"L'estat de la llengua", l'opinió d'Andreu Vázquez

Aquesta setmana ha tingut molt de protagonisme l'estat de la llengua catalana. Ha estat protagonista de la negociació dels pressupostos espanyols, i com a contrapartida també ha estat protagonista de l'enèsim atac judicial contra el sistema d'immersió lingüística a les escoles.


Catalunya, el conjunt de societat, partits i institucions han treballat per tal d'assegurar que la llengua sempre fos el punt de trobada indiscutible que permetés la convivència en un sòl poble, una sola comunitat política construïda des dels principis estrictament i radicalment democràtics.


Per a fer això possible s'han utilitzat les diferents eines administratives que el Parlament té a la seva disposició a partir de la construcció institucional basada en el grup de constitucionalitat. Aquesta estructura legal, doncs, està basada i construïda amb les eines de què disposa l'autonomia catalana d'acord amb la voluntat política catalana i la legislació espanyola. Aquest fet, que amb més o menys tensions s'ha mantingut des de la recuperació de la Generalitat com a institució d'autogovern català, constata la voluntat del nacionalisme català de compartir una estructura política amb la resta de pobles de l'estat des del convenciment que era possible conviure sota el principi d'un estat, diverses nacions. El pensament d'estat compartit ha influït en el conjunt de polítiques públiques catalanes que ha intentat utilitzar les diferents eines que el sistema polític espanyol oferia per tal de construir unes estructures socials pròpies.



Però sempre ha comportat tensions generades per la força d'un estat que mai ha considerat que hagués de compartir les estructures amb altres nacions, sinó que considerava la cessió de competències com una simple descentralització administrativa sense incidència política real. Aquesta diversitat, que des de Catalunya s'ha considerat una riquesa, a les estructures de poder espanyol sempre els ha fet nosa, atès que impedia allò que ells consideren normal: l'espanyolitat. Això ho veiem reflectit, per exemple, en la reacció a la petició de traducció a les plataformes, "el joc de calamar" fa petar de riure mentre que "el juego del calamar" és la normalitat.


Després de la negativa a l'enèsim intent català de reformar l'estat per convertir-lo en un espai compartit, amb el ribot a l'estatut, la majoria de població catalana va decidir canviar la seva proposta. La majoria de la ciutadania va adonar-se que mai podria construir una societat amb els principis que ells decidissin si no disposaven de totes les eines administratives per a fer-ho possible. Si no era possible compartir un estat, caldria construir un de propi.


Amb el protagonisme d'aquesta setmana de la llengua hem pogut constatar la veritat d'aquesta afirmació, mai podrem fer del català la llengua normal de cohesió si no disposem d'un estat que així ho vulgui, defensi i apliqui les polítiques necessàries. Sense estat propi hem pogut anar fent la viu-viu, sobreviure, però ara ens hem adonat que no només no tenim estat, sinó que en tenim un en contra que treballa per desballestar tots els consensos socials.


Així doncs ara quan parlem de l'estat de la llengua tenim clar que ens referim a la construcció d'un estat en què la llengua catalana pugui ser l'eina de cohesió que la majoria de població volem.


La construcció d'aquest estat és l'objecte del llibre del Jordi Cuixart "Aprenentatges i una proposta", en què des de la desobediència civil es configura una eina d'empoderament civil real amb desconnexió real i concreta de l'estat i la construcció i enfortiment d'estructures cíviques més potents i massives de les que tenim.


Aquesta proposta el Jordi ens la presentarà el proper dijous 2 de desembre a la Llotja de Lleida a les 8 del vespre, i us convidem a assistir-hi per tal de deixar de parlar de l'estat de la llengua i passar a parlar de la llengua de l'estat.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward