"Consens"

Definim el consens com el mètode de presa de decisions en que els diferents sectors acorden un punt en comú respecte d’aspectes en els que existeixen diferents solucions possibles.

 

Aquest mètode funciona especialment quan hi ha un acord previ sobre la situació concreta, l’objectiu a aconseguir i les discrepàncies sobre el com fer-ho són relativament petites i per tant les renúncies a les posicions prèvies són acceptables respecte del guany aconseguit.

 

Això va passar, per exemple, amb la llei de normalització i la immersió lingüística a la Catalunya dels anys 80. Després de la persecució cultural i lingüística de la dictadura hi havia el consens en que el català havia de ser protegit i que l’objectiu era aconseguir una societat en la que tothom tingues un coneixement suficient de les dues llengües. D’aquest consens van quedar fora, només, els extrems més radicals i la llei fou aprovada amb una sola abstenció.

 

El consens no és unanimitat, i per tant sempre hi haurà posicions extremes respecte del consens amb divergències, ja sigui sobre la definició del problema, sobre l'objectiu a aconseguir o sobre els mètodes. La Llei de normalització va ser modificada en 1998, ara amb 25 vots en contra i una abstenció, tot mostrant la desviació sobre el consens que s’anava instal·lant en la societat.

 

Des d’aquesta reforma hem viscut com la posició extrema defensada pel nacionalisme radical espanyol que pretén l’eliminació de la normalització lingüística s'estén en el debat mediàtic tot argumentant la prevalença del dret de les famílies a triar la llengua de l’educació. Aquest és un argument fal·laç i fals, ja que no existeix aquest dret. Però socialment i políticament no hem estat capaços de contradir aquest missatge i ens hem trobat amb una aplicació forçosa d’aquest argument per aplicació de sentències judicials que no tenen en compte ni el consens acadèmic, ni el de la comunitat educativa ni el social sobre la necessitat de la immersió lingüística.

 

Ara el projecte lingüístic de país s’ha de modificar per acatar un criteri polític imposat per la força per tal de donar compliment a la voluntat d’espanyolitzar l’escola catalana d’una minoria radical que no està d’acord amb l’objectiu comú majoritàriament acceptat d’aconseguir un coneixement mínim d'ambdues llengües en tota la ciutadania.

 

I la decisió de la majoria social, política i educativa ha de ser si cal modificar el posicionament comú que representa el consens existent de normalització i immersió, i acceptem aquesta posició minoritària i radical i introduïm conceptes lingüístics no acadèmics sinó polítics tot contravenint la nostra pròpia llei; o defensem el sistema que dóna resposta a un anàlisi comú de la realitat, a uns objectius comuns i a uns mètodes acadèmicament avalats que si una cosa han demostrat és que són necessaris però no suficients per aconseguir l’objectiu comú de normalitzar el català de manera que al nostre país es pugui fer vida normal i absoluta en la llengua pròpia.


Com si fóssim un país normal...


Andreu Vàzquez Romero. Òmnium Lleida-Ponent. 


Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward