L’atenció primària ha atès un 76% de les 114.000 urgències a la regió sanitària de Lleida durant aquest hivern. Un percentatge no menor que reflecteix l’impacte que pateix aquesta branca sanitària. Un impacte que, si es vol absorbir bé, ha d’anar acompanyat de recursos, econòmics i personals. Es podria dir que l’atenció primària és un mostrador de vulnerabilitat perquè quan s’hi va és per pura necessitat, perquè no ens trobem bé i necessitem ajuda. Per això, cal entendre que els professionals que hi treballen han de fer-ho amb les màximes garanties, condicions laborals i econòmiques. Sense els professionals de l’atenció primària, la resta de mortals no som ningú. Quan més vulnerables estem són ells qui ens ajuden. I han de poder-ho fer en condicions. D’altra banda i per part de la ciutadania, també cal entendre quan i on s’ha d’anar a urgències. Encara hi ha persones que per un constipat van a urgències d’un hospital i això tampoc no és correcte. No cal anar a urgències per tot, s’hi ha d’anar quan, realment, és una urgència.&nbsp;&nbsp;&nbsp;

Sense els professionals de l’atenció primària, la resta de mortals no som ningú. Quan més vulnerables estem són ells qui ens ajuden. I han de poder-ho fer en condicions

L’atenció primària, el mur de contenció a protegir

A Lleida hi ha molts esdeveniments que fan sentir orgullosos la ciutat i els seus veïns i, sens dubte, la Fira de Titelles n’és un. Enguany s’expandirà a la ciutat i es programen 29 espectacles del 30 d’abril al 3 de maig. A més, hi haurà divuit estrenes: dues d’absolutes, cinc a la península, una a Europa i nou a Catalunya. Una mostra que evidencia el múscul que té el certamen i la capacitat de creixement que encara pot demostrar. Que un certamen com aquest, més que consolidat a la ciutat, pugui oferir 29 espectacles amb 18 estrenes reflecteix el bon estat de salut del sector, tot i que no treu les dificultats que tenen les companyies que s’hi dediquen. Unes companyies que, massa sovint, han de fer malabars més enllà de la part artística; els han de fer per sobreviure cada dia amb la incertesa com a companya de vida. Arribar a una 37a edició amb aquesta bona salut és el millor exemple de que la fira té molt i molt per dir encara. I que així sigui!

"Arribar a una 37a edició amb aquesta bona salut és el millor exemple de que la fira té molt i molt per dir encara"

Si la Fira de Titelles s’expandeix, guanya Lleida

Aquest dimarts coneixíem la notícia que la jutge de la secció d’instrucció del Tribunal d’Instància número 4 ha ordenat reobrir la investigació per l’assassinat d'Isaac Martínez el 9 de novembre de 2006 al barri de Cappont quan sortia amb cotxe d’un pàrquing. L’objectiu se centra a determinar si l’únic investigat i exculpat en la causa va utilitzar una arma de foc el dia dels fets. Una reobertura del cas que té lloc pocs mesos abans que faci 20 anys dels fets, quan el delicte ja hauria prescrit. I aquí és on entra en escac un sistema judicial que diu voler aconseguir justícia. En 20 anys el dolor per una mort violenta prescriu? No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no. Si l’objectiu del sistema judicial és fer justícia, un cas com aquest -i com tants d’altres- evidencia que, de moment, just no és. Veurem com evolució el cas a partir d’ara, però en un cas com aquest el que també posa de manifest és la perseverança, el coratge i la insistència de la família. I és admirable. &nbsp;

"No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no"

Que la justícia sigui justa, encara que arribi tard

L’Ajuntament pedani de Sucs demana disposar d’un servei de taxi a demanda per garantir una bona mobilitat per als seus veïns. És una petició que fa el seu president-alcalde i que, per part de la Paeria, s’ha respost que s’estudiarà. És complexa i cap de les dues parts se n’amaga i, potser, no acaba sent una realitat perquè es troba una millor solució que acaba resolent les mancances actuals. Sigui com sigui, el debat sobre la mobilitat hauria d’incloure sempre totes les casuístiques, també les de les Entitats Municipals Descentralitzades. I és que massa sovint les reflexions i les decisions que s’acaben prenen afecten només les ciutats i obliden els veïns més propers com poden ser els de Sucs. Veurem quina rebuda tindrà la proposta quan es faci formalment, quin marge de maniobra podrà tenir la Paeria i com ho rebran els principals afectats que haurien de ser, no oblidem, els destinataris de totes les decisions i polítiques que es prenen.&nbsp;

"Massa sovint les reflexions i les decisions que s’acaben prenen afecten només les ciutats i obliden els veïns més propers com poden ser els de Sucs"

Per guanyar habitants, primer cal arribar-hi

Si hi ha una cosa que ha demostrat la setmana passada és que les potes que sostenen el sistema pública no només trontollen, sinó que estan a punt de caure. I si no es fa res, acabaran caient. Manifestacions, vagues, talls de carreteres en educació i en sanitat. Manifestacions, vagues i talls de carreteres en dos dels pilars d’una societat. No és casualitat que siguin aquests dos pilars els que estiguin trontollant. És el resultat d’anys de retallades i de no voler mirar-ho de cara. Si s’hagués tingut la valentia d’apostar per una educació i sanitat pública de qualitat, d’entrada no s’haurien aplicat retallades, però, a més, s’haurien revertit molt més abans. Ara, el que es pugui fer són pedaços. Tot i això, de pedaç en pedaç també s’avança i no es pot treure mèrit als acords assolits. No resolen el problema, perquè realment no el resolen i si amb un acord et surten tantes persones als carrers, massa suport és evident que no té, però com a mínim és un pas per començar a canviar-ho. Caldrà veure com evolucionen les manifestacions, les queixes i les demandes. Però sí que estaria bé entendre una cosa: es pot discrepar, però per la sanitat i per l’educació també cal lluitar-hi.&nbsp;

"Caldrà veure com evolucionen les manifestacions i les demandes. Però sí que estaria bé entendre una cosa: es pot discrepar, però per la sanitat i per l’educació també cal lluitar-hi"

Blindar el sistema públic

El Museu de Lleida ha presentat el nou pla estratègic teixit per millorar i potenciar l’espai cultural. Un pla estratègic que supera el milió d’euros. Un pla que mira cap al futur amb el passat i el present ben present per arrelar el millor que s’ha fet fins ara amb l’objectiu de consolidar-ho en un futur. I el futur del Museu de Lleida, i de tots els museus, passa per molts eixos: saber-se readaptar, buscar nous públics, fidelitzar perfils i edats. Però en aquest futur, la ciutadania també hi té un paper clau i és el d’entendre la importància essencial que té la cultura en una societat. Un museu no pot ser un espai tancat, reservat només a la curiositat d’uns quants i un espai llunyà per la majoria de la ciutadania. Un museu, encara que tingui portes, ha de ser l’espai més obert al món. Perquè on es guarda la història és on hi ha les portes del futur.&nbsp;

"Un museu, encara que tingui portes, ha de ser l’espai més obert al món"

Un milió d’euros per reforçar la cultura

La decisió de retirar els pressupostos per part del Govern és un onada d’aire per a poder continuar negociant amb l’oposició la seva aprovació. No és la situació ideal i, segurament, no és la que voldria el PSC. Però també reflecteix, com a mínim, una voluntat de diàleg i d’entesa i, en un moment com l’actual, no és de demèrit. Després d’aquesta decisió, caldrà veure com evolucionen les negociacions; com se superen els principals esculls i, també o sobretot, com s’explica tot aquest procés a la ciutadania. Una ciutadania que cada vegada està més allunyada de la política, que no entén i ni tan sols vol entendre què implica tenir o no tenir pressupostos, i que la resposta a això sempre és l’antipolítica. El país sempre guanya tenint pressupostos, perquè sempre hi guanyen els ciutadans. Ara bé, també cal tenir memòria i entendre que les negociacions, encara que siguin llargues, no vol dir que siguin errònies. És més, a vegades com més llarg el camí, més fructífer acaba sent. Que així sigui.&nbsp;

"El país sempre guanya tenint pressupostos. Ara bé, també cal entendre que les negociacions, encara que siguin llargues, no vol dir que siguin errònies"

Que el camí sigui llarg, però fructífer

Avui Lleida acull el segon congrés de la Seu Vella 35 anys després del primer. En aquesta jornada hi participaran experts en patrimoni i història i s’abordarà tot el turó. Unes jornades que han de permetre analitzar i estudiar fulls de ruta per ser capaços de transmetre la importància d’entendre i conèixer el patrimoni i la història de la ciutat. Un patrimoni que massa sovint no és que no es conegui, és que no es respecta. I això sí que ens hauria de fer posar les mans al cap. Perquè es pot no tenir molt coneixement sobre una qüestió, però el respecte hauria de passar per damunt de tot. I, sobretot, el més greu és quan si que se sap la història que hi ha darrera del patrimoni i es decideix obviar-la per malmetre'l. D’aquesta reunió, veurem què n’acaba sortint. Veurem què n’acaba sortint, per exemple, de ser patrimoni de la humanitat.&nbsp;&nbsp;

"El més greu és quan si que se sap la història que hi ha darrera del patrimoni i es decideix obviar-la per malmetre'l"

Entendre el patrimoni per reivindicar-lo

Amb el nou contracte de neteja definitivament adjudicat, ara caldrà esperar a veure’n la practicitat i el seu funcionament. És un contracte que millora l’actual, que ha de superar un pas endavant com a ciutat i, segur, que sobre el paper això ho suposa. Ara bé, també caldrà veure com es posa a la pràctica, si les millores descrites s’acaben traduint en una ciutat més neta o no. I això, malauradament, no només serà gràcies a un nou mètode de neteja o de treball. La neteja i el civisme és cosa de tots i per molt que s’incrementin les mesures, si no creix la consciència col·lectiva que l’espai públic és de tots i per a tots, no servirà de res. I això, molt em temo, que no s’arreglarà en un o dos anys. Les solucions són multes i sancions? Potser sí; són campanyes de conscienciació? Potser també. No tenim una solució màgica per entendre que cal respectar l’espai comú, que els carrers no són contenidors i que la convivència ha de ser el pal de paller d’aquesta ciutat. El nou contracte és una bona notícia, un canvi de societat, també ho seria.&nbsp;

"No tenim una solució màgica per entendre que cal respectar l’espai comú i que la convivència ha de ser el pal de paller"

Una ciutat neta, repte de tots

És dilluns i comença una nova setmana. Una nova setmana que implica començar, també, una nova etapa. Quan els mitjans som els protagonistes de les notícies no és massa bon símptoma, però, malauradament, a vegades cal ser-ho. A partir d’avui, ua1 Lleida Ràdio comença un nou cicle amb el compromís, el rigor i la professionalitat per bandera. L’últim dia del 2025 ja vaig dir que aquest equip feia esforços ingents per explicar tot allò que passa a la demarcació i que els fan, a més, amb pocs recursos i amb més dificultats que facilitats. I això requereix un compromís que tots i cadascun d’ells han demostrat sobradament. Per això, és incomprensible que qui posa la cara visible no assumeixi el mateix o major compromís que la resta. Un compromís que va lligat amb l’autoritat ben entesa. Perquè l’autoritat es pot tenir perquè s’és autoritari o perquè la gent et respecta i a un equip no se’l pot humiliar, menystenir, ridiculitzar, infantilitzar i criticar contínuament. A un equip se l’ha d’acompanyar, guiar i cohesionar des del respecte i l’empatia. La nova etapa la comencem també amb la certesa que el periodisme només surt bé quan es fa en equip i en equip vol dir que on no arriba un, arriba l’altre; la certesa que Kapuściński tenia raó quan deia que per ser bon periodista, primer cal ser bona persona. El millor que té aquesta ràdio és el seu equip humà i amb ells al costat – i sempre a la seva alçada-, ara sí, ens posem a treballar. &nbsp;

"L’autoritat es pot tenir perquè s’és autoritari o perquè la gent et respecta i a un equip no se’l pot humiliar, menystenir, ridiculitzar, infantilitzar i criticar contínuament"

EN DIRECTE

Editorial