"El català a les aules assegura un bilingüisme real" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Avui, nova mobilització a l'ensenyament. Aquesta, però, no rep el suport de tots els sindicats i sí que s'hi afegeixen els estudiants. Es tracta d'una mobilització per reclamar que no s'apliqui l'obligatorietat del 25% del castellà a totes les aules catalanes.


Més enllà de no entendre el perquè alguns sindicats no s'hi afegeixen a aquesta acció, voldria parlar del fons de la qüestió, que sincerament jo comparteixo. I ho raonaré amb un simple exemple, absurd, individual, evidentment subjectiu, com tot, però en pròpia carn.


La meva filla de tres anys està escolaritzada en un petit poble del Segrià que no arriba als 1.000 habitants. El 95% és catalanoparlant. Tot i això, cada dia arriba a casa parlant més i més castellà. Li fa gràcia. És la llengua de joc d'alguns dels seus 12 companys de classe, i cada cop el parla més, i de manera més fluida. A casa li parlem en català, i a mi em sembla bé que parli castellà. L'ha de conèixer des de ben petita.


De fet, a casa meva, a la de sempre, a la dels meus pares, jo parlava castellà amb els meus germans, i encara ho faig. Bé, menteixo... Encara és més curiós. Amb les meves dues germanes parlo castellà i amb el meu germà barrejo català i castellà. Tot i això, amb els pares parlo català, i alguns dels meus germans, però, parlen amb ma mare - i ho feien amb mon pare, al cel sia- en castellà. Per què aquest "cacau"? Doncs pel fet que la meva àvia, de Valladolid, vivia amb nosaltres, i amb ella passàvem moltes hores. D'aquí, aquesta duplicitat tan rica.


Això senyores, és bilingüisme del real. No el d'alguns partits polítics que forcen la màquina per parlar de bilingüisme només en un idioma, el castellà. La meva és la realitat de moltes llars. Sense imposicions i sense traumes.


Tornant a la meva filla. Em sembla molt bé que al poble es jugui en castellà, tot i donar la majoria de classes en català. Cal que tothom conegui tots els idiomes. I és evident que cal que a les aules s'aprengui el castellà per tal de fixar-lo i parlar-lo correctament.


Tot i aquest cas, potser bastant habitual al nostre territori, què passa a la resta d'aules catalanes on hi ha el gran gruix de nens? Unes classes on l'únic contacte amb el català es produeix a l'aula.


Evidentment, no es pot obligar els nens a jugar en català, ni es tracta d'això, per favor! Però per la mateixa raó que a casa meva estem contents de parlar dos idiomes i de tenir una riquesa cultural que és l'ànima del país (agafin el que vulguin com a mesura geogràfica), cal que el català sigui l'idioma a classe. Si no l'escolten plenament allí, no l'aprendran enlloc. I no basta amb una simple quota. La classe és només un 25% de la seva vida, i el 75% del seu trajecte vital ja és en castellà.


No té sentit posar quotes de protecció al castellà a les escoles. Si s'accepta aquest percentatge, en poc temps desapareixerà el català de les nostres vides i els bilingües -els de veritat- tindrem una tristor immensa.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward