Fa un any, a les 12.33 del migdia, el nostre món es va apagar. Durant unes hores, vam passar de viure hiperconnectats a recuperar gestos gairebé oblidats: buscar una ràdio amb piles, rebuscar diners en efectius oblidats en algun calaix de casa o fer xarxa amb aquells que ens rodegen, per ajudar-nos i acompanyar-nos.365 dies després, ja sabem que no va ser cap ficció apocalíptica ni una conspiració de pel·lícula. Va ser una suma de fallades tècniques, tensions acumulades i una xarxa que, en aquell moment, no va respondre com havia de fer-ho. I això potser és encara més inquietant, perquè vol dir que el problema no era impossible: era real.L’apagada va posar davant del mirall una societat moderna que sovint confon comoditat amb seguretat. Ens hem acostumat tant a la immediatesa —pagar amb el mòbil, treballar al núvol, dependre de la cobertura per tot— que oblidem que sota aquesta aparença de progrés hi ha una infraestructura que també pot fallar. I quan falla, s'atura tot, i fa un any, va quedar clar, que no estavem preparats.Des d’aleshores s’han revisat protocols, s’han promès millores i s’ha parlat molt de resiliència. Però també hi ha una veritat incòmoda: passada la por, la memòria col·lectiva es desconnecta ràpid. Hem tornat a endollar-nos com si res, confiant que aquella jornada va ser una excepció i no un advertiment.Som conscients que podem viure obsessionats per una nova apagada, però tampoc actuar com si fos impossible. Perquè el veritable progrés no és només tenir energia, sinó garantir que, quan alguna cosa falli, no ens tornem a quedar a les fosques.

"Ja han passat 365 dies de l'apagada general i no se si n'hem après res"

EN DIRECTE

Un any després, encara seguim a les fosques?

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu