ens apleguem per a treballar i reivindicar, aviat a Barcelona hi haurà el XXII Fòrum Contra les Violències de Gènere, amb el Títol “Plantem Cara a la Cultura de la Violació”, us convidem a participar !&nbsp;&nbsp;

"Encara parlem de desigualtat entre dones i homes al 2026, de manca d’oportunitats i de falta d’equitat i segons les prediccions n’haurem de continuar parlant fins al 2150"

Drets de les dones

En cloure el mandat de la coratjosa i tenaç Coordinadora de la territorial de Lleida de l’ANC,&nbsp;ha estat elegit per al següent mandat un candidat responsable, netament independentista, que practica el que s’acorda a la Territorial en consonància amb els objectius nacionals de la nostra entitat, en resum, un líder dels que anomenem com de pedra picada. Només caldria deixar-lo actuar i que es culminin els seus projectes que per altra banda encara són els de molta gent decebuda amb el passat recent. I aquests projectes de futur, democràtics, pacífics i irrenunciables per molts ciutadans de Catalunya, que fa temps que van estar arrabassats, a l’estil Trump o Putin. Fa poc que per enèssima vegada van fracassar tant per acció dels polítics catalans com pel govern de dretes de l’Estat, que en lloc de diàleg i negociació van aplicar violència policial i judicial. I no oblidem que en l’aplicació del 155 i del «a por ellos» van estar secundats i aplaudits pels grans partits espanyols. Les conseqüències de manca de diàleg, d’aplicació de violències a dojo amb 1.066 ferits, i condemnes de molts anys de presó i inhabilitació a més de confinament de molts catalans que de forma pacífica només volien votar, han estat criticades per moltes instàncies europees. Per reblar el clau en contra del lawfare de les altes instàncies judicials espanyoles contràries a la Llei Orgànica d’Amnistia de l’1 de juny de 2024, el 16 de juliol de 2026, el TJUE va emetre dues sentències que entre altres disposicions decretaven que no afectava els interessos europeus i fons UE, que no va haver terrorisme i que no perjudica la llei d’igualtat. Malgrat tot el Tribunal Supremo i el Tribunal de Cuentas arrosseguen els peus i dilaten la seva obligació. Ho retarden tot en aplicació de la màxima «el que pueda hacer, que haga», del Sr. Aznar, com si es tractés d’un dogma de fe, a més que alguns alts dignataris segueixen les consignes dels que els van ascendir o alzinar. No els sona?Algun dia n’aprendrem? Ja veig que no, ni cobrant per endavant ens en sortim. Ja veiem que del català a Europa ni hi és ni se l’espera. No serà que amb totes les puntades i obstacles del PP i de Vox s’hi ha sumat que la petició del PSOE ha anat amb el fre de mà i sense pitjar l’accelerador? I això que a manta vegades algun partit del nostres ha votat igual que les dretes i ultradretes. I tancada la legislatura les promeses arrencades per algun altre partit de casa com ara la condonació del deute, l’acompliment de les inversions pressupostades, l’increment del finançament, el traspàs de rodalies, el traspàs de competències en immigració i la bíblia en vers s’han quedat al tinter dels innocents. Mentre, el govern actual de Catalunya del PSC, celebra l’11 de Setembre a 1.000 Km de casa, desprestigia la bona feina de Ferrocarrils de la Generalitat enfonsant-la en el fang d’unes rodalies «propietat» d’uns maquinistes de Madrid que retenen in aeternum el 51% de la nova empresa... Quina creu!&nbsp;

"Algun dia n’aprendrem? Ja veig que no, ni cobrant per endavant ens en sortim. Ja veiem que del català a Europa ni hi és ni se l’espera"

Algun dia n'aprendrem?

És clar que vivim en una època plena de contradiccions. D'una banda, som tesimonis de guerres,conflictes, desigualtats, polarització i pèrdua de confiança a les institucions. Per altra banda, veiem com persones de diferents cultures, religions i nacionalitats s'uneixen per construir un món més just i solidari. Com podem comprendre aquestes dues realitats? Des de la visió bahà'í, la humanitat travessa dos processos simultanis: un de desintegració i un altre d'integració. El procés de desintegració és evident que es manifesta en el deteriorament de les estructures socials que ja no responen a les necessitats de la humanitat. Els prejudicis, l'egoisme, el materialisme i la divisió debiliten els vincles entre les persones i posen de manifest les limitacions dels models del passat.Tot i això, juntament amb aquest procés sorgeix un altre ple d'esperança: hi ha un procés silenciós d'integració i de construcció. Cada cop som més conscients que compartim un mateix planeta i un des, comú. La cooperació internacional, la defensa dels drets humans i els esforços per superar els prejudicis reflecteixen aquesta creixent consciència de la nostra unitat i no som pocs els que estem treballant per això al món. Aquesta visió dels dos processos m'ajuda personalment, a comprendre què està passant, aquesta perspectiva ens ajuda a mirar el present sense caure ni en el pessimisme ni en una esperança ingènua.La desintegració ens mostra allò que necessita transformar-se; la integració ens recorda allò que podem construir junts. Ara, hem de decidir quin paper volem exercir en aquests processos. No n'hi ha prou ambobservar els esdeveniments: cadascú de nosaltres pot contribuir a la integració mitjançant el diàleg, la justícia, l'educació, el servei i l'eliminació dels prejudicis… Potser el veritable desafiament del nostre temps és comprendre que la unitat en diversitat no és només un ideal per al futur, sinó el secret per a la pau.

"La cooperació internacional, la defensa dels drets humans i els esforços per superar els prejudicis reflecteixen aquesta creixent consciència de la nostra unitat i no som pocs els que estem treballant per això al món"

El desafiament del nostre temps: entre la desintegració i la integració: una mirada al que està passant

Podem banalitzar la diferència entre la dreta i l’esquerra dient que uns són els bon i els altres els dolents. Aquesta banalització és falsa i, a més, ens porta a un maniqueisme molt contraproduent. Pensar que no hi ha bons i dolents en un i altre plantejament polític i ideològic és un greu error.Per això, acostem-nos a alguna de les diferències ideològiques, independentment de la qualitat moral de la persona si és de dretes o d’esquerres. N’hi ha vàries, però voldria centrar-me en una que és fonamental. Les dretes pensen que la realitat és com és i que cal tenir en compte la seva naturalesa per gestionar-la sense poder-la transformar. Mentre que les esquerres consideren que la realitat, especialment la social, és com és perquè un determinat sistema l’organitza d’aquella manera. Llavors, és pot transformar la societat canviant el sistema. Aquesta diferència també es manifesta en com considerem la naturalesa humana. Els de dretes la consideren immutable, i el d’esquerres moderable a l’ideal. Per exemple, el de dretes considerarà la corrupció com a&nbsp;part de la natura humana i que, com a molt, es pot controlar o reprimir, fins a cert punt, a través de l’educació i/o la llei. Mentre que el d’esquerres considerarà la corrupció com a símptoma d’un sistema social malalt que desapareixerà quan curem la societat.Cadascú que se situï allí on més s’identifiqui, però seria molt convenient superar la reducció simplista del maniqueisme de bons i dolents.

"Cadascú que se situï allí on més s’identifiqui, però seria molt convenient superar la reducció simplista del maniqueisme de bons i dolents"

Dreta i esquerra

La tenda de campanya és una solució habitacional bàsica que els joves han convertit en símbol de protesta per la manca d’accés a habitatges. Quinze anys després del 15-M, els indignats han tornat a acampar a Madrid. Ara són uns altres els joves, però el motiu és semblant.Si aleshores es reclamava la condonació de les hipoteques, la protesta actual respon a un altre tipus de desnonaments vinculats al lloguer. Tant se val. Sigui de compra, sigui de lloguer, l’habitatge s’ha convertit en una quimera per a aquells que aspiren a viure entre quatre parets. D’aquest pou de frustració, els partits en volen treure aigua, encara que no n’hi hagi prou per a tothom. D’aquell ja llunyà càmping del maig del 2011 en va néixer, per exemple, un moviment que arribaria a situar-se en el tercer lloc del Congrés. És cert que Podem va tenir poc recorregut, tot i que una de les seves branques continuï governant en coalició amb el partit de Pedro Sánchez. Almenys, fins d’aquí a un parell de mesos.Les dades ens diuen que un 73% de la població d’Espanya disposa d’un habitatge en propietat, encara que sigui a mitges amb el banc. Res a veure amb Alemanya, un país amb molts llogaters i on el percentatge de propietaris es redueix al 47%. O bé l’opulenta Suïssa, on els llogaters també són més nombrosos que els propietaris. El cas d’Espanya recorda més el d’Itàlia i el de l’àrea mediterrània en general, països on la compra d’habitatge és un mètode tradicional d’estalvi. Potser es per això que penso en la poca força real que tenen els llogaters al nostre país i, òbviament, el tindran a les urnes. Tot i que el soroll als carrers ja s’ha fet força elevat.El Govern ha tingut vuit anys per posar mà als habitatges turístics i a l’oferta gairebé inexistent d’habitatge públic. Massa problemes per resoldre’ls amb un parell de decrets improvisats i derogats a contrarellotge que han desembocat en eleccions anticipades. Guanyi qui guanyi, sempre ens quedarà la tenda de campanya com a últim recurs d’habitatge. Doncs el recurs de fa uns anys de viure sota un pont, ara diuen em que ja no es porta...&nbsp;

"Massa problemes per resoldre’ls amb un parell de decrets improvisats i derogats a contrarellotge que han desembocat en eleccions anticipades. Guanyi qui guanyi, sempre ens quedarà la tenda de campanya com a últim recurs d’habitatge"

EN DIRECTE

Opinió