"Indignació a Lleida", l'opinió de Simeó Miquel

Ho vèiem venir. Aquesta darrera setmana tots ens temíem que acabaria passant el que ha passat: que ens han reconfinat pràcticament del tot i que hem retrocedit moltes setmanes en la marxa cap a la normalització que tots desitgem.


Hi ha un aspecte d'aquesta mesura que difícilment podem discutir. Si la Covid-19 ha arribat a proliferar entre nosaltres de manera incontrolada, és clar que cal actuar i tots sabem que una manera de posar-hi fre és el confinament, més o menys rigorós.


Però allò que ens indigna a molts lleidatans (o segrianencs si ho preferiu) és que aquesta especial vulnerabilitat de la nostra comarca era perfectament previsible. La posada en marxa de la nostra principal activitat econòmica i la incorporació de milers de persones a aquest procés suposava un risc que tots vèiem i temíem. És clar que no teníem per què evitar-ho; ben al contrari, la nostra economia en depèn. Però sí que s'havien d'haver extremat les mesures de control per evitar que aquesta multiplicació de la mobilitat permetés al virus guanyar posicions. I quan dic mesures de control no em refereixo només a tasques inspectores o policials. Vull dir, sobretot, d'acolliment i regulació adequada a totes les persones que acudeixen a treballar, tinguin o no tinguin papers, perquè al coronavirus li importen ben poc els papers.

Això no s'ha fet, o no s'ha fet prou. Hem continuat veient persones dormint al carrer, com cada any, i malgrat les crides que s'han fet, no s'han regularitzat aquelles persones que no tenen papers i que, precisament per aquest motiu, és pràcticament impossible fer-ne un seguiment adequat. El primer avís va ser el de la Franja, fa gairebé un mes. I ara hem caigut nosaltres, amb un volum de població molt més gran i més concentrat, on el coronavirus pot anar més a l'ample.


No crec que sigui culpa ni dels temporers, ni dels pagesos ni dels habitants del Segrià. D'irresponsables n'hi ha a tot arreu però això no marca la diferència entre unes comarques i unes altres. Quan en un lloc determinat s'hi produeix un brot especial i hi ha factors objectius que l'expliquen, no cal donar-hi gaires més tombs. Han estat les administracions que no han sabut prevenir el què passaria i articular les mesures adients per evitar-ho.


I això és només un primer avís. Dolorós, però només el primer. Em temo que tot el procés de recuperació estarà ple de paranys com aquest. No només a nivell sanitari sinó també en el camí de la reconstrucció del teixit econòmic i social. Hem de saber analitzar molt bé cap on volem anar, quins passos hem de fer i quines regulacions hem de canviar o mantenir. I no ens podem permetre el luxe de fallar-ne gaires més si no volem sortir malparats del tot.

Al utilizar este sitio web, aceptas nuestra política de cookies. ×
arrow_upward