Som particulars

Ho va dir la meva àvia, durant un viatge a Andorra al qual jo no vaig anar, i serveix perfectament per a resumir allò que, crec, ha de ser la posició que, qualsevol persona amb una mica de consciència ara per ara. Com totes les seves frases, evidenciava una saviesa natural i categòrica, que és la pròpia de les persones que no ho han tingut fàcil i saben que, qui et demana alguna cosa sense aclarir-te què guanyes tu exactament si fas cas, acabarà portant-te allà on no vols. Per això, suposo, els seus afectes eren limitats i mai va formar part de res més que no fos la seva família més pròxima.


La frase en si, va ser una ximpleria i la va deixar anar, segons expliquen els meus pares, mentre esmorzaven al bufet del restaurant i se li va acostar una dona que també feia turisme però, a diferència dels meus pares i avis, havia acabat a Andorra gràcies a aquests viatges tumultuaris identificats amb l'acrònim Imserso. Van ser quatre paraules, dites segurament amb aquell punt de supèrbia que la meva àvia utilitzava sempre que podia perquè mai ningú es pensés que estava per sobre d’ella. La dona aquella, em consta, no va preguntar amb mala intenció. Potser, m’imagino, només volia ser simpàtica, però l'Ángeles, que així es deia la meva àvia, no va deixar cap mena de marge:


¿Y vienenustedes con el Imserso?


¿Con el Imserso? ¿Nosotros? No, mire: nosotrossomosparticulares.


Doncs sí, particulares. I es va quedar tan ampla mentre l'altra àvia, segur, es preguntava qui era aquella senyora tan digna que, malgrat la seva edat, no viatjava amb l’Imserso i era allà com ella. Sense reparar en la seva reacció, ho sé perquè ho va explicar la meva mare, l'àvia Ángeles va agafar un cafè amb llet i quatre galetes i es va asseure amb els meus pares i el seu marit, que era el meu avi


¿Qué te decía Ángeles?

Nada, que si veníamos con el Imserso. Yo le he dicho que no, que somos particulares. Al Imserso ese ya fuimos porque os empeñasteis y no vuelvo yo más. Nada, a mí no me gusta ir a que me digan lo que tengo que hacer, que ya son muchos años.


I, mentre els meus pares reien per sota el nas, l'àvia es va prendre tranquil·lament el cafè amb llet veient com aquells pingaliraines –pensava ella- portaven fins a les seves taules plats replets de magdalenes que no podrien acabar-se. Enguany, l’Imserso s'ha suspès, però, a canvi, els qui ens governen i els que aspiren a fer-ho ens tenen entretinguts amb altres llaminadures menys costoses –xarxes socials, s’anomenen- i ens demanen que aplaudim amb les orelles a canvi de permetre’ns sentir-nos part de quelcom. Abans, com a mínim, portaven d'excursió els nostres pares i avis i donaven treball a l'hivern als hotels del nostre poble si aplaudíem, però, ara, ja ni tan sols això. Per tot plegat, d'ara endavant, faré com l'àvia Ángeles i, quan aparegui algun imbècil amb una samarreta amb la cara de Fernando Simón i em digui que li he de comprar si vull ser progressista o arribi un altre que em demani que defensi a Juan Carlos per a poder anomenar-me patriota, em quedaré mirant-li i, amb tota la dignitat que pugui aparentar, deixaré anar la frase de l'Ángeles:


No, miri, És que nosaltres som particulars, sap?



Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward