"Allò que manté el futbol"

El mes de maig sempre el recordo com un mes d’exàmens i de fites esportives. La classificació del Lleida pel playoff em va fer rememorar tardes d’estudi i grans èxits esportius als anys noranta.

Dissabte a la tarda vaig anar al camp de l’Espanyol, si sóc perico nascut a Leverkussen, i vaig poder gaudir, no tant del partit, que com acostuma a passar amb l’Espanyol va ser molt dolent, però si de l’ambient que es genera. He de reconèixer que passejar pels voltants del estadi i veure a tothom amb les samarretes del seu equip genera una sensació molt especial. I amb els amics que em van acompanyar vàrem comentar que el model d’estadi dissenyat per l’Espanyol, a les afores de la ciutat i rodejat d’un centre comercial, adquiria sentit els dies de partit. La decisió del canvi d’ubicació és una de les més difícils que va decidir l’Espanyol i, possiblement, la que més ha marcat els últims 20 anys del club. Casualment, sembla que l’Espanyol, per una vegada, va ser capdavanter, donat que és un model que grans clubs estan aplicant, planificant els seus estadis amb una sèrie de diferents activitats al seu voltant.

La classificació pel playoff del Lleida, l’estadi de l’Espanyol o la jornada conjunta de Lliga, que no podem negar és molt més divertida, em van fer pensar en el llibre d’En Ferran Soriano “la pilota no entra per atzar”, on descrivia una guia bàsica de gestió de clubs esportius després de la seva experiència al Barça. Però fullejant el llibre penso si encara és actual i si es pot aplicar a tots els clubs. Suposo que la resposta a les dues preguntes és si però no.

El futbol en quinze anys ha canviat molt i cada club, en tots els esports, té diferents casuístiques. En realitat la pregunta seria, què tenen en comú clubs com el Lleida, l’Espanyol, el Barça o el Manchester City? Doncs possiblement el mateix que tenen amb comú amb altres empreses, que sense planificació i una acurada avaluació de riscos, la viabilitat és molt difícil. Això si, alguns pensaran que el fet diferencial són els aficionats. L’afició del Lleida saltant al camp celebrant la classificació o l’afició del Espanyol amb samarretes i animant malgrat no tenir res en joc es podrien dir que són un exemple de fet diferencial. Ara, tampoc siguem beneits, ja sabem que, com aficionats, no som més que consumidors, però estic disposat a jugar aquest joc de considerar que una entitat esportiva és quelcom més que una empresa si el producte és bo.

La gestió d’entitats esportives és tan complexa com qualsevol gestió empresarial, malgrat que és cert que té un caràcter emocional que poques empreses poden aspirar a tenir. Aquest fet possiblement exigeix als gestors un esforç en l’ús de la mà esquerra i saber gestionar els sentiments. Ja ho deia el mestre Gay de Liébana, demostrant la importància dels sentiments en el futbol, quan deia “els pericos sempre estem lluitant contra l’adversitat” malgrat que possiblement tothom pensarà, sigui del club que sigui o no sigui de cap, que és una frase certa per tothom.

 

Juli Vilagrasa

Economista

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward