Notícies

L'opinió de la historiadora de l'art, Montserrat Macià i Gou

El passat divendres, dia 30 de novembre, va fer 11 anys de la inauguració de la seu del Museu de Lleida: diocesà i comarcal. Aquell 30 de novembre de 2007 es va escaure, també, en divendres. Va ser el primer dia que la boira visitava la ciutat del Segre; una boira preciosa, d’aquelles espesses, d’aquelles que més ens agraden als lleidatans; tot i aquesta presència, es van fer llargues cues per entrar a conèixer un equipament patrimonial que semblava llargament esperat.
L’endemà, el diari “La Mañana”resumia en la seva portada el sentiment de la gent davant la descoberta del ric repertori artístic:“EL Museu enamora”, va titular; certament, la ciutadania de Lleida i del seu territori es trobava davant un patrimoni cultural qualitatiu que havia aconseguit superar tant els desacords institucionals com la manca de valorització que l’havia reclòs fins aquell moment. Tot amb tot, aquella boira prefigurava una atmosfera entelada que s’abatia i s’estenia damunt de l’ens museístic i del llegat que aixoplugava.

Des de la inauguració, el Museu va maldar, durant anys, per estabilitzar un pressupost que fos proporcional a les seves necessitats i permetés situar-lo, amb els recursos humans adequats, entre els museus més rellevants del País. Dosis de miopia institucional no va posar-ho fàcil i va situar-lo, sovint, en mig d’un debat públic que el qüestionava. Una miopia que, en definitiva, desprestigiava la seva legitimitat i menystenia l’espasa de Dàmocles que feia anys penjava damunt de les obres procedents de l’antic cenobi de Sixena i del conjunt de les parròquies segregades.
Una espasa el pes de la qual el prim fil que la sostenia no va aguantar i va caure el fatídic 11 de desembre de 2017, el dia de l’espoli de les obres de Sixena que amb tant respecte, cura i amor el Museu havia conservat. Aquell dia, aprofitant la debilitat de l’excepcional capítol de la història del País en què estem immersos des del setembre de 2017, va tenir lloc a Lleida la manifestació més palpable i flagrant de què suposava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola: el recinte del Museu (pregon de la cultura de la Pau) pres per la policia, murallat per tanques de seguretat i mans estranyes perpetrant l’espoli. Una tristíssima fotografia que se’ns ha quedat gravada per sempre més en la nineta dels ulls, igual que l’altíssima professionalitat i dignitat dels professionals del Museu.
Un Museu que continua i continuarà tenint la legitimitat del relat com a únic garant per a il•lustrar la trajectòria històrica i artística d’una comunitat conformada al voltant de l’antic Bisbat de Lleida. Per molts anys i llarga i fecunda vida!!!

Montserrat Macià i Gou,

Historiadora de l’art
Diputada de Junts per Catalunya al Parlament de Catalunya

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta serveix per evitar el spam.