"Mal de muchos" l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Al món es veuen coses estranyes. De fet, sempre passen coses que semblen impossibles, i a vegades, en el món més local. Tant és així que el 20 de novembre de 1993, ara fa vint-i-set anys, un equip petit que arribava a primera, el Lleida, era capaç de guanyar al Barça de Cruyff, un dels equips més grans d'Europa (i de la història). Una data gravada a la ment de molts seguidors blaus.


Són d'aquestes històries on David guanya a Goliat i que per això, són tan recordades. En el cas d'un 20N més llunyà, el de 18 anys abans, Goliat va caure, però no per la perspicàcia de David. Més aviat va finar per la força de la parca que va fer que el Dictador, Francisco Franco, morís al llit. No valoraré allò que moltes vegades, els qui no hem viscut l'època, critiquem sobre com es va deixar que aquest home instaurés un règim dictatorial, feixista i inhumà -per a molts excepte pels privilegiats- durant quaranta anys.


És injust fer-ho així, però sí que podem parlar de les conseqüències que encara s'arrosseguen, des del punt de vista de qui escriu i parla.


El fet que una legislació estatal intenti que el català, el basc i el gallec no acabin desapareixent (que tampoc ho aconseguirem amb lleis, ni tampoc la llei és prou bona per fer-ho) sembla que encara aixeca polseguera. No dic que qui defensava que no s'aprovés la llei Celaá fos defensor d'altres temps. Evidentment no em passaria pel cap aquesta idea. Crec que tothom té la seva opinió i no per això s'ha d'acabar sempre dient allò de "si no pensa com jo és que és fatxa", però sí que em preocupa el rerefons social de tot plegat.


Em preocupa l'ús de certs gestos, com algunes posicions reaccionàries a aquesta llei, i que s'utilitzen per atiar altres odis més viscerals, més de cor i menys de cap. Podríem dir el mateix de la reacció contra certs pactes, o possibles pactes, per tal d'aprovar els pressupostos de l'estat.


Són comportaments que veuen socialment, i segurament de manera subconscient i des de posicions que es creuen democràtiques, d'altres temps passats i que molts crèiem adormits en el son etern amb aquella frase d'Arias Navarro de "Españoles, Franco ha muerto".


Però tranquils -o no- perquè si mirem arreu del món, aquesta falera per la gestualització al llindar de l'irracional i el mal de panxa, no només passa als llocs on hem tingut un 20N i patit diverses dictadures. Només cal mirar als Estats Units i veurem casos similars. Bé, no és que em tranquil·litzi, ni molts menys.


En castellà diuen allò de "mal de muchos, consuelo de tontos".

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward