Fa tot just quinze dies que va entrar en vigor el decret llei de la Generalitat que ha modificat la legislació urbanística aplicable als municipis rurals. Per entendre’ns aviat i ràpid, es tracta dels municipis que tenen menys de 2.000 habitants, amb alguns matisos. Aquests pobles representen gairebé el 85% dels existents a la nostra demarcació provincial.Naturalment entenc que els oients, com jo mateix, estem a favor de la discriminació positiva i l’atenció diferenciada en favor d’aquests municipis. Fa molts anys que ens venim exclamant contra una legislació genèrica que intentava aplicar els mateixos patrons legislatius a una ciutat com Lleida o a un municipi com Cava, que només te 40 veïns. Per desgràcia, la legislació urbanística ja és prou complicada (fixeu-vos en el POUM que tenim en marxa); però quan pensem en municipis petits ens apareix com a absolutament inassolible. I jo crec que això és una de les pitjors coses que ens pot passar: que tinguem lleis que sapiguem que no es compliran.En aquest sentit, bravo per la nova regulació. Però no tant bravo. En primer lloc, perquè s’ha dictat com a decret llei? Ja m’he referit en altres articles a l’abús que els governs fan d’aquest recurs. La Constitució el preveu només per a casos d’urgència en què no sigui raonable la tramitació d’una llei. En aquest cas la urgència hi era des de fa més de trenta anys. Però què impedia que es tramités al Parlament com un projecte de llei ordinari? Ja no venia d’un any més o menys. O s’hagués pogut incloure dins de l’Estatut dels municipis rurals que es va aprovar l’any passat.Sobre el fons, em reservo l’opinió. Com que no hem tingut gaire ocasió de debatre’l amb calma, l’hem de pair. Com a mínim, s’ha obert una escletxa.

"Una de les pitjors coses que ens pot passar és que tinguem lleis que sapiguem que no es compliran"

Atenció als municipis rurals

Durant el procés, convuls, de creació del cartipàs municipal en aquell ja llunyà 2015, des de la Crida per Lleida vam proposar la creació d'una regidoria dels Països Catalans. Una regidoria que havia, entre d’altres, d’establir vincles polítics, econòmics i culturals amb altres municipis i regions que formen part dels Països Catalans, promocionar l'ús del català i les seves variants en un marc comú o reforçar la visió de Lleida com a peça clau dins del mapa nacional que defensa l'independentisme d'esquerres. Pot semblar una “boutade”, però no ho era en absolut. Teníem molt clar que els municipis són un espai cabdal en el procés d'alliberament nacional i que nosaltres, com a independentistes, volíem que Lleida en formés part i fos exemple.Finalment davant l'oposició de les forces unionistes, la tebiesa de ERC i la indiferència del Comú que la va considerar identitària i “que no formava part de les urgències de la ciutat”, no va tirar endavant. Malgrat tot, la història demostra la importància dels municipis en els moviments d’emancipació social, tant a nivell històric, on ens podríem remetre, per exemple l’abril del 1931 en les diverses proclamacions de la República Catalana en municipis d’arreu del territori (Lleida entre ells), com , en dates mes properes, quan el 2009 Arenys de Munt va plantar la llavor de les consultes per la Independència i va donar embranzida a un procés que va culminar el 1 d’octubre del 2017.&nbsp;Es evident, doncs, que l’Ajuntament es una baula imprescindible per aquells i aquelles que volem la independència d’aquest bocí de país. I des d’aquesta òptica entenc que no es pot bastir&nbsp;cap proposta unitària a nivell municipal que no contempli, de manera clara i transparent, aquest compromís&nbsp;(com tampoc, evidentment, la indestriabilitat amb l’emancipació social). Estic convençut que a construcció d’espais polítics a nivell municipal des de les esquerres, si fos possible, hauria de passar, ineludiblement per aquest compromís amb la llibertat del pais en el marc dels Països Catalans i la voluntat de les persones que hi vivim.

"Malgrat tot, la història demostra la importància dels municipis en els moviments d’emancipació social"

La independència, des dels municipis

El Correllengua agermanat 2026, bé; l’estat global del català, de Catalunya, malament.&nbsp;Enguany hem viscut un revifada de participants, entitats, associacions, castellers, passadís d’honor a la flama de moros i cristians,&nbsp;increment d’adhesions i de molt més públic assistent a les diverses actuacions de grups musicals i de cultura popular amb personatges de bandera com el Sr. Postu i la conducció de l’acte a càrrec del Joan Baró, presentador de luxe i compromès de cap a peus. Per tots els països la llengua de qui ha guanyat més batalles s’imposà a sang i foc i ara, amb policies, funcionaris i jutges que són igual o més contundents que les dictadures, monarquies o democràcies que les sustenten. Només amb el legislatiu ja obren els cavallons per on fan passar la nostra aigua i suors que només rega els seus bancals. La feina prèvia la fa cada dia el seu legislatiu amb més de 500 lleis i reglaments que en el nostre cas obliguen i privilegien en castellà en tutti quanti matèries, des dels medicaments a les «lechugas». Tot neix de la sacrosanta constitució espanyola redactada amb soroll de sabres, que&nbsp;només obliga a conèixer el castellà i, quaranta-vuit anys després, si la rectifiquessin seria pitjor per a Catalunya.Tots i arreu saben que llengua és nació i els constants atacs als residus de català provenen de partits espanyols: de manera frontal els de dreta i ultradreta mentre els altres fan el&nbsp;«que cunda el efecto...». Però a la pràctica tots són letals. I mentre, alguns de casa volen ser més amables i no demanen cap esglaó en català alhora de renovar permisos, de la mateixa manera que exoneren als funcionaris i tribunals. Recordem que alguns dels nostres els parlem en castellà quan els criden o en debats a les Corts Espanyoles...Amb raó la flama de l’actual Correllengua 2026 es va iniciar a Prada, als peus de la tomba de Pompeu Fabra, que fou el punt crucial de la nostra llengua i bressol de fets cabdals de la nostra mil·lenària nació. Amb tot, personalment i també com a integrant de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya em vaig sentir dolgut en un aspecte: que durant el pas per Lleida del Correllengua els responsables del nostre turó de la Seu Vella van declinar la meva petició de fer sonar uns minuts el nostre emblemàtic i majestuós campanar, mentre que uns dies després sí que vaig aconseguir que sonessin les campanes de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona, el dia en què es va esdevenir el recorregut per la ciutat tarraconense.Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat, perquè tant de fora com de dins deixem de considerar el Català com una cosa secundària, regional i casolana i la convertim en necessària pel ciutadans que restin entre nosaltres de manera que, com diu en Vicent Partal, Catalunya esdevingui la nació del català.&nbsp;<h1> </h1>

"Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat"

Correllengua 2026

El debat sobre la prohibició del vel integral reapareix sovint en períodes políticament sensibles. No és casualitat. Són mesures amb una gran rendibilitat electoral: visibles, fàcils d’explicar i dirigides a un fenomen molt minoritari que, tanmateix, genera una forta càrrega emocional.L’experiència d’altres països europeus és clara. Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones. En alguns casos, fins i tot passa el contrari: més aïllament i reclusió, menys accés a l’espai públic i multes que recauen sobre les mateixes dones, aprofundint la seva vulnerabilitat.Per això costa no veure-hi una operació més simbòlica que transformadora. Es legisla sobre una peça de roba, però no sobre les condicions materials que limiten la llibertat real. Mentrestant, el debat públic es desplaça cap a un terreny identitari que mobilitza votants, però simplifica problemes complexos.Si l’objectiu és combatre la coerció, les eines existeixen i són unes altres: autonomia econòmica, accés a educació i feina, intervenció comunitària i protecció efectiva davant pressions o violència. Polítiques molt més rellevants, però, certament, menys vistoses i amb poc o gens rèdit electoral. La pregunta no és si volem menys burques als carrers. És si volem més llibertat real per a les dones o si, en el fons, estem instrumentalitzant el feminisme com a coartada per a un rebuig que no ens atrevim a dir pel seu nom.

"Sí: les prohibicions redueixen la presència del burca o el niqab a l’espai públic. Però aquí s’acaba l’èxit. No hi ha evidència sòlida que augmentin la llibertat de les dones"

Vels integrals

Els resultats al camp no acompanyen. Les classificacions dels equips de futbol lleidatans són desastroses. Ens auguren que l’any vinent estarem en lligues inferiors, o fins i tot pitjor. L’economia és molt preocupant. Si vingués un Messi, com ha passat a Cornellà, aniria molt bé. Però de Messi només n´hi ha un. El panorama pel futbol a Lleida és desesperant. Crec que només hi ha dues ciutats capitals de província a l’estat espanyol que no tenen cap equip entre les 3 lligues principals: la 1, la 2 i la primera Rfef. Lleida n’és una de les dues. Un equip de futbol és un altaveu i amplificador molt important de la ciutat i del territori. Permet projecció i alimenta l’autoestima. Lleida necessita de les dues coses. És per això que tot i sabent de la complexitat del context, de l’enverinament dels sentiments, de la poca traça en gestionar la situació, de la mala sort en no entrar la pilota i tot el que es vulgui, cal amb urgència deixar l’estómac i el cor de banda i posar tot el cap i la intel·ligència que tinguem per trobar una proposta viable i il·lusionant que permeti tenir presència a Lleida de futbol amb projecció i que ens faci créixer l’autoestima que bona falta en tenim.Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!&nbsp;

"Sense que el que diré ara no indiqui cap preferència, només que expressi un sentiment que ara necessita molt de cap, diem fort: Visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió!"

Què farem amb el Fútbol a Lleida?

A la socialdemocràcia li correspon garantir la cohesió social. Això implica vetllar per una interacció adequada entre les persones de la ciutat, tot cercant l’equilibri entre drets i deures propi d’una societat lliure i democràtica.L’ordenança de civisme de Lleida té com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania, respectant els drets que han costat tants anys de consolidar, però també actuant amb fermesa contra l’incivisme&nbsp;les pràctiques que poden vulnerar la dignitat de les persones.La Paeria proposa prohibir l’ús de qualsevol peça de roba o indumentària que oculti el rostre en els espais públics, que són espais de convivència compartida. Ho fa amb la voluntat de garantir la dignitat de les persones. Aquesta prohibició no s’aplicaria en llocs de culte ni en situacions en què sigui habitual o socialment acceptat cobrir-se el rostre, o quan es faci en exercici d’un dret fonamental. Així, celebracions com la Setmana Santa o el Carnestoltes en quedarien excloses.El burca que porten algunes dones musulmanes quedaria inclòs en la prohibició si el Ple l’aprova. Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona, i la llibertat religiosa no pot prevaldre per damunt d’aquesta dignitat.&nbsp;

"Es tracta d’una qüestió complexa, en què conflueixen drets fonamentals. Tanmateix, des d’una perspectiva socialdemòcrata, cal posicionar-se: aquest tipus de vestimenta no respecta la dignitat de la dona"

Burca

L’altre dia vaig anar a comprar fruita i verdures. Vaig entrar en una botiga familiar al bell mig del carrer Humbert Torres de Lleida i em va atendre un dels germans propietaris de l’establiment: un dels que cada matí aixeca la persiana, que prepara el gènere, que neteja, que atén els clients i que, al final del dia, torna a abaixar-la. Tots ells sols. Tots amb constància i sacrifici. La seva història no és única.El que fan ells és el que fan tants i tants autònoms del comerç a Lleida. I molts altres que podria anomenar i que seria interminable… Però tots ells són els meus herois. Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores, fent de tot: comprar, vendre, atendre, comptar, fregar, cuinar, servir i tornar a començar. Si deixem morir el petit comerç, deixem morir el nostre poble.Mentre uns viuen de discursos i subvencions, ells es guanyen el pa amb esforç, dignitat i coratge. Quan comprem en una d’aquestes petites botigues, no només ens enduem un producte. Ens enduem una història: la d’algú que ha cregut en el seu ofici, en la llibertat i en la dignitat de guanyar-se la vida. Tots ells comparteixen la mateixa essència: arrel, constància i servei al municipi.El futur d’un país només serà fort si sap trobar l’equilibri entre la potència de la gran distribució i l’ànima del petit comerç. Com a empresari, sempre em posaré al costat dels autònoms i petits comerciants.No per menysprear els grans, sinó perquè sense arrel no hi ha futur. I l’arrel que manté viva Lleida i molts pobles és la persiana que cada matí algú aixeca amb esforç, amb llibertat i amb dignitat.Per tots vosaltres, el més lleial reconeixement!

"Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores"

L’esforç del petit comerç

El diumenge 26 d’abril l’AV Balàfia juntament el Xavi T’hai d’Esports&amp;Events, molts patrocinis, importantíssims,&nbsp;i donabalàfia associació farem la 44a Edició de la “Cursa popular de Balàfia" porta el nom de “Bonaventura Baldomà i Rius”, el millor atleta de les contrades lleidatanes del segle XX. Farem la 44a edició i anem fent camí cap al mig segle. Mentrestant aquesta junta de l’associació veïnal vol que sigui un esdeveniment multitudinari de celebració pel barri de Balàfia i per Lleida.Aquesta Cursa, &nbsp;no és només una festa esportiva, és una experiència que es viu amb tots els sentits. És la festa de la primavera del nostre barri. Una festa familiar per excel·lència on la mare, pare, tiet, tieta, avi o àvia corren juntament amb tota la família, a la Cursa Popular, a la Cursa inclusiva, a les Curses infantils i a la participació en tota la infraestructura que comporta aquest esdeveniment.&nbsp;És l’oportunitat perfecta per sortir de casa, de la rutina, marcar-se un repte i potser, demostrar-nos fins on podem arribar. També ho es per l’associació, més de 100 voluntaris i voluntàries treballem des de fa més d’un mes perquè tot estigui al seu lloc i el mateix dia, quan l’acabem, ens omplen de satisfacció els comentaris dels i les corredores: una amabilitat excel·lent al guarda-roba, al repartiment de dorsals, a l’entrega de samarretes, aquest any en homenatge a la Saga Star Wars i a la princesa Leia que com l’Alexia Putellas, fa reverència a les corredores que cada cop són més a la Cursa! Les dones som el 50% de la població i a Balàfia treballem per la seva participació en tots els àmbits, en la quantitat i qualitat que ens correspon !! es de justícia. A la nostra Cursa, posem els mitjans perquè això sigui així, amb un calaix a la sortida per donar-los visibilització, a l’entrega de premis que són iguals i al podi també! Seguirem treballant perquè vagi a més!! Repeteixo un agraïment immens a totes i tots els voluntaris sense ells no ho podríem aconseguir !! Vivim l’esperit d’equip!Tant si ets principiant com si ja tens experiència, a la Cursa Popular de Balàfia, trobaràs el teu lloc. No es tracta només de competir, sinó de compartir moments, riures i esforços amb persones que, com tu, tenen ganes de moure’s, fer salut i gaudir.El 26 ens espera una jornada plena d’emocions.&nbsp;Reserva la data i no deixis que t’ho expliquin!&nbsp;Vine a formar part d’aquesta gran experiència. Participa! I als veïns i veïnes disculpeu si en un moment o altre us fem alguna molèstia, si ens acompanyeu formareu part de l’equip de la Cursa de Balàfia! Ens veiem a la línia de sortida!&nbsp;

"Tant si ets principiant com si ja tens experiència, a la Cursa Popular de Balàfia, trobaràs el teu lloc"

"Cursa popular de Balàfia"

Aquesta setmana passada s’ha obert el procés de regularització d’estrangers aprovat pel govern espanyol per decret de data 14 d’abril i anunciat des de bastant abans. Al cap de pocs dies es va obrir el procés per via telemàtica. Aquest dilluns s’ha obert presencialment.El despatx des d’on treballo cada dia dona davant mateix de l’oficina d’atenció ciutadana de la Paeria. Des de fa dies hi veig una cua inacabable d’estrangers que hi van a demanar papers, no se si els de l’empadronament o els que acrediten la seva condició de persones vulnerables.És lamentable veure tanta gent pendent d’una cua que creuen que els donarà accés a un estatus millor. Espero i desitjo que ho aconsegueixin.Jo m’he passat quaranta anys ensenyant dret romà a la Universitat de Lleida. I no puc deixar de recordar que un dels punts bàsics que ensenyàvem era la distinció entre estrangers i ciutadans. Però els romans sabien que necessitaven els estrangers i els facilitaven l’accés a la ciutadania. Això han fet tots els grans imperis. Tancar-se és recloure’s i la por al nouvingut no deixa de posar de relleu una inseguretat respecte d’allò que tu creus que és la teva civilització. Us animo a obrir-vos als nouvinguts, com hem fet tantíssimes vegades en la nostra història.Però no siguem fleumes, sis plau. Arrosseguem una cultura mil·lenària. No sé si és per estar-ne orgullós, però és la nostra i si no la defensem nosaltres, ningú més la defensarà. A tots aquests nouvinguts, exigim-los que siguin respectuosos amb aquesta cultura. I si ho són, deixem-los que segueixin la seva, per molt estranya que ens sembli. El nostre llegat és el respecte. Mentre que ens respectin, que facin el que vulguin.

"A tots aquests nouvinguts, exigim-los que siguin respectuosos amb aquesta cultura. I si ho són, deixem-los que segueixin la seva, per molt estranya que ens sembli"

Comença la regularització d’estrangers

Deia Manuel de Pedrolo que "L'idioma és la columna vertebral d'una cultura, l'únic instrument que assegura la seva preservació”. Conscients d’això mes d’un miler d’entitats s’han aplegat per organitzar el Correllengua Agermanat, una cursa no competitiva de relleus que travessarà els Països Catalans de punta a punta, començant a Perpinyà, a la Catalunya Nord, i acabant a l'Alguer, passant pel Principat, el País Valencià i les Illes Balears. En 17 etapes es recorreran més de 1.500 quilòmetres.La flama també passarà per Ponent. Més de vint entitats de tot tipus, des d’esportives com el Lleida CF, el Hyopos o el Lleida llista blava, sindicats com USTEC o entitats de la societat civil com Omnium Cultural o l’Ateneu cooperatiu la Baula han treballat en l’acolliment a la nostra ciutat.&nbsp;Un acolliment que no oblidarà, com no pot ser d’altra manera, la Franja assegurant que hi haurà un tram dedicat a aquest bocí dels Països Catalans i comptant, també, amb l’adhesió de el Casal Jaume I de Fraga i el Moviment FranjolíEn un moment on es parla de la regressió del català, que sembla que tot son males notícies envers la nostra llengua, iniciatives com aquestes, com diu el poema -alegres i combatives – son una espurna d’esperança i una empenta per fer, del català, eina de cohesió social.&nbsp;El dia&nbsp;21 d'abril rebrem la flama a la Plaça Sant Joan perquè com es deia a la primera edició del Correllengua l’any 1995 a Mallorca: “La llengua és vida, i la fem córrer entre tots.”

"El dia 21 d'abril rebrem la flama a la Plaça Sant Joan perquè com es deia a la primera edició del Correllengua l’any 1995 a Mallorca: “La llengua és vida, i la fem córrer entre tots"

EN DIRECTE

Opinió