"On som quan no se'ns espera?"

Fa uns anys, la societat va intentar fer-me creure que la meva forma d'actuar no era la

correcta. Bé, de fet, aquesta és una de les coses que m'ha anat passant al llarg de la vida

de forma constant. Però avui, us parlaré sobre una en concret: el dia que em vaig enfadar

en una conversa de bar parlant sobre el fet que es reservin places per a dones al cos de

bombers.

Aquell matí havia escoltat a la ràdio la notícia. Havien aportat tot de dades que em van

deixar el món cap per avall. Actualment, solament el 2% del cos de bombers són dones i, si

seguim sense fer res, es calcula que fins a l’any 2144 no es podrà aconseguir un equilibri.

Vaig treure el tema al bar, però no va agradar gaire. Vaig escoltar comentaris que em

punxaven directament al cor: “si fem això acabaran entrant dones que no serveixen

realment per bomberes, però que ho fan perquè ara hi ha l’oportunitat”, “si volen entrar ha

de ser amb les mateixes condicions, sinó és donar-los-hi avantatge”, “prendran les places a

tots els homes que realment volen ser bombers i s’ho han estat currant des de fa molt

temps”, “si hi ha menys bomberes és perquè físicament no poden fer el mateix que un home

i això entorpeix l’eficàcia del cos” o “és injust pels homes”. Al final vaig esclatar responent:

“a tu et sembla injust que una dona agafi una plaça que fins ara creies que era per a tu, a mi

em sembla injust que s’hagi esclavitzat, maltractat, coaccionant la llibertat i matat a dones

durant segles, així que ara us aguanteu”. Ho vaig dir i dos segons després ja sabia que era

un comentari de merda, però el cor em punxava i la sang em bullia. Va parlar la ràbia.

Ens agraden les mesures de quota? Doncs segurament ens agraden més altres maneres de

canviar el món, com l’educació. No obstant això, està clar que una quota és una mesura

d’emergència, un pla de xoc per una situació que realment ha arribat massa lluny. I,

segurament, cap mesura és bona si no va acompanyada de res més. Tanmateix, una

mesura de quota temporal acompanyada d’un bon pla d’actuacions educatives, socials i

econòmiques poden arribar a tenir una incidència important i de qualitat.

Però si no m’hagués pogut la ràbia aquell dia, m’haguera agradat explicar a la gent del bar

que si hi ha poques dones a les professions com el cos de bombers, la ramaderia,

agricultura, entre moltes altres, és perquè el motiu és el patriarcat.

Les dones tendim (i se’ns pressiona indirectament) a assumir rols de cura a la llar que no

sempre es poden compatibilitzar amb qualsevol feina. Tendim a renunciar a les nostres

aspiracions laborals per no faltar a casa. La falta de referents també hi fa molt, en un sector

tan masculinitzat potser no ens ve de gust participar-hi, o potser creiem que no tenim les

habilitats per fer-ho perquè hi ha molt poques dones que vegem que ho han fet. Als infants

se’ls socialitza i educa condicionant les seves aspiracions, per exemple, per carnestoltes es

disfressa sovint als nens de bombers o policies i a les nenes no tant. No veiem referents a la

televisió, al cinema, als contes, a la música… En general a l’imaginari col·lectiu de la

societat. I no només en àmbits tan llunyans al nostre abast, sinó també a casa. Quan parlem

d’aquests sectors professionals, quins són els comentaris dins del cercle familiar?

Si aquell dia no m’hagués pogut la ràbia, m’haguera agradat molt poder-los-hi explicar tot

això. Però no sempre tenim el cor i el cap per fer pedagogia i, sobretot, tampoc és la nostra


responsabilitat educar a tota la població en feminisme totes les hores i espais del dia.

Perquè canviar el món és cosa de totes, i això també significa que totes ens hem d’esforçar

per fer-ho.


Les Popes.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward