Alguns encara seguim afònics per culpa del Pons Lleida. I és que el que es vivia aquest cap de setmana al pavelló 11 de setembre de Lleida era moooolt bèstia. El quart títol de la Europe Cup del Lleida Llista. Els que som d’aquest club hem pogut veure com arreu del món es parlava d’aquesta espectacular gesta, la de ser qui més CERS acumula a les seves vitrines; aconseguides, a més, en només 8 anys, perquè la primera s’aixecava el 2018.  Veure com el millor de Lleida es projecta arreu és un orgull immens. Alguns vam viure imatges en primera persona que són ja part de la història de l’esport lleidatà i de més enllà. Però de totes elles, em quedo amb les llàgrimes d’emoció del president de l’entitat, l’Enric Duch, que brollaven quan es va xiular el final del partit davant el Calafell i per tant es va certificar una remuntada per 1-2 que valia un nou títol europeu.  Ara tothom veu al Llista com un dels grans de l’hoquei patins, i amb raó. Però cal recordar que aquest club quasi havia de tancar portes uns pocs anys abans de la primera CERS. I la convicció i el talent de l’Enric i de la gent que l’ha anat envoltant, han permès que es passi de la situació més dramàtica a l’Olimp dels Déus.  I tot això permet que l’ara anomenat Pons Lleida ens doni aquesta lliçó de vida, que va més enllà de l’esport. I és que la perseverança i el treball constant i amb la màxima modèstia, poden portar a cadascun de nosaltres a les fites que ens proposem, per molt inaccessibles que puguin semblar.

Sempre és bo recordar d'on venim, però sobretot quan s'està al lloc més alt

EN DIRECTE

La lliçó de vida del petit gran Llista

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu