I ara la guerra a Pèrsia, és a dir, a l’Iran i el seu entorn geogràfic. Hi ha múltiples explicacions d’aquesta guerra. Que si la possible obtenció d’armes nuclears per part del règim dels Aitol·les. Que si atacant a l’Iran s’ataca a la Xina ja que aquesta depèn de l’energia que li proveeix aquell. Que si és un moviment estratègic de mig i llarg termini per trencar un ordre mundial que permetia el creixement de la Xina. Que si diverses altres explicacions. Segurament que entre totes s’explica el perquè d’aquesta nova guerra que promet ser molt crua i més llarga del que diuen i volen. Però les explicacions acaben sent justificacions. Són necessàries per entendre però no ho haurien de ser per justificar.Explicar és una activitat de l’ordre intel·lectual. Justificar n'és una de l’ordre moral. L’ordre intel·lectual és del pla del Ser i l’ordre moral ho és del pla del que hauria de ser. El humans necessitem dels dos plans: el del Ser, i per tant de la comprensió, i el de l’Haver de ser, és a dir, de l’esperança en com haurien de ser les coses encara que ara no ho siguin.El que està clar és que ara per ara el món està fet d’una manera tal que hi ha amos de vides i hisendes i poden fer de nosaltres una mica, o bastant, el que volen. Però això no ens ha de treure la capacitat crítica projectant com haurien de ser les coses i no ho són. No hi hauria d’haver persones que són mestresses de vides i hisendes de cap altra persona. Ningú li hauria de poder prendre la vida, i els seus béns, de ningú altre. Malgrat el realisme de com és el món no perdem el dret i l’esperança que ens aporta la crítica.Josep Maria Forné - Professor de Filosofia

"El que està clar és que ara per ara el món està fet d’una manera tal que hi ha amos de vides i hisendes i poden fer de nosaltres una mica, o bastant, el que volen"

Amos de vides i hisendes

Passat el quart any i pel cap baix, s’han produït 500.000 morts, 1.500.000 de ferits i milions&nbsp;de damnificats entre tots dos contendents, a més de milers i milers d’edificis, habitatges, equipaments públics i instal·lacions energètiques destruïdes a causa de la guerra que Rússia va declarar a Ucraïna. I l’agressió continua perquè els poderosos ho volen tot i més, atès que sota l’aparença de democràcies, qui resulten elegits, o no, són majoritàriament autòcrates, dictadors o dèspotes que no en tenen mai prou i per aconseguir-ho utilitzen la seva població com a carn de canó, per tal d’assolir les seves ambicions d’acaparament de territoris, minerals, petroli... I en aparença els comicis convencen majories d’electors, alguns dels quals se’n penedeixen quan ja no hi són a temps, i si hi ha manifestacions contràries a les autoritats hi pot haver alguna mort en algun país, o a milers i milers en altres, com en el cas de la república teocràtica de l’Iran. I en el panorama mundial les agressions s’incrementen perquè les poques institucions internacionals creades per enraonar i resoldre conflictes de tota mena&nbsp;estan lligades de mans i peus, i abandonades o ignorades pels que més manen.Davant d’aquest desgavell de violències, crims de guerra i genocidis diversos, els fabricants d’armes recomanen duplicar els pressupostos estatals per comprar-ne més mentre la població s’empobreix i precaritza la seva supervivència, s’empitjoren les possibilitats de formació dels infants i es debiliten els sistemes sanitaris.A més trobem problemes de comprensió per part de bastants països respecte al funcionament d’altres estats o comunitats d’estats, com la Unió Europea, a la que no se li atorga cap credibilitat de tenir un funcionament viable, i en aquest cas no parlo només de Trump sinó que el mateix Obama tampoc ho entenia, i ens trobem en altres situacions de conflictes no resolts o aparentment tancats per mitjà de derrotes militars que posteriorment rebroten i es perpetuen.&nbsp;En aquest panorama em pregunto si som prou racionals alhora de resoldre conflictes. Cal arribar a l’extrem de provocar o entomar actituds bel·ligerants, hostils i de guerra? Rumiem amb prou profunditat els resultats previsibles als que ens conduirà cadascuna de les possibles solucions per les que ens decantem? Aprofundim amb generositat i humanisme les discrepàncies que diàriament produeix la vida en societat tant a nivell personal, professional, associatiu, polític i de diàleg i enteniment entre nacions? També em pregunto, quin estadi d’evolució antropològica hem assolit fins ara les persones i quant ens falta per esdevenir veritables éssers humans? Posem en pràctica tots els mecanismes possibles per accelerar processos d’equilibri i respecte amb la resta d’ésser vius i amb harmonia i capteniment amb el medi ambient alhora que revertim la profunda contaminació de rius, boscos, grans superfícies marítimes i atmosfèriques?També crec que ens cal a tots actituds de solidaritat, cíviques i pacífiques.Josep Maria Currià - ANC Lleida

"En el panorama mundial, les agressions s’incrementen perquè les poques institucions internacionals creades per enraonar i resoldre conflictes de tota mena estan lligades de mans i peus, i abandonades o ignorades pels que més manen"

En quatre anys 500.000, 1.500.000...

El cas de Jeffrey Epstein i la llarga llista d’amics, coneguts i saludats que van participar en les seves atrocitats està posant al descobert una realitat que, per més assumida que la tinguéssim, no deixa de resultar terrorífica: vivim en un món controlat per veritables monstres. L’últim amic en sortir a llum pública ha estat el príncep Andreu d’Anglaterra. Un gran cop dur als Windsor, la tan estimada família pel poble anglès.Hi ha molts aspectes d’aquesta història que ens deixen petrificats. El principal de tots ells és que s’estigui parlant amb total normalitat d’abús infantil, de xarxa organitzada de tràfic de persones i de violència desfermada contra les dones, i que aquí no cremi res. Més aviat al contrari, es parla del que va passar i dels seus responsables com si es tractés d’un exemple més, potser una mica més bèstia i a gran escala, però un exemple més. A hores d'ara ja no hi ha ni un pam de net.Però el cas Epstein és molt més que això. Per descomptat que el més cridaner és que tot un president dels Estats Units hi tingui un vincle directe (tot i que, diguem-ho clar, d’aquest personatge tampoc ens sorprèn res) i que alguns grans noms de Hollywood es prestessin a parlar en codi per correu electrònic per, presumptament, assistir a “festes” que permetien violacions en massa. Però a banda del més mediàtic -a més de revelar que els rics tenen vicis ocults, resulta estrany, no?- el més angoixant és la consciència, creixent i desoladora, que per més debats socials que obrim aquells que ostenten el poder sempre trobaran el camí cap a la impunitat. Una bona prova és que als arxius d’Epstein han aparegut derivades catalanes (el captador de Barcelona) o d’espanyoles (Aznar, un altre del que tampoc calia esperar gestes humanitàries) i a casa nostra els mitjans ho han tractat com un titular setmanal més.Ha mort gent en estranyes circumstàncies, hi ha milers de víctimes i hi ha governs esquitxats, i continuem actuant com si qualsevol acte de crueltat fos digne de matís. Però no. En aquest món hi ha persones dolentes per naturalesa que es creuen amb el dret de sotmetre els altres als seus repugnants capricis. I dit això, cal recordar que aquesta trista història ens interpel·la a totes i tots per igual.Marc Ceron - President Associació Empresa Familiar de Lleida

"Ha mort gent en estranyes circumstàncies, hi ha milers de víctimes i hi ha governs esquitxats, i continuem actuant com si qualsevol acte de crueltat fos digne de matís"

Epstein, el final que desitjem

Us heu imaginat mai com pot ser Lleida al 2050? D’aquí uns 25 anys més? Probablement els que teniu fills, nets, nebots, coneguts..., que ara estan a l’etapa infantil, quan arribin aquest any ja seran joves-adults. Us heu imaginat com serà la seva vida llavors? Creieu que tal com està l’habitatge ara, i com anem retrocedint en els drets en aquest sentit, podran tenir el seu propi habitatge? Creieu que encara estaran vivint amb vosaltres, els pares, perquè no ho podran pagar, com ja passa ara? Podran tenir una feina estable per viure autònomament? Creieu que no podran acabar mai vivint al carrer? Tant de bo, sigui que no, però la veritat és que mentre van creixent les desigualtats, i els més rics són cada més rics, i la resta cada cop anem perdent més drets i degradant-nos, és difícil que aquestes situacions no passin.&nbsp;&nbsp;Creieu que el sistema els protegirà? Creieu que hi haurà els suficients recursos per a què tot això no passi? La resposta és que no, i continuarà essent, si no ens mobilitzem a favor de les persones que pateixen i es troben en situació vulnerable i la defensa dels seus drets. I per això, cal que com a ciutadans habilitem espais de trobada i de compartir la vida. El repte és la inclusió, en què totes les persones se sentin que pertanyen a la societat. I nosaltres afegim, que el repte també és la convivència. Celebrar la vida en comunitat amb els seus llums i ombres, compartir emocions i sentiments, èxits i fracassos… Oferir un lloc de sentit i pertinença, un lloc de trobada fraternal, horitzontal. A la comunitat sentim acollida, responsabilitat i compromís. Les relacions socials són clau, tant com l'habitatge, per al desenvolupament de qualsevol persona. La convivència fa avançar, en contra de l’oposició entre col·lectius que l’únic que fa és aturar o frenar.&nbsp;&nbsp;Des d’Arrels Sant Ignasi defensem la necessitat d’obrir espais d’informació, sensibilització i diàleg amb la ciutadania i el veïnat. La convivència no s’imposa: es construeix amb transparència, escolta i corresponsabilitat. Només així es poden desmuntar pors infundades i generar vincles basats en el coneixement mutu i el respecte. Reiterem la nostra voluntat de formar part activa d’aquest diàleg, aportant la mirada dels i les professionals que treballen diàriament amb persones en situació molt precària, i posant al centre les persones, no els estigmes. Creiem que el moment que vivim, no ens podem permetre moure ni un mil·límetre en els discursos populistes que atiïn el foc del racisme, la xenofòbia, l’aporofòbia i l’odi. Totes aquelles persones que es posicionen en contra dels serveis per a persones que pateixin, estan apartant una realitat que no desapareixerà per molt lluny que la vulguin de casa, al contrari, així encara s’agreuja més la situació i no es resol la fragmentació social. És un deure promoure els valors d’una cultura de l’acollida, la solidaritat i de l’hospitalitat. Una societat que tolera les desigualtats, es converteix en còmplice que aquestes creixin.&nbsp;&nbsp; Rosa Majoral i Josa - Directora d'Arrels Sant Ignasi

"Totes aquelles persones que es posicionen en contra dels serveis per a persones que pateixin, estan apartant una realitat que no desapareixerà per molt lluny que la vulguin de casa"

Discursos de dominació

Temps de tot: vent, boira, sol, aigua... Només falta la neu. Bueno, no ens falta, la tenim a les muntanyes i benvinguda&nbsp;que és. Ara cal anar buidant els pantans per no tenir cap ensurt d'inundacions per si plogués molt a la primavera. Seria perillós i molt per els que vivim a l'horta i prop de les lleres dels rius. De fet, l'aigua va per on li toca, però els que hi viuen i gaudeixen dels seus habitatges potser no sabien que l'aigua no mira qui té al davant ni si fa mal. Ella va corrent avall. Dit tot això, és hora de reflexionar i canviar per una temporada les costums i atendre als familiars que tenim més aprop, que cuidem, estimem i som el seu suport de nit i de dia. Per això, aquesta és la meva ultima opinió del mes de febrer. Qui sap si d'aquí uns mesos i si acepten altre cop la meva humil col·laboració, a la emisora UA1 Lleida Ràdio, doncs ja anireu sentin les meves opinions. Les dones som el puntal de la familia: a la casa, al treball, a l'horta, cuidant de les netes i net... També dels fills! Tot té el seu temps! Cada dia viscut es un dia més per viure i recordar. Núria Martínez Torrebella - Lleida

"Dit tot això, és hora de reflexionar i canviar per una temporada les costums i atendre als familiars que tenim més aprop, que cuidem, estimem i som el seu suport de nit i de dia."

Temps, cura i reflexió

Sembla evident que, tractant-se de Donald Trump, és impossible preveure per on aniran acabant les coses. Cada dia ens està demostrant que te una personalitat immadura, egoista i creguda: precisament per això resulta del tot imprevisible. Afortunadament, com els nens i els borratxos, sempre sol dir el que pensa, cosa que, en les relacions entre adults, i menys en política, no sol ser mai gaire recomanable.&nbsp; Divendres passat el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica va dictar sentència definitiva sobre les impugnacions que s’havien plantejat contra els aranzels que el Sr. Trump havia imposat el dia 2 d’abril de 2025, el Liberation Day segons ell, sobre una gran majoria de les importacions dels Estats Units d’Amèrica. En la seva sentència, el Tribunal Suprem conclou que només el Congrés tenia competència per imposar aquests aranzels i els declara il·legals. Dels nou magistrats que componen el Tribunal, sis van ser d’aquesta opinió i només tres van votar en contra. Val la pena remarcar que dos dels tres magistrats designats pel propi Trump van considerar que eren il·legals. No es tracta només d’una notícia de caràcter internacional. Els aranzels van tenir una afectació important per a les nostres exportacions agrícoles, principalment les d’oli i vi, als Estats Units. De fet, des de la seva vigència ja s’havien detectat efectes negatius sobre el volum de les exportacions i el seu preu. La sentència, per tant, constitueix una bona notícia, que afecta directament les nostres comarques. Dono per descomptat que, tal i com ja ha anunciat el Sr. Trump, intentarà esquivar la decisió i intentarà tornar a imposar els aranzels per altres vies. Però la rebolcada ha estat de traca i ja no li treu ningú. Per aquest mateix motiu, és pràcticament impossible deixar de considerar il·legals els aranzels cobrats durant tot aquest període. I resulta perfectament plausible exigir el seu reemborsament. Simeó Miquel - Advocat

"Dono per descomptat que, tal i com ja ha anunciat el Sr. Trump, intentarà esquivar la decisió i intentarà tornar a imposar els aranzels per altres vies. Però la rebolcada ha estat de traca i ja no li treu ningú."

Bona notícia per als exportadors del nostre camp als EUA

Aquest passat dimecres Gabriel Rufian presentava a&nbsp;la sala Galileo Galilei de Madrid la seva&nbsp;proposta d’unió de les esquerres espanyoles sota el títol de 'Disputar el presente para ganar el futuro' per tal de "ganar provincia a provincia a Vox". Rufian fixava com a eixos programàtics bàsics la defensa de polítiques socials, especialment en habitatge i condicions de vida, la coordinació davant de l'avenç de l'extrema dreta, el reconeixement de la pluralitat territorial i l’impuls de mesures progressistes comunes. I així, sense més, llençava&nbsp;l’enèsima proposta de salvar Espanya de la dreta, emulant aquell lema que el PSC de Chacón va presentar el 2008 advertint-nos, referint-se al PP, allò de que “si tu no vas, ells tornen”. I és que, efectivament, seria una inconsciència negar que VOX i PP ocupin la presidència de l’Estat espanyol és una gran amenaça per les llibertats individuals i col·lectives, l’avenç social i el conjunt dels Països Catalans. Però aquesta lluita, aquest treball, aquesta unitat no es pot fer, novament, des de la subordinació. Deia el, pel que sembla, encara portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats: "¿Qué sentido tiene que catorce izquierdas representando lo mismo se presenten en el mismo sitio? ¿Quién se presenta en Girona, en Sevilla, en Valencia, en Madrid…? ¿Vale la pena seguir compitiendo entre nosotros para ver quién es más puro y quién hace mejores tuits?". Una proposta que, si es complís, per exemple, a Barcelona, implicaria que ERC i la CUP (en cas que es volgués tornar a presentar) s’haurien de retirar en benefici dels Comuns, una formació política d’esquerres amb una visió i un centre de gravetat evidentment hispanocèntric. I és evident, també, que a Espanya l’esquerra, on situaríem Podemos i Sumar, té una mala relació de ferro que fragmentarà el seu discurs, una situació que la proposta de Rufian podria esmenar, però tant&nbsp;Galicia, com País Vasc com arreu dels Paisos Catalans tenen forces d’esquerres amb un eix principal ineludible de l’emancipació social, l’alliberament nacional. Això vol dir que cal girar l’esquena, com diu Rufian, als barris obrers de Vallecas? En absolut perquè en l’ADN de les esquerres esta inscrit l’internacionalisme i la solidaritat de classe, però com deia fa poc el portaveu d’EH Bildu OSkar Matute “la unidad no puede ser un objetivo en sí mismo, sino una consecuencia de compartir objetivos políticos y sociales claros. No hay que confundir la unidad de acción política con la unidad electoral”. Asseguem-nos i busquem, des de les esquerres, punts de trobada des del respecte mutu i, en el cas dels Països Catalans, amb una proposta centrada i aterrada al nostre territori, independentista i d'esquerres real com piulava fa pocs dies l’Alcalde de Girona, Lluc Salellas. "Qualsevol proposta que no tingui l'independentisme com a punt central o que busqui diluir la proposta nacional i social per apuntalar l'Estat, no ens hi trobaran" reblava Non Casadevall. Si no es fa així, la nova proposta d'unió de les esquerres deixa el dret d’autodeterminació al vagó de cua, com una molèstia que cal incorporar en un dels marges del programa, com un epítet republicà en la declaració de principis del PSOE.

"La nova proposta d'unió de les esquerres deixa el dret d’autodeterminació al vagó de cua, com una molèstia que cal incorporar en un dels marges del programa, com un epítet republicà en la declaració de principis del PSOE."

La Unió de les esquerres, capital Madrid

No estic gens de desacord amb les polítiques dissuasives de la utilització del cotxe particular per moure’ns per la ciutat. Encara més, molts cops he defensat les zones blaves com una de les estratègies, encara que sigui a costa de rascar-nos la butxaca, per convèncer els ciutadans a deixar el cotxe a casa i caminar o bé agafar la bicicleta. Lleida és una ciutat d’unes dimensions prou assequibles per poder deixar el cotxe i moure’ns amb relativa facilitat. Ara bé, com a contrapartida l’ajuntament ens ho hauria de posar fàcil i hauria de tenir una estratègia que com a mínim fossi coherent. M’explico, per un costat pinten pràcticament tota la ciutat de blau, si vols utilitzar el cotxe paga per aparcar a la via pública. Però per un altre, permeten l’aparcament en doble filera davant les escoles per deixar i recollir la quitxalla. No només ho permeten, ho garanteix la guàrdia urbana. El problema és complex, perquè a diferència de la resta d’Europa, no tots els nens i nenes van a l’escola del seu barri, d’aquí el caos de cotxes a les hores d’entrada i sortida, sobretot, de les escoles concertades. És evident que si el sistema educatiu ho permet, els pares poden triar l’escola on portar els seus fills, però totes haurien de tenir les mateixes condicions d’accessibilitat. L’ajuntament no hauria de permetre, només a alguns, saltar-se les normes. L’aplicació de la normativa hauria de ser per tothom igual. Quina mena d’educació estem donant quan els nostres fills veuen que aparquem en doble filera i el guàrdia urbà encara ens somriu! L’altra cara de la moneda la trobem en els usuaris de les zones de càrrega i descarrega que fan mans i mànigues per no saltar-se la normativa i van de bòlit amb l’aplicació per no passar-se de mitja hora. L’equip de govern de l’ajuntament s’ha pres una mica de temps en reflexionar i trobar solucions per millorar la mobilitat dels que necessiten el vehicle per treballar? S’ha tingut en compte els serveis públics com a alternativa, al vehicle privat, per poder tenir una xarxa eficient i ràpida d’autobusos per desplaçar pares i fills fins a la porta de les escoles i el lloc de treball. L’equip de govern d’aquest ajuntament es pren seriosament el tema de la mobilitat sostenible?&nbsp;&nbsp; En tot cas el que s’hauria de demanar a un ajuntament és que com a mínim sigui coherent amb les seves normatives i no discrimini a l'hora d’aplicar-les. Núria Marín Casas - Professora de música a secundària i membre de Dones Lleida

"Per un costat, pinten pràcticament tota la ciutat de blau, si vols utilitzar el cotxe paga per aparcar a la via pública. Però, per un altre, permeten l’aparcament en doble filera davant les escoles per deixar i recollir la quitxalla."

O tots frares o tots canonges

Bon dia i ben retrobats! Sempre hi ha a un moment per dedicar el nostre pensament a allò que vivim cada dia. Lo del dia anterior, a l'acabar la jornada, i lo que vindrà demà, ja veurem què serà. Sí, són moltes les activitats que ens venen present: sortir a caminar, anar a fer la compra, fer la bugada, preparar el dinar, recollir a les netes a on toqui, al net a la parada del bus... Perquè encara és petit&nbsp;i vol berenar de seguida que baixa l'esglaó de l'autobús perquè arriba amb una gana que dona bo de veure'l berenar. Ai, però una trucada a primera hora del matí, o al migdia, tot preparant el dinar, et canvia tots els plans i activitats... Segurament ja sabeu per on vaig. Em diuen, senyora, ha de venir ara mateix acompanyada per algú, li hem de fer una visita urgent i ha de ser avui. No mengi ni prengui cap líquid, l'esperem. Res, que agafo el cotxe i cap al lloc on et diuen. Ves per on, avui tocava anar a la piscina amb el net, doncs no ha pogut ser. Un altre dia serà i podré gaudir del seu i el meu temps de padrina. Lo que té la vida diària!

"Sempre hi ha a un moment per dedicar el nostre pensament a allò que vivim cada dia. Lo del dia anterior, en acabar la jornada, i lo que vindrà demà, ja veurem què serà."

La vida diària

A la comuna de Talteüll, al Rosselló, l’any 1971 es descobriren les restes d’un homínid que visqué fa aproximadament 450.000 anys, un dels testimonis humans més antics del territori que avui forma part de l’espai cultural català. El considerable volum del crani, molt notable per l’època, indica un desenvolupament cognitiu rellevant, compatible amb formes elementals de comunicació i amb una organització social vertebrada. L’existència d’aquesta estructura pressuposa jerarquies, lideratges i, inevitablement, conflictes interns. El fòssil presenta una fractura intencionada a la volta cranial, compatible amb l’extracció del cervell per part de membres del mateix grup, reafirmant la presència de jerarquies i conflictes i afegint-hi la presumpció de pràctiques caníbals. Per tot plegat, resulta científicament sostenible afirmar que el primer català documentat ja exercia funcions polítiques i que els seus companys van optar per menjar-se’l. La hipòtesi oberta ara és saber a quina branca de les esquerres pertanyia. Jaume Moya i Matas - Jurista i Consultor

"Resulta científicament sostenible afirmar que el primer català documentat ja exercia funcions polítiques i que els seus companys van optar per menjar-se’l. La hipòtesi oberta ara és saber a quina branca de les esquerres pertanyia."

El primer català documentat

Cada vegada que s’activa un pla d’emergències es repeteix un ritual gairebé previsible. Abans que el vent bufi amb força, abans que la pluja descarregui o abans que arribi qualsevol episodi advers, el debat ja està servit: era necessari? No s’ha exagerat? O com en aquest cas: No n’hi havia prou amb limitar-ho a Barcelona? L’activació recent del pla especial per risc de vent a Catalunya ha tornat a posar sobre la taula aquesta discussió. Hi ha qui qüestiona si calia estendre’l a tot el territori o si hauria estat suficient circumscriure’l a les zones més exposades. És una reacció comprensible, fins i tot humana. La prevenció, quan altera la quotidianitat, sempre genera incomoditat. Vivim instal·lats en una certa il·lusió de control. Ens costa acceptar que les decisions preventives no responen al que veiem per la finestra, sinó a escenaris de risc calculats amb criteris tècnics. No es tracta de si en aquell moment concret feia prou vent en un carrer determinat, sinó d’anticipar situacions potencialment perilloses en clau col·lectiva. Aquí apareix un element sovint invisible: la responsabilitat de les administracions.&nbsp; Governs i serveis d’emergència no activen plans per generar alarma, sinó per minimitzar conseqüències. L’objectiu no és encertar en la percepció ciutadana, sinó protegir la seguretat pública davant fenòmens que, per definició, són incerts. També hi ha una responsabilitat compartida. La ciutadania reclama protecció, però sovint observa la prevenció amb escepticisme quan implica cancel·lacions, restriccions o recomanacions de prudència. Volem institucions eficaces, però sense que la prevenció interfereixi gaire en la rutina. La prevenció té aquest punt paradoxal. Quan funciona, sembla exagerada. Quan falla, sembla insuficient.&nbsp;El balanç d’aquests dies és clar: diversos ferits malgrat l’activació del pla. Una dada que alguns utilitzen per alimentar la crítica. Però potser la lectura més honesta és una altra. Si amb el pla activat hi ha hagut incidents, quants n’hi hauria hagut sense cap mesura preventiva? No ho sabrem mai. I precisament aquí rau la seva eficàcia. Evitar mals majors que, per sort, no arribarem a conèixer. Una d’aquelles victòries silencioses que no fan titulars, però que expliquen el sentit profund de la prevenció.

"La prevenció té aquest punt paradoxal. Quan funciona, sembla exagerada. Quan falla, sembla insuficient. El balanç d’aquests dies és clar: diversos ferits malgrat l’activació del pla."

Prevenció incòmoda

Des de la Fundació Arrels Sant Ignasi vam presentar la setmana passada el llibre 'Històries que fan camí'. L’obra commemora el nostre 30è aniversari, celebrat l’any 2024. L’acte va tenir lloc a la Parròquia Sant Ignasi de Loiola i va reunir més de 100 assistents. Amb aquesta publicació, hem volgut deixar constància del nostre recorregut i dels valors que han marcat la nostra trajectòria. El llibre s’estructura en diversos capítols. El primer és un recull històric, redactat per l’historiador Manel Lladonosa Vall-llebrera. El segon capítol inclou un total de 32 relats de persones que han tingut alguna vinculació amb la nostra entitat—voluntàries, professionals i usuàries— que aporten una mirada personal i vivencial sobre el projecte. L’obra incorpora una entrevista d’El Truc Informatiu al Pare Joan Suñol SJ, fundador d’Arrels Sant Ignasi, i finalitza amb un capítol dedicat a l’humanisme, a càrrec del mateix Manel Lladonosa. Amb aquest llibre volem preservar la nostra essència, la nostra manera de fer i ser, els valors que transmetem, volem deixar constància del nostre recorregut, però sobretot posar veu a les persones que han format part d’Arrels Sant Ignasi al llarg d’aquests 30 anys, perquè són elles les que donen sentit a la nostra missió i les que fan possible que continuï avançant. 'Històries que fan camí' és una obra que recull veus, vivències i reflexions amb motiu del 30è aniversari de l'entitat, però sobretot és un llibre d’amor i amb amor. Potser no és un llibre perfecte, potser no és molt fashion o modern, potser ens hem deixat alguna cosa important, potser hi ha algú que no surt, però l’hem fet amb el cor i amb la intenció que quedés per escrit la nostra petjada. I per això, hem intentat que totes les fotos tinguin un significat i un sentit i moltes d’elles, són homenatges a persones que ja no estan amb nosaltres. Per tant, totes aquelles persones que heu passat per&nbsp;l’entitat o hi esteu vinculades, sentiu-vos representades en aquest llibre, encara que no us hi vegeu directament. I en aquest sentit, també al final de tot del llibre hem volgut fer un mosaic de persones claus, col·laboradores, i altres entitats amigues que simbolitza la gran feina que fan i que a vegades no és prou visible, per tal que tota l’entitat funcioni. També, cal posar en valor que ha estat un esforç fer aquest llibre, però ha valgut la pena per no deixar escapar l’oportunitat de tenir per escrit la nostra essència. En definitiva, agraïm aquest llibre i diem gràcies: gràcies perquè a través de les aportacions en el llibre, ens han transmès l’estima i l’encoratjament per la tasca feta i la que podem continuar fent; el llibre també és un reflex que estem molt ben acompanyats. De fet, és un gràcies, un agraïment i un reconeixement compartit per tothom qui forma part de l’entitat i els que ja no hi són, i que han fet i fan possible que puguem estar amb i per les persones que acompanyem. Per tant, agraïm a totes les persones que l’han fet possible. Mil gràcies per ser-hi. Es pot adquirir el llibre a la seu de la nostra entitat i per la web, a partir del pròxim mes. Rosa Majoral i Josa&nbsp;- Directora d'Arrels Sant Ignasi

"Sobretot posar veu a les persones que han format part d’Arrels Sant Ignasi al llarg d’aquests 30 anys, perquè són elles les que donen sentit a la nostra missió i les que fan possible que continuï avançant."

EN DIRECTE

Opinió