"Castanyada" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Arriba la setmana de la castanyada. Sí, aquella festa que és tradició a casa nostra. Dic festa per allò de dir-ho així, ja que per a mi, això de la Castanyada, marcada pel record als morts i un fruit realment sec com la castanya... doncs home, molta, molta alegria, no dona... I aquell vi excessivament dolç?


Com a mínim hi ha un postre, altrament dit pastisset, sota el nom de panellet, que alegra una mica aquell vespre, i que ens agradi o no s'ha de menjar perquè és tradició, però... vaja. Endavant. No vull aixafar la guitarra ningú. Bé, només recordar als pares que els panellets es compren a la pastisseria o es fan a casa. NO US MENGEU ELS PANELLETS DE L'ESCOLA. I menys en pandèmia. Gràcies


Bé, com veuen no em produeix gaire alegria aquesta festa. Mai l'he entès. Darrerament, això s'ha barrejat amb la festa exportada del Halloween. Una festa que, bàsicament a casa nostra, s'ha barrejat amb la nit de la castanyada. Així doncs, els nens (i no tan nens) es disfressen i mengen castanyes i panellets. Mirin, les barreges són bones, res a dir.


Tot sigui per animar una festa, que ja tenia dolç, però potser li faltava el picant, allò que, en planer, seria una mica de conya per passar la vetllada.

 

Opinió políticament incorrecta, ho sé. Però vaja, mai plou a gust de ningú, i menys a la tardor.


Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward