Treballar ja no garanteix independència: cada cop més joves només es poden emancipar si tenen suport familiar. Emancipar-se s’ha convertit en un luxe. No és una exageració ni una sensació compartida a xarxes: són les dades. Segons l’últim Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, una persona jove hauria de destinar el 98,7% del seu salari per pagar sola un lloguer. I la taxa d’emancipació juvenil ha caigut fins al 14,5%, el mínim històric. L’edat mitjana per marxar de casa ja supera els 30 anys a Espanya, molt per sobre de la mitjana europea, que és de 26,3. Durant anys ens van repetir la mateixa fórmula: estudiar, treballar i esforçar-se era sinònim d’estabilitat. Però la realitat és una altra. Avui tenir nòmina no garanteix ni independència ni tranquil·litat. De fet, més del 70% dels joves amb feina continuen vivint a casa dels pares. A més, ni tan sols els estudis superiors garanteixen sortir-ne. Només un 20,4% dels joves universitaris estan emancipats, trencant ja d’una vegada per totes aquell mantra que el mèrit i la formació asseguren oportunitats.I aquí els salaris expliquen bona part del problema. Perquè mentre el preu de l’habitatge no ha deixat de pujar, els sous continuen estancats o creixen molt per sota del cost de vida. El preu mitjà del lloguer a Espanya ja supera els 1.170 euros mensuals, pràcticament el mateix que cobra de mitjana una persona jove. I comprar tampoc és cap alternativa realista: una persona jove hauria de dedicar íntegrament el sou de més de quinze anys per accedir a un habitatge en propietat. La conseqüència és directa: gairebé un 20% dels joves amb feina es troben en situació de pobresa, i pràcticament la meitat dels joves que viuen de lloguer estan sobreendeutats.A Lleida, sovint diem que la situació és menys greu perquè el lloguer és més assequible. I és veritat que les dades de l’Informe Social de Catalunya 2025 situen la demarcació com la més barata del país, amb un lloguer mitjà de 511 euros i un cost de vida inferior a la mitjana catalana. Però això no vol dir que el problema no existeixi. De fet, les últimes dades de l’Institut Català del Sòl apunten que la demarcació és una de les zones on més està creixent el preu del lloguer. I a Lleida ciutat, que encara està en “mercat tensionat”, la mitjana s’enfila dels 740 euros, segons dades de mercat privat.I al cap del carrer hi apareix la gran desigualtat d’aquesta generació, que ja no és entre qui treballa i qui no, sinó entre qui té una família que el pot ajudar i qui no. Cada vegada més joves només poden independitzar-se si els pares paguen una part del lloguer, avalen el pis o cobreixen despeses bàsiques, i segons les dades del OEJC, el 86,6% dels joves continuen depenent econòmicament, d’una manera o altra, del nucli familiar. Per tant, hem arribat a un punt, on construir un projecte vital propi i marxar de casa ja no és un pas natural en la vida de nois i noies joves, sinó que s’està convertint en un privilegi.

"Hem arribat a un punt, on construir un projecte vital propi i marxar de casa ja no és un pas natural en la vida de nois i noies joves, sinó que s’està convertint en un privilegi"

EN DIRECTE

El privilegi de marxar de casa

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu