Ahir el Camp d’Esports va tornar a viure una d’aquelles rodes de premsa (durant els 8 anys que porto treballant crec que n’hi ha hagut massa, malauradament) llarga; amb moltes qüestions damunt la taula; amb moments de més o menys tensió; amb afirmacions que, personalment, em van convèncer i agradar més que d’altres; amb una en concret que em va, gairebé, enfadar (crec que es va notar) i amb respostes a algunes preguntes i d’altres que, o no es van arribar a preguntar, o no es van poder respondre amb la certesa necessària pels timmings actuals. Però sobretot, va ser una roda de premsa on, a mi personalment, em va quedar clar, que la tensió del futbol de la ciutat està lluny de destensar-se. I això, em sap greu.Ara ja em poso a parlar com a persona (tot i que sempre hi ha un racó pel Sergi periodista) que intenta evitar al màxim el conflicte, donar lliçons de qüestions que desconec (últimament sembla que tothom sap de periodisme i que alliçonar-nos és gratuït) i que, com vaig dir ahir, intenta anar a dormir amb la consciència el més tranquil·la possible (gairebé sempre ho aconsegueixo).A aquest tarannà de persona li sap greu la tensió amb la qual conviu el futbol de la ciutat. He fet molts quilòmetres, probablement sigui de les persones que més partits ha vist en directe del Lleida CF els últims 8 anys per qüestions professionals, m’he arribat a jugar la condició física per poder explicar el futbol de la ciutat, he cantat gols, he explicat play-offs, he estat a la primera línia de les tristeses i les males notícies i, potser, per tot plegat, m’entristeix molt la situació a la qual ha arribat el futbol de Lleida. I, a més, últimament, el que més trist em posa és no veure que el camí pot reconduir-se. Fent una reflexió que potser necessita de més temps per cuinar-se, m’ha passat pel cap que el nou inversor que arribarà al Camp d’Esports, a qui de primeres se li ha de desitjar la millor de les sorts possibles en la seva gestió al capdavant del Lleida CF, té una clau que només la té ell.Tot apunta que en qüestió de setmanes arribarà aire fresc al futbol de la ciutat, sense la llosa acumulada del desgast dels darrers anys, sense una narrativa interioritzada on s’han repartit els personatges de bons i dolents i sense conèixer els noms i cognoms dels periodistes. I és aquesta figura, necessito pensar-ho així, qui pot tenir la clau per destensar tot el que envolta el futbol de Lleida. Segur que no serà la seva prioritat immediata, però tant de bo, en algun moment, sigui una clau per reconduir una situació que, hores d’ara, crec que empitjora cada dia que passa i a mi, suposo que se’m permetrà pensar així, em sap greu.

"He fet molts quilòmetres, probablement sigui de les persones que més partits ha vist en directe del Lleida CF els últims 8 anys per qüestions professionals, m’he arribat a jugar la condició física per poder explicar el futbol de la ciutat"

EN DIRECTE

A mi, em sap greu

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu