"Solidaritat egoista" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Just avui fa dos anys ens tancaven a casa per tal de lluitar contra un virus que encara ens acompanya, però que sembla, que, a poc a poc, l'estem domesticant. Tot i això, encara ens manté en alerta, però sembla lluny ja aquell 14 de març de 2020, oi?


El pitjor de la crisi sanitària és que, malgrat les morts, malgrat els malalts i la tensió que ha patit molts sectors, amb conseqüències a l'economia o a la salut mental, per exemple, no hem resolt res. És a dir, allò de "tenir un món millor" ja queda lluny. No hem après res i continuarem sent humans, és a dir imperfectes. No, no és un motiu d'orgull, ni de bon tros. Però també és cert que potser ens hem d'anar acostumant a no fer grans anuncis d'esperança. Tenim una guerra a Ucraïna que és a les portes de casa i que toca a la porta.

L'humà difícilment anirà a millor. Soc pessimista, ho sento. No crec en la bondat interna. Tot el contrari. De fet, si hi pensem no hi ha raó per a pensar en això. Però sí que crec que, en el fons, tots volem el millor per als altres... saben per què? Per un pur motiu egoista. Si el veí té el millor, nosaltres tenim més opcions de tenir-ho.


La pandèmia m'ha fet confirmar aquest fet. No som solidaris, som egoistament empàtics.



Potser és la climatologia que no em deixa veure-ho d'una altra manera, disculpin.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward