Davant l’emergència climàtica, les emissions generades pels vehicles privats i els constants col·lapses de trànsit a moltes vies i ciutats, fa uns anys que les polítiques de mobilitat van orientades a què la ciutadania es pugui desplaçar de forma igual o més eficient en transport públic que amb els seus automòbils. Son diverses les traves que es troben els usuaris de cotxes, motos i altres vehicles unipersonals per actes rutinaris com anar a la feina. En forma de Zones de Baixes Emissions, reducció de carrils de circulació en moltes artèries de les ciutats o penalitzacions d’aparcament com les zones blaves, que busquen facilitar la rotació de vehicles. Fins i tot, hem sentit a parlar de conceptes com els aparcaments dissuasius perquè els usuaris del vehicle privat puguin deixar-los als afores i moure’s per l’interior de les ciutats en transport públic. Tot son restriccions embolcallades de bones intencions, però sembla que costi veure que per passar a la següent pantalla cal que el ventall de solucions sigui prou atractiu per superar aquestes prohibicions. Aquesta setmana ha estat la prova culminant que el transport públic del país està molt lluny d’uns serveis dignes. Una cosa que ja sabien per exemple, els milers d’universitaris que cada cap setmana tarden hores per desplaçar-se a l’Àrea Metropolitana o tots els treballadors que creuen els dits cada matí per poder arribar prop de l’hora prevista a la feina. Una prova caríssima, que s’ha cobrat un llarg nombre de víctimes mortals, especialment en l’accident d’Adamuz, i que ha estat la gota que ha vessat el got. És trist afirmar que els episodis de la darrera setmana han fet més per trencar la confiança en el servei ferroviari que qualsevol campanya institucional per fomentar-ne el seu ús. I no, quan parlem d’uns trens puntuals, segurs i fiables, no estem parlant d’un escenari utòpic. No fa tants anys, vaig tenir la sort de poder viure a Suècia durant mig any i creieu-me si us dic que tot això formava part de la quotidianitat. És inconcebible tenir, a dia d’avui, unes estructures i serveis precaris en un país que està moltes passes per endavant. I això no vol dir que la solució passi per canviar dos caps de turc, tècnics i no polítics, per cert. No fos cas. El nou servei de trens requereix inversions, un projecte seriós i sobretot la voluntat política i institucional que episodis com aquest no es tornin a repetir. Mani qui mani.

"És trist afirmar que els episodis de la darrera setmana han fet més per trencar la confiança en el servei ferroviari que qualsevol campanya institucional per fomentar-ne el seu ús."

EN DIRECTE

Entre el desig i els mitjans

“Gaudir a la pista”, la contra de Sergi Guiu