Quedaven pocs dies perquè entrés en vigor el nou contracte de neteja, el 23 d’abril. Un contracte que reflectia la voluntat de millorar un servei que calia reforçar per tenir una ciutat més neta. Allò que al final tothom vol. Però ara aquest nou contracte de neteja i recollida d’escombraries de Lleida ha quedat parat perquè l’empresa que va quedar segona en el concurs hagi interposat un recurs davant del Tribunal de Contractes de Catalunya. Es tracta d’una pràctica que hi ha empreses que fan i ara la Paeria estudia aprovar una pròrroga de nou mesos del contracte actual per garantir la continuïtat del servei. I la pregunta és: qui guanya què fent això? És legítim, segur que sí. Ni un bri de dubte, si no segur que no ho farien. Però sembla més aviat una enrabiada. I qui sortirà perdent serà la ciutadania, la mateixa pel qual es va fer aquest contracte nou. No era la solució màgica, però ara ni tan sols podrà ser l’eina per intentar canviar alguna cosa. &nbsp;

"Qui sortirà perdent serà la ciutadania, la mateixa pel qual es va fer aquest contracte nou"

Qui guanya paralitzant el nou contracte de neteja?

La proposta que va llançar Gabriel Rufián de fer un front d’esquerres a l’Estat per frenar l’extrema dreta continua generant reaccions. L’objectiu és que no es presentin totes les formacions d’esquerres per separat en unes eleccions i, a priori, semblaria lògic. Lògic sí, però complicat, també. Un dels llastres que arrosseguen les esquerres és que no són capaces d’unir-se i acaben sempre més separades del que ho estaven abans. És electoralment útil presentar-se totes les esquerres? No està tant clar. És engrescador, en certa manera, per part de l’electorat d’esquerres? Podria ser. Els partits estan disposats a cedir en certes reivindicacions per posar en comú el que els uneix? Costa molt de creure. Veurem com acaba aquesta proposta, el recorregut polític que pot tenir Gabriel Rufián i el paper de Unidas Podemos, així com la reacció dels partits de dretes, també catalans. Les aliances poden generar il·lusió, però si una cosa s’ha d’aprendre de les aliances que ja s’han fet és que, en política, la il·lusió no ho és tot. Cal practicitat, entesa, diàleg i entendre que s’ha de cedir. I això no és fàcil.&nbsp;

"Les aliances poden generar il·lusió, però si una cosa s’ha d’aprendre de les aliances que ja s’han fet és que, en política, la il·lusió no ho és tot"

Una aliança d’esquerres és possible?

Les temperatures que estem tenint aquests dies ja són el preludi de l’estiu que pot venir a Lleida. I el preludi no és bo perquè a 9 d’abril ja freguem els 30 graus. Per això, seria interessant que des del govern municipal es pensessin en habilitar, rehabilitar o reaprofitar espais com a refugis climàtics. Un d’ells, com es va posar ahir sobre la taula, podria ser l’antic baixador de busos perquè no quedi tancat durant molt temps i s’acabi degradant més. I com aquest cas, molts d’altres. És cert que la Paeria té habilitats refugis climàtics, però a partir d’ara caldrà tenir una cosa molt clara: la calor també és política. Les altes temperatures també entenen de classe i governar és pensar en els ciutadans, els mateixos que a ple agost s’anirien a refugiar una estona a l’antic baixador o a qualsevol comerç per gestionar millor la calor. Una calor que no va de gustos, va de salut. I cada vegada més. Veurem que acaba passant amb el mentrestant d’aquesta antiga estació de busos i veurem com els diferents partits comencen a entendre o no que les polítiques han de començar a incorporar l’acció climàtica.&nbsp;

"La calor també és política. Les altes temperatures també entenen de classe i governar és pensar en els ciutadans, els mateixos que a ple agost s’anirien a refugiar una estona a l’antic baixador per gestionar millor la calor"

Reaprofitar espais pensant en la ciutadania

Avui és el dia del poble gitano i, encara a l’any 2026, hi continua havent discriminació, racisme i faltes de respecte cap aquest col·lectiu. Segle XXI i la societat més que avançar, a vegades sembla que vagi enrere. A més, ara veiem que allò que fa uns anys no es veia amb bons ulls dir, ara ja es pot dir amb total normalitat perquè l’extrema dreta fa molt bé el seu paper. En el cas de l’antigitanisme, però, mai hi hagut una condemna explícita per part de la societat. De fet, molts – i aquí ens hi hem d’incloure tots, encara que en siguem conscients- hem repetit mantres, informacions falses i frases fetes que només expressen odi i rebuig cap a un col·lectiu i que, a més, encara es disfressen de tradició. Que s’hagi dit sempre no vol dir que es pugui dir; que s’hagi menystingut sempre no vol dir que s’hagi de continuar fent. Cal combatre l’antigitanisme i aquí els periodistes hi tenim també un paper clau. A l’hora de vetllar pels comentaris que es fan a les tertúlies, per garantir que la llibertat d’expressió no passi per sobre dels drets dels altres, per fer respectar totes les persones i no avalar discursos que només incentiven a la diferència, la discriminació i l’odi.&nbsp;

"Cal combatre l’antigitanisme i aquí els periodistes hi tenim també un paper clau"

Cal combatre l’antigitanisme

En aquesta casa hem explicat, per activa i per passiva, la problemàtica que tenen els ajuntaments de la demarcació de Lleida amb la falta de secretaris i interventors. L’últim cas és el de Bell-lloc. El problema més gran el té l’alcalde de qualsevol municipi que es trobi en aquesta situació perquè veu que no pot tirar endavant projectes de millora pel seu municipi. Una falta de projectes que, després i sense tenir-ne la culpa, li recriminaran els veïns no haver fet, si és que al final no es poden acabar fent. I és que és evident que el problema el té l’alcalde, però no només. El problema acaba repercutint a la ciutadania perquè acaba sent l’afectada de que els projectes no surtin ni tirin endavant. Solucionar-ho no serà fàcil, per moltes eines que altres institucions puguin posar en marxa. I potser, només potser, un bon punt de partida seria que la ciutadania entengués la magnitud de la problemàtica. I que, a vegades, no tot és culpa del polític de torn.&nbsp;

"El problema acaba repercutint a la ciutadania perquè acaba sent l’afectada de que els projectes no surtin ni tirin endavant"

Projectes parats i alcaldes penjats

Hi ha una cosa que no acostuma a ser massa habitual en política i és admetre no haver fet bé les coses. O no haver fet prou, no haver estat a l’alçada. Dir-ho quan ja ha passat és cert que és més fàcil, però a Espanya ni tan sols així. I ahir això va passar a la tertúlia de regidors, explícitament per ERC i Junts. Admetre que s’ha deixat sols els veïns de l’Horta segurament no és fàcil si es pensa en el 2027 perquè, de facto, vol dir que quan es podia fer no es va fer. I tampoc s’està fent ara. Admetre-ho, però, és un gest de mínima sinceritat que ha de permetre teixir sinergies i aliances de cara al futur. Si tothom entén que l’Horta s’ha de protegir, que és Madrid -qui sigui- que ha de pagar els danys provocats a 42 cases de l’Horta pel pas dels trens, que cal adequar les infraestructures perquè no torni a passar, no s’entendrà que a partir d’ara no es treballi conjuntament. Queda molt bé dir que es farà un front comú. No és la primera vegada que es diu – en moltes altres qüestions- i ara sí que cal passar de les paraules als fets. En tots els àmbits. Perquè d’aquí 20 anys no calgui tornar a defensar un front comú. &nbsp;&nbsp;

"Si tothom entén que l’Horta s’ha de protegir, no s’entendrà que a partir d’ara no es treballi conjuntament"

Front comú per defensar l’Horta

La participació actual en el cribratge de càncer de còlon no arriba al 50% i un dels factors de més pes per explicar aquests nivells de participació és el nivell socioeconòmic de la població i la relació que té amb l’educació sanitària i els hàbits saludables. A aquestes alçades, un argument com aquest no pot sorprendre a ningú perquè les desigualtats econòmiques són absolutament transversals i ho impregnen tot, sobretot, la salut. Els diners no donen la felicitat, però sí que garanteixen la salut. I sense salut no hi ha felicitat. Els experts apunten que si el nivell socioeconòmic és menor, hi ha menys participació en cribratge i, en canvi, més lesions. Amb aquestes dades sobre la taula, el que hauria de fer el Departament de Salut és treballar-hi de forma transversal i coordinada amb Drets Socials perquè per moltes campanyes que es facin incentivant la participació en la prova, si no s’actua a l’origen del que ho impedeix, no es canviarà res. &nbsp;&nbsp;

"Els diners no donen la felicitat, però sí que garanteixen la salut. I sense salut no hi ha felicitat"

Més desigualtats, menys cribratges

La literatura no passa per un bon moment, però hi ha una mica de llum en aquest túnel gris: la presentació del llibre ‘La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit’. Francesc Canosa va aconseguir aplegar mig miler de persones. Mig miler de persones a una presentació d’un llibre. Si quan n’apleguen 10 ja ho considerem un èxit, mig miler de persones és un èxit rotund. N’hi ha que es preguntaran els motius pels quals hi va anar tanta gent i és normal: per Canosa o per la temàtica. Les dues coses atrauen, sens dubte. Però en un moment on la lectura no és una de les prioritats de la ciutadania, que hi hagi hagut un acte com aquest és per emmarcar. I, ara que estem a punt d’arribar a l’abril, també va bé per recordar que de llibres se n’han de llegir sempre, no només per Sant Jordi; se n’han de comprar sempre, més enllà de Sant Jordi i, a poder ser, s’han de comprar a les llibreries locals, també, més enllà de Sant Jordi.&nbsp;

"I, ara que estem a punt d’arribar a l’abril, també va bé per recordar que de llibres se n’han de comprar sempre, més enllà de Sant Jordi"

Els llibres encara tenen l’interès

L’encariment dels carburants per la guerra a l’Iran ha disparat la inflació fins al 3,3% al març, segons l’indicador avançat. L’IPC ha pujat un punt respecte al mes anterior i el subjacent, que no inclou els elements més volàtils, es manté estable. Els motius d’aquest encariment són clars: estan provocats per la pujada del preu del petroli derivada de l’impacte de la guerra a l’Orient Mitjà. I és que les guerres no només maten amb bombes; les guerres destrueixen les societats molt més enllà. Amb preus elevats, amb distribucions mal fetes de la riquesa i amb injustícies cada vegada més flagrants. Però això, a aquells que fan les guerres, no els importa. Segurament ho saben, però no els importa perquè l’objectiu final és complir els seus beneficis, costi el que costi. Almenys aquest cop ja no es fa veure que es per defensar la democràcia. Així que cada vegada que es posi el crit al cel pels preus, caldrà recordar-ho per retre comptes després amb aquells que governen. &nbsp;&nbsp;

"I és que les guerres no només maten amb bombes; les guerres destrueixen les societats molt més enllà. Amb preus elevats, amb distribucions mal fetes de la riquesa i amb injustícies cada vegada més flagrants"

Les seves guerres, la pobresa dels ciutadans

L’atenció primària ha atès un 76% de les 114.000 urgències a la regió sanitària de Lleida durant aquest hivern. Un percentatge no menor que reflecteix l’impacte que pateix aquesta branca sanitària. Un impacte que, si es vol absorbir bé, ha d’anar acompanyat de recursos, econòmics i personals. Es podria dir que l’atenció primària és un mostrador de vulnerabilitat perquè quan s’hi va és per pura necessitat, perquè no ens trobem bé i necessitem ajuda. Per això, cal entendre que els professionals que hi treballen han de fer-ho amb les màximes garanties, condicions laborals i econòmiques. Sense els professionals de l’atenció primària, la resta de mortals no som ningú. Quan més vulnerables estem són ells qui ens ajuden. I han de poder-ho fer en condicions. D’altra banda i per part de la ciutadania, també cal entendre quan i on s’ha d’anar a urgències. Encara hi ha persones que per un constipat van a urgències d’un hospital i això tampoc no és correcte. No cal anar a urgències per tot, s’hi ha d’anar quan, realment, és una urgència.&nbsp;&nbsp;&nbsp;

Sense els professionals de l’atenció primària, la resta de mortals no som ningú. Quan més vulnerables estem són ells qui ens ajuden. I han de poder-ho fer en condicions

L’atenció primària, el mur de contenció a protegir

A Lleida hi ha molts esdeveniments que fan sentir orgullosos la ciutat i els seus veïns i, sens dubte, la Fira de Titelles n’és un. Enguany s’expandirà a la ciutat i es programen 29 espectacles del 30 d’abril al 3 de maig. A més, hi haurà divuit estrenes: dues d’absolutes, cinc a la península, una a Europa i nou a Catalunya. Una mostra que evidencia el múscul que té el certamen i la capacitat de creixement que encara pot demostrar. Que un certamen com aquest, més que consolidat a la ciutat, pugui oferir 29 espectacles amb 18 estrenes reflecteix el bon estat de salut del sector, tot i que no treu les dificultats que tenen les companyies que s’hi dediquen. Unes companyies que, massa sovint, han de fer malabars més enllà de la part artística; els han de fer per sobreviure cada dia amb la incertesa com a companya de vida. Arribar a una 37a edició amb aquesta bona salut és el millor exemple de que la fira té molt i molt per dir encara. I que així sigui!

"Arribar a una 37a edició amb aquesta bona salut és el millor exemple de que la fira té molt i molt per dir encara"

Si la Fira de Titelles s’expandeix, guanya Lleida

Aquest dimarts coneixíem la notícia que la jutge de la secció d’instrucció del Tribunal d’Instància número 4 ha ordenat reobrir la investigació per l’assassinat d'Isaac Martínez el 9 de novembre de 2006 al barri de Cappont quan sortia amb cotxe d’un pàrquing. L’objectiu se centra a determinar si l’únic investigat i exculpat en la causa va utilitzar una arma de foc el dia dels fets. Una reobertura del cas que té lloc pocs mesos abans que faci 20 anys dels fets, quan el delicte ja hauria prescrit. I aquí és on entra en escac un sistema judicial que diu voler aconseguir justícia. En 20 anys el dolor per una mort violenta prescriu? No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no. Si l’objectiu del sistema judicial és fer justícia, un cas com aquest -i com tants d’altres- evidencia que, de moment, just no és. Veurem com evolució el cas a partir d’ara, però en un cas com aquest el que també posa de manifest és la perseverança, el coratge i la insistència de la família. I és admirable. &nbsp;

"No saber qui ha comès l’assassinat ni els motius ajuda a superar una mort encara que hagin passat 20 anys? Jurídicament potser sí, emocionalment segur que no"

EN DIRECTE

Editorial