"Com he d'estimar?"

Fa uns anys, la societat va intentar fer-me creure que la meva forma d'actuar no era la correcta. Bé, de fet, aquesta és una de les coses que m'ha anat passant al llarg de la vida de forma constant. Però avui, us parlaré sobre una en concret: el dia que vaig adonar-me que lo de la mitja taronja era una enganyifa.

 

Tot va començar quan a l’escoleta, la mestra, em va llegir el conte de la princesa que és rescatada per un príncep ben plantat. Quan em vaig fer una mica més gran, a la tele, tot eren històries de noies maques que anaven a l’institut i s’enamoraven del noi guapo, esportista i intel·ligent de la classe. Un cop l’any, la llegenda del cavaller que mata el drac per rescatar la princesa; o la de l’angelet llença-fletxes. Que bonic és l’amor oi?

 

Amb els anys, vaig començar a conèixer nois amb la idea de què eren el meu príncep blau i que venien a rescatar-me de la universitat i totes les responsabilitats de la vida adulta. Però l’únic que em vaig endur eren gripaus i carabasses, històries de fum que no s’assemblaven gens a la idea d’amor i romanticisme que se m’havia ensenyat des de menuda. Després de molts contes sense menjar perdius, vaig fer un cop de cap i vaig adonar-me que el fet de trobar la mitja taronja, no implicava passar-se el joc de la vida.

 

Per què si ens parem a pensar, què vol dir això de la mitja taronja? En quin moment vam pensar com a societat que era una bona idea crear aquestes idees sobre l’amor romàntic? Per què fem creure a les criatures que quan es facin grans, per ser felices, han de trobar una parella? I a més a més, la prototípica parella que ens han explicat sempre als contes?

 

Sóc una persona molt activa, m’agrada fer activitats a l’aire lliure, compartir temps amb les meves amistats, formar part del teixit associatiu del meu poble, fer esport, llegir, cosir, treure al gos a passeig, cantar i tocar el saxo. M’he tret una carrera i un màster, i tinc un contracte a jornada completa. Amb totes aquestes activitats m’ocupo gran part del dia, i encara hauria de ser capaç de tenir temps per conèixer a algú que em “completi” la vida. Amb tot això, i sent una persona que se sent feliç, encara no estic prou completa senyor Walt Disney?

 

Potser cal començar a canviar els contes, descobrir protagonistes empoderades i que no necessitin un ajudant per a superar els seus problemes; a fer pel·lícules i sèries on no s’estandarditzi un model d’amor, amb adolescents trencant estereotips i tabús. I sobretot, deixar de basar-nos en l’heteronormativitat, cànons de bellesa, rols de gènere i moltes altres coses que l’únic que aporten són confusions i dificultats per conèixer-nos, valorar-nos i portar-nos molts mal de caps a l’hora de relacionar-nos amb altres persones. En definitiva, és hora de posar-nos les ulleres lila i així sensibilitzar i abraçar tot tipus de maneres de ser i d’estimar.

 

Les Popes


Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward