"Despertar" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Evidentment, la mobilització d'ahir davant del Camp d'Esports no va ser molt gran, però els abonats i aficionats que s'han aglutinat al voltant de la concentració assenyalaven que el mar de fons és el mateix per a tots. De fet, entre els pocs aficionats que ahir van acudir al camp, ja es denotava el malestar de tot plegat. Crits, ja dins l'estadi, i situació més que enrarida.


De fet, el Lleida Esportiu té una vida curta. Qui no coneix la ciutat, o més aviat, el sentiment de la majoria dels abonats, costaria d'entendre que se li doni aquesta ressonància mediàtica. Per a ells, per als socis de pedra picada, o com a mínim per a la majoria, fins ara, no hi havia una diferència gaire gran entre el que va ser el club que va ocupar el Camp d'Esports durant els seus grans temps de futbol i l'actual club que hi ha instal·lat en el mateix indret. Mateixos colors, escut similar, mateix himne... Però sembla que d'aquest somni de nit d'estiu, fins i tot l'abonat més abrandat, en comença a despertar.


El Lleida actual juga a la quarta categoria, lluny d'aquella segona divisió on es va instal·lar durant molts anys, arribant, fins i tot, a primera. No hi ha una esperança real a mitjà termini de tornar a jugar a l'elit, i sobretot, la situació econòmica i fiscal del club, com a mínim, preocupa. Els jugadors no cobren. Un fet que no és nou i que la investigació oberta per l'administració posa alguns, per no dir molts, dubtes de quina ha estat la manera de procedir d'aquest club en els pocs anys de vida.

 

Res s'assembla a allò que va donar tardes de glòria. Hi ha qui, encara que nou anys després, comença a passar el dol de la pèrdua del club i es desperta d'aquesta il·lusió veient que allò no hi és. Que no cal agafar-se a cap clau roent i que, vés a saber què és millor, si fer foc nou de veritat o seguir patint.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward