El Palau Sant Jordi ple, una escenografia imponent, llums mil·limetrades i una Rosalía convertida en icona global. Les cròniques parlen d’un espectacle majúscul, d’una gira, el Lux Tour, que eleva el pop a una experiència espiritual. El públic grava, fotografia i comparteix cada moment. Tot queda documentat… o gairebé tot. Perquè en aquest relat hi ha una absència: la dels fotoperiodistes.La cantant, el seu equip, la discogràfica, o qui té més número també, la promotora del concert, no ha permes als fotoperiodistes acreditar-se per immortalitzar el pas de la seva gira per Barcelona.Es evident que qualsevol creador té dret a protegir la seva obra, a controlar la narrativa visual del seu espectacle i a decidir com vol que es projecti al món. Però una cosa és això, i una altra molt diferent és substituir la mirada independent per imatges oficials proporcionades per una promotora.El problema no és només qui fa la foto, sinó què implica. Quan s’expulsa el fotoperiodisme d’un esdeveniment d’interès públic, no només es limita una professió, sinó que s’empobreix el relat. Ho denuncien col·lectius professionals, que alerten que aquestes pràctiques redueixen la pluralitat informativa i vulneren el dret a la informació.I encara és més paradoxal quan, alhora, milers de mòbils poden gravar sense restriccions. És a dir, es veta el criteri professional, però no el contingut espontani. El resultat? Un relat fragmentat, viral, però no necessàriament rigorós.A més, a xarxes, el debat encara s’ha embrutat més, alguns han reduït la qüestió a si els fotoperiodistes “volen entrar gratis”. Una simplificació que ignora que no parlem d’un privilegi, sinó d’una feina. Perquè el que està en joc no és només la cultura, i aquest model s’estén més enllà. També en política veiem cada cop més rodes de premsa sense preguntes, actes on només es distribueixen imatges pròpies o vídeos editats pels mateixos partits. És útil, sí, ja que facilita l’accés a qui no hi pot ser. Però també evita el filtre crític, la font directa, i sobretot, la mirada externa.I aquí és on tot connecta. Tant en un escenari com en un faristol, substituir el periodista per contingut oficial és molt més que una decisió logística: és una manera de controlar el relat.Respectar la feina dels altres no vol dir renunciar al control creatiu. Vol dir entendre que la convivència entre mirades, la de l’artista i la del periodista, és el que dona valor real al que expliquem. Perquè sense periodisme, també el gràfic, el que queda no és cultura. És propaganda amb bona llum.

Que els fotoperiodistes no siguin benvinguts a immortalitzar 'Lux' empobreix una vegada més com expliquem tot allò que ens rodeja

EN DIRECTE

Propaganda amb bona llum

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu