Notícies

"Ells, mai més podran ser nostres", l'opinió de l'Albert Font-Tarrés sobre l'1-O

Ells, mai més podran ser nostres

Pilotes de goma, gasos lacrimògens, trencament de dits expressament, tocaments sexualitzats, puntades, estomacades, cops, arrossegaments pels cabells, agafades de cap per propulsar-los bruscament cap a terra, intimidacions, destrosses per allà on passen, riallades burletes, amenaces...

«O ens dónes les urnes o obro portes amb el teu cap». No, no és a Kènia ni a Birmània ni a Rússia ni al Iemen ni a l'Iraq ni al Txad ni a Bahrain ni a Síria. No, no, no. I no són només les accions de violència física, han buscat la sembra de la por, d'aquella calma tensa asfixiant que demana que els agents arribin ja i facin el que hagin de fer i poder deixar enrere l'horror. Van jugar amb la integritat física de 893 ferits i amb la sensibilitat i el pànic de milions de persones innocents més.

«Diàleg». Aquestes han estat les mostres de diàleg d'una de les dues parts. L'altra fa, com a mínim, 7 anys que ha demostrat estar disposada a establir-lo i a buscar vies democràtiques. I per tenir una idea contrària no se l'ha escoltat, se l'ha collat, se l'ha agafat pel coll.

El discurs del rei espanyol va indignar més d'un per la falta d'empatia però li hem d'agrair la claredat. Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia va deixar clar que tot plegat és una cosa d'estat. No del PP, de l'estat: poder executiu, poder legislatiu, poder judicial, cap d'estat, cossos policials i tota la seva maquinària, disposats a embrutar els drets humans.

Els carrers de Lleida s'han omplert de la proclama de dimissió d'Àngel Ros, com si els regidors que li donen suport no hi tinguessin un paper galdós, també, en aquest capítol de la història. Permeteu-me que digui que hi he trobat a faltar altres noms, els del PP d'aquí: la presidenta provincial del partit i diputada Marisa Xandri, la delegada del govern espanyol a Lleida Inma Manso, el diputat al congrés espanyol José Ignacio Llorens, la diputada provincial i regidora Dolo López o el regidor Joan Vilella. Una per la infame intoxicació a la qual ens té acostumats, els altres per un vergonyant silenci indigne. I no, que no s'ho prenguin com una amenaça, ells, que són de denúncia victimista fàcil. «Som gent de pau», com vam cridar dimarts.

I voleu algú amb dignitat? El cos de bombers. Sort n'hem tingut, sort en tenim! Per quan torni la calma, que cada municipi tingui una plaça dedicada a la voluntat democràtica de l'1 d'octubre, una placa de record als ferits -111, a Ponent- i un monument als bombers. Tots aquells que ja sabeu, mai més podran ser nostres. Però ells sí: «Els bombers seran sempre nostres!».

Albert Font-Tarrés, educador social i periodista

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta serveix per evitar el spam.