"Malalts" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Ni sóc sacerdot, ni he vingut aquí a fer sermons, però segurament, si no tots, molts de vostès estaran d'acord amb aquesta reflexió. Què ens està passant? Cap a on anem? Tinc la sensació que ens importa, cada cop menys, allò que els hi passa als altres.


Cada dia ens arriben notícies nefastes, i avui n'hi ha una que m'ha deixat especialment dolgut.


Dos veïns d'Alpicat, de 23 i 31 anys han estat detinguts per, presumptament, abusar d'una noia de 16 anys que pateix una discapacitat. Sembla que a banda dels dos detinguts hi ha dues persones més implicades en l'abús.


És fastigós, repulsiu i intolerable. Així ho han mostrat els centenars de veïns de Rosselló que han sortit al carrer indignats.


El problema és que a la gran majoria de gent, aquells que no som veïns de la població o que ho veiem molt lluny, ja no ens sorprenen gaire aquestes notícies, i aquí rau la meva tristesa. Hem normalitzat les agressions sexuals, a col·lectius LGTBI, a gent sense sostre, a immigrants... Quasi ho tractem amb tanta normalitat com qui espera mirar al diari o escoltar a la ràdio el resultat del seu equip.


Cap a on anem? Realment estem tan malalts tots plegats que acceptem la barbàrie? Tinc la teoria que si aquests fets passen amb certa assiduïtat és pel fet que ja no som capaços de mostrar una actitud activa contra aquests actes. No parlo d'aplicar justícia pel nostre compte, no! Això ho ha de fer la justícia. Parlo de la indignació que una societat civilitzada hauria de mostrar. Aquell mal de panxa col·lectiu que ens hauria d'agafar a tots, i que no hi és.


Clar que a la majoria no ens agrada, però no es reflecteix a la societat d'una manera activa al carrer, d'una manera persistent amb una visió social de la comunitat, allò de ser conscients que els nostres actes marquen el conjunt de tots. Si fos així, crec jo, aquells que són capaços de fer aquests fets inhumans, es veurien frenats, avergonyits, no avalats en el seu intent de fer el mal.


No sóc ingenu. La maldat seguirà existint, però si no la posem en relleu, si no li posem el mirall de la indignació davant i actuem per tal de frenar-ho, no estem lluitant per ajudar a qui té més números de ser víctima d'una societat que va a la deriva, o pitjor, que no va enlloc.


No calen escamots de venjadors. No és això. Cal pedagogia amb el veí, ajudar l'altre, col·laborar entre nosaltres. Això és el que fan les societats amb una salut de ferro, i no aquest conjunt de malalts socials, en els quals ens hem convertit.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward