Aquest dimarts, els docents tornen a fer vaga, i no és una protesta improvisada ni un gest puntual per fer soroll, sinó la continuïtat d’un conflicte que s’ha anat consolidant al llarg de mesos de mobilitzacions, concentracions i advertiments que, lluny de resoldre’s, han anat fixant una sensació cada vegada més estesa als centres educatius: que l’acord signat entre el Departament d’Educació i una part dels sindicats queda molt lluny de les necessitats reals que el professorat arrossega des de fa anys.Precisament per això, els sindicats amb més implantació entre el professorat no només han rebutjat aquest acord, sinó que han optat per mantenir la pressió amb quinze jornades de vaga repartides entre maig i juny, combinant aturades territorials i convocatòries generals a tot Catalunya. Ho fan perquè consideren que el pacte no aborda els problemes estructurals dels centres i perquè, a més, perceben que s’ha tancat sense recollir el malestar majoritari dels claustres, que fa temps que viuen un desgast sostingut.Quan es baixa al contingut de les reivindicacions, el que apareix no són demandes extraordinàries, sinó qüestions molt concretes i reiterades: menys ràtios, més professorat, una reducció efectiva de la burocràcia i més recursos per atendre la diversitat creixent a les aules, juntament amb la recuperació del poder adquisitiu perdut. En el fons, el que es reclama és una cosa tan bàsica com disposar de condicions que permetin exercir la docència amb qualitat i estabilitat.Però el conflicte actual va més enllà de l’àmbit estrictament salarial o organitzatiu. El que molts docents expressen és un desgast acumulat que s’ha anat normalitzant amb el temps: tutors que no poden arribar a tot, claustres saturats de tasques administratives, equips insuficients per a necessitats educatives cada vegada més complexes i una pressió constant per mantenir el funcionament del sistema amb recursos limitats. Aquesta tensió sostinguda és la que explica el nivell de mobilització actual i la seva continuïtat en el calendari.En aquest context, també s’ha d’entendre una de les decisions que més debat ha generat: la suspensió de colònies i sortides escolars en nombrosos centres de Catalunya, adoptada com a forma de visibilitzar el conflicte laboral.És evident que aquesta decisió genera incomoditat en moltes famílies, perquè les colònies tenen un pes emocional i pedagògic important dins l’experiència escolar. Tanmateix, precisament per això, també resulta necessari entendre què impliquen realment aquestes activitats des del punt de vista docent, ja que suposen jornades molt més llargues que l’horari lectiu, responsabilitats continuades durant les 24 hores i una càrrega afegida que sovint depèn més del compromís personal del professorat que no pas d’un reconeixement estructural.Per això, la mesura no s’ha d’entendre només com una font de conflicte, sinó també com una forma d’exposar una realitat que habitualment queda invisibilitzada. I, en aquest sentit, també pot tenir un valor educatiu, en la mesura que permet als infants comprendre que moltes de les experiències que viuen a l’escola impliquen un esforç sostingut dels seus mestres, que sovint va molt més enllà del que es veu a l’aula.En conjunt, aquestes mobilitzacions no es poden llegir com episodis aïllats ni com un desacord puntual, sinó com l’expressió d’un sistema que acumula tensions des de fa temps. I és en aquesta acumulació on s’entén que les protestes es mantinguin i s’estenguin en el calendari, no com un gest conjuntural, sinó com una forma de fer visible una realitat que, si no es modifica, continuarà reproduint els mateixos conflictes.

“Quan la normalitat es converteix en sobreesforç permanent, protestar deixa de ser una opció i passa a ser una necessitat.”

EN DIRECTE

Raons de sobres

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu