"El poble d'en Biden", l'opinió de Luis Ángel Pérez

Com quasi tothom, no en sé gaire d'en Joe Biden. Conec allò del seu tartamudeig superat a mitges a força de recitar poemes davant el mirall, sé també que, als 29 anys i quan tot just l'havien escollit senador, la seva dona i la seva filla es van matar en un accident de cotxe i que, ara, està casat des del 1977 amb una professora d'anglès. Dels seus anys com a vicepresident amb Obama, em consta que va voltar per l'Iraq, va estar d'acord amb la intervenció a Líbia i, qui diuen ara que serà president, va lluitar "activament" contra els abusos sexuals; cosa que està força bé si tenim en compte que, als seus 77, té l'honor d'haver estat acusat en vuit ocasions de realitzar "tocaments inapropiats" a senyores vàries.


De tot el llegit hi ha, tot i això, una dada que m'interessa especialment: Biden va néixer, i n'està orgullós, a Scranton; una ciutat que, des de 1880, és coneguda com The Electric City. El seu auge va coincidir amb els anys 30 del passat segle i el nen Biden, que va néixer el 1942, la va viure quan tot començava a anar malament i va veure de petit com el seu poble perdia més de 30.000 veïns en una dècada en entrar en crisi el carbó i l'acer. Els Biden, al final, van acabar mudant-se a principis dels 50 a Delaware, on el pare del nou president es va dedicar a vendre cotxes amb cert èxit i en Joe va aconseguir convertir-se en senador als anys setanta. Mentrestant, a Scranton les coses seguien malament i, dels 143.000 veïns de 1930, en quedaven el 1990 menys de 90.000. Biden, entretant, va començar a plantejar-se fites més ambicioses que es van concretar en dos fallits assalts a la Presidència en 1988 i 2008. L'últim li va permetre convertir-se en vicepresident amb Obama en 2009. En aquells anys, el 2010, Scranton registrava un mínim històric de 76.089 veïns que, són, aproximadament, els que deu tenir ara, perquè el cens col·locava la població el 2019, l'últim any pel qual n'he trobat dades, en 76.653.


Del declivi de Scranton, evidentment, en Biden no en té culpa, ja que allà pateixen del mateix càncer que, aquí a Espanya, ha convertit les orgulloses ciutats que van ser a principis del XX llocs com ara Langreo i Mieres a Astúries o Peñarroya-Pueblonuevo a Còrdova en poblacions de tercer o quart rang dins de l'escala nacional. Els apòstols de la nova economia i la sostenibilitat diran que aquest càncer compartit no és tal i apallaran a grapejats termes com allò del signe dels temps o l'obsolescència de la indústria tradicional, però, la veritat és que el desastre hi és. I, de la mateixa manera, també és igualment cert que, mentre esdevenia tot plegat, l'afortunat Biden ho contemplava mentre ocupava càrrecs de responsabilitat. Avui, Scranton viu del turisme –hi ha un museu del ferrocarril i una estació d'esquí- i, llegeixo, d'això que anomenen allà healthcare i, aquí, sector sanitari. A la zona, els poquets qui encara creuen que la riquesa es genera produint coses fien el futur a l'extracció de petroli i gas mitjançant el fracking, un tema sobre el qual Biden manté postures no del tot clares. Malgrat això, al seu poble li han votat més que a Trump: al comtat del qual Scranton és capital, un 53,7% dels veïns el va preferir. Jo, la veritat, no sé quin dels dos és millor, però em permetran que em recordi del meu avi i del que deia d'un alcalde que vam tenir al meu poble, Barruelo, que va ser senador també i que, a la primera ocasió que se li va presentar, va fotre el camp mentre ens tancaven les mines de les quals vivíem: "pues no sé, pero, lo que es yo, no me fío de un paisano que, pudiendo, ni vive en su pueblo ni hace por él nada más que lo que le mandan", deiaell. Ja veurem com surt tot plegat; però, aquí tenim la història de Scranton, el poble de Biden.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward