"Un gran concert entre palots", l'opinió de Simeó Miquel

Ahir vaig tenir la idea de dedicar aquest comentari a la manifestació de la plaça de Colón de Madrid. Per poder fer-ho amb coneixement de causa, vaig sintonitzar una emissora d'aquella ciutat que l'estava retransmetent en directe. Però vaig desistir al cap de vint minuts. Tant de continuar sentint la retransmissió com de dedicar-li l'article. Tot el que vaig escoltar era tan bel·ligerant, tan insultant, tan anticatalà, que vaig preferir pensar que, tot i que són molts, no representen la majoria dels espanyols. Vaig desconnectar quan ja em començava a plantejar si realment la representaven o no, perquè aquest discurs d'odi pot acabar-te arrossegant, per reacció, a adoptar actituds comparables. Prefereixo fer una aposta per la sensatesa i la confiança en el poble espanyol i, per tant, em prenc els estirabots que vaig sentir com a exabruptes d'una minoria hiperventilada. És possible que m'equivoqui, però si més no, no els faré el joc dedicant-los ni un minut més. Si la majoria pensés això, i sentint-ho molt, passiu-bé.


Per tant, dedico el meu comentari a un tema molt més positiu i engrescador. Aquest dissabte vaig tenir la satisfacció d'assistir al concert que ens van oferir la Berta Puigdemasa i el Jaume Piqué, com a inauguració de la cinquena edició del cicle "Entrearpes". Solc anar als concerts de l'arpista Berta Puigdemasa i mai n'he sortit defraudat. Però aquest cop he vist superades les meves expectatives. En aquest concert va deixar de banda les composicions clàssiques d'arpa i ens va descobrir uns sons sorprenents, amb l'ajuda d'innovacions tècniques de resultats espectaculars. Al seu costat, el percussionista Jaume Piqué li feia un

contrapunt d'una força extraordinària. Però no és només això: els dos músics ens van introduir en un món musical absolutament suggestiu, mitjançant la fusió de temes i sons propis de cultures exòtiques que, sorprenentment, van saber casar amb encert i elegància amb aquesta sonoritat ultramoderna.


No sóc cap expert en música i l'únic que puc expressar és la personal impressió de sotragada musical que em va produir el concert. Spotify, i d'altres plataformes similars, tendeixen a facilitar que ens acontentem amb les composicions musicals que ja coneixem i que ens agraden. Si més no a mi em passa. L'endemà del concert en canvi, mentre feia la meva caminada habitual, em vaig passar l'estona explorant nous temes que m'aproximessin a allò que havia sentit. Aquesta mena de trasbals íntim crec que és allò que l'art ha de

provocar.


I tot això en un "auditori efímer" compost per piles de palots de fruita buits, a l'aire lliure, al recinte d'Arilfrut. Una autèntica delícia. Si em voleu creure i en teniu ocasió, no us perdeu els pròxims concerts.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward